Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

2011-12-22T15:10:00.000-08:00

Des de la Penya Barcelonista CREU DE SANT JORDI us desitgem un molt BON NADAL i un BON ANY NOU 2012!

Que el 2012 ens porti un Barça triomfant, un país lliure i la màxima prosperitat per a tots nosaltres, que donem pel cul a la maleïda crisis!

Som i serem!

2011-12-09T18:16:00.000-08:00

Benvolguts amics, benvolgudes amigues barcelonistes i catalanistes.

Una entrada molt breu per dir-vos que en breu reprendrem, amb més intensitat, l'activitat en aquest bloc.

Des de l'última entrada són moltes les coses que han passat, i, per al nostre estimat Club, totes extraordinàriament positives.

La nostra penya, fundada l'any 1993, també ha viscut aquests mesos amb intensitat i hem encetat, a més, un procés d'ordenada renovació.

En breu renovarem el bloc i mirarem de mantenir una actualització periòdica, amb la nostra visió i vivència barcelonista, les coses que fem i les coses que passen. Ja sabeu, a més, que ens podeu seguir al facebook.

La foto que encapçala aquesta entrada és l'ofrena de la nostra penya, la Creu de Sant Jordi, al Fossar de les Moreres, la vespra de l'Onze de setembre del 2011. No hi ha res que pugui exemplificar millor el que és la nostra penya: comunió entre barcelonisme i compromís amb el país.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Pere Artur Fornés, et tindrem present!

2011-04-23T20:44:00.000-07:00

Dimecres dia 20 d'abril la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi es va desplaçar, amb tots els socis que havíem aconseguit entrada, a València, a donar suport al nostre equip.

No vam poder guanyar. Un arbitratge infame que va permetre una inaudita violència sobre el terreny de joc ens va manllevar qualsevol oportunitat de victòria.

Avui, dissabte dia 23 d'abril, Sant Jordi, hem guanyat a l'Osasuna a la Lliga i hem fet un pas més per a guanyar, matemàticament, una competició que ja fa jornades que és nostra.

Tanmateix probablement res de tot això no ens hagués motivat a escriure un post al nostre bloc.

Si avui escrivim és perquè volem retre homenatge i expressar el nostre dolor i condol a tota la família i amics d'un jove alacantí, de Pedreguer, que dimecres, després de la final, va ser infamement assassinat a Benidorm, apunyalat per madridistes, només per cridar "Visca el Barça!".

Pere Artur Fornés tenia 25 anys. Avui l'han enterrat al seu poble. El seu assassí, un madridista criminal, ha estat detingut. Segons ha declarat l'amic d'en Pere, el va apunyalar directament, amb un ganivet de 26 cm., després que cridés "Visca el Barça!".

Pertur, que és com et coneixien els teus amics... Des de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi et volem traslladar, allà on siguis, la nostra amistat i el nostre dolor per aquesta mort tan absurda, per aquesta acció tan criminal.

Pertur, amic, se'ns farà un nus a la gola la propera vegada que cridem "Visca el Barça". I et jurem dedicar-te els triomfs d'aquest Barça que tan estimaves i que tan estimem.

Des d'aquest dolor intens que ens envaeix des que hem conegut la notícia d'aquests fets no podem deixar de denunciar la descomunal violència en la que la institució del Real Madrid ha instal·lat tots aquests enfrontaments entre el nostre club, el FC Barcelona, i el Real Madrid, que s'estan esdevenint aquests mesos d'abril-maig, a la Lliga, la Copa i la Champions League.

De fa molt de temps l'entrenador del Real Madrid, sr. Mourinho, està protagonitzant una inaudita escalada d'acusacions que porta implícita una enorme violència anímica, de la que també n'és còmplice la premsa de Madrid. Les acusacions contra el Barça, l'extensió permanent de la sospita, la victimització nauseaubunda, l'enervació i justificació del joc violent, etc. formen part d'una estratègia condemnable tendent a influir i manipular l'opinió pública, l'estament arbitral, i d'acceptar com a legítimes totes aquestes estratègies, el "todo vale" contra el Barça.

Doncs bé, dimecres no només hi va haver un "èxit" en aquesta estratègia del "todo vale" contra el Barça, amb la victòria de la violència madridista sobre el terreny de joc contra el FC Barcelona. La violència ambiental d'aquest missatge també va arribar al cor d'en Pere Artur, de la mà d'un madridista criminal que el va apunyalar pel simple fet de ser del Barça.

A la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi sentim amb el mateix dolor la mort d'en Pertur com la d'un dels nostres. Però exigim, alhora, responsabilitat al Real Madrid, molt especialment el seu entrenador, i als mitjans de comunicació madridistes, per tal que deixin de fomentar i de justificar el "todo vale" contra el Barça.

També demanem al nostre club, el FC Barcelona, i al nostre president, Sandro Rosell, que es posin a disposició de la família d'en Pere Artur per tal d'acompanyar-los i ajudar-los en tot allò que calgui.

Pere Artur, et tindrem present! Descansa en pau!

Visca el Barça! Visca el Barça, Pere, visca el Barça!

ABRIL –MAIG 2011 Barça i barcelonistes davant un repte històric!

2011-04-16T17:59:00.000-07:00

Hem viscut lligues interminables que hem acabat guanyant. Hem jugat finals de Copa apassionants. Hem gaudit d’eliminatòries i finals de Champions que ens han dut a la glòria.

El nostre Barça, al llarg de la història, ha viscut moltes coses i ens ha tocat viure moltes situacions. Hem patit, hem lluitat, hem estat derrotats, hem guanyat, hem tocat el cel. Per sort, les últimes dècades hem pogut gaudir d’un Barça triomfant. Des que el mestre, la llegenda, Johan Cruyff va fer-se càrrec del primer equip i va construir el que és conegut com a “Dream Team”, el Barça és un dels equips més victoriosos del món. És més, no només som el millor Barça de la història, el Barça més victoriós, sinó que a més a més ho hem fet amb un segell propi inconfusible, de bon futbol i de futbol d’escola, de pedrera, de gent de la casa que, amb els cracks que fitxem, acaben configurant equips inoblidables.

De la mà de Guardiola el Barça i els barcelonistes vivim instal·lats en una autèntic somni de glòria, de passió, de set de triomf, amb un futbol i un equip llegendaris. Ho hem guanyat tot, però encara tenim ganes de guanyar-ho tot, moltes ganes.

La providència ens ha obsequiat, aquesta temporada 2010-2011 amb una fase final, en els tres campionats (Lliga, Copa i Champions) de somni: tot ens ho haurem hagut de jugar contra el Madrid.

Avui hem jugat el primer dels quatre partits contra el Madrid que marcaran la temporada. Ha estat el partit de lliga. Al Camp Nou els hi vam fotre aquella inoblidable “maneta”. Avui hem empatat al Bernabeu. Un resultat magnífic que ens manté a 8 punts del Madrid (que són 9) i que fa que tinguem la Lliga a tocar de la mà. Ja només ens falta que esperar unes poques jornades perquè matemàticament siguem campions. Ja ningú no dubte que la Lliga és blaugrana. I en altres circumstàncies potser aquest empat que ens permet mantenir aquesta distància insalvable per als nostres rivals a la Lliga l’hauríem celebrat com si l’haguéssim guanyat ja. Però no, enguany això no toca.

Enguany, aquesta temporada, la providència ha posat a les nostres mans tenir a tocar tres títols i fer-ho jugant-nos-els contra l’etern rival, el Madrid. I davant aquest repte i la fam de títols i de victòria sobre el Madrid, no és moment de celebrar res, encara.

Aquest duel sense pietat contra el Madrid no només ens permet repetir el triplet, sinó que ens dóna l’oportunitat de fer-ho matxacant, humiliant, arrassant, l’odiat rival.

I és aquesta possibilitat el que alimenta la nostra passio desfermada aquests dies.

Dimecres la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà a València. Repetirem el ritual de baixar en tren i d’anar a dinar al Cabanyal, al restaurant dels bons amics valencians, per a compartir amb ells un dels seus arrossos extraordinaris, i gaudir d’una jornada de camaraderia… mentre no arriba l’hora del partit.

Enguany, la RFEF ens espera amb clara voluntat d’humilar-nos, de no deixar-nos ser com som, d’amagar-nos. Aquest dimecres la RFEF i els seus 100.000 watts de potència per a l’himne espanyol seran la prova més evident de l’odi que ens tenen, de la voluntat de liquidar-nos, d’amagar-nos, de callar-nos. Però alhora serà un moment de victòria per a nosaltres. La RFEF acaba de certificar amb aquesta insòlita actuació i performance que els catalans no som espanyols, que els seguidors del Barça som, per damunt de tot, catalans, que estimem el nostre país i que som fidels als nostres himnes, no als himnes imposats. Després només ens quedarà que esperar que els nostres jugadors facin el que millor saben fer: jugar a futbol… i guanyar.

Després de la final de Copa, els dies 27 d’abril i 3 de maig s’esdevindrà la semifinal de Champions també contra el Madrid. Aquest cop la Creu de Sant Jordi no farà desplaçament. Vam estar a Ukraïna, però no estarem a Madrid. Només hi serem anímicament, donant suport permanent als nostres jugadors. Els esperarem aquí, el 3 de maig, amb una gran jornada de barcelonisme, amb un dinar de germanor i disposats a deixar-nos la pell animant els nostres. El camí és molt clar: Wembley.

Tornarem a l’escenari on aquest Barça de llegenda va forjar-se, la final de la Copa d’Europa de l’any 1992. Allà vam decidir fundar la nostra penya. La foto que acompanya aquest post està feta a Calais, camí de Londres. Llavors pràcticament no es veien Creus de Sant Jordi entre l'afició. Ara és un dels nostres símbols més estimats i compartits. Gairebé 20 anys de penya ens contemplen... Per això, més que mai, enguany hi volem tornar, a Londres, al nou Wembley... i hi tornarem. I pel camí no només haurem fet un llarg trajecte, sinó que haurem humiliat, arrassat, el nostre etern rival.

D’entrada, ens veiem dimecres a València!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

PB Creu de Sant Jordi: Calçotada 2011

2011-03-16T04:07:00.000-07:00

Com cada any, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi va fer la tradicional calçotada, una activitat lúdica oberta a tots els socis i famílies.

Enguany la calçotada va tenir lloc a la vila de Montblanc. Ens va acompanyar un dia esplèndid, que ens va permetre gaudir d’un vermut a la plaça, mentre la mainada corria amunt i avall.

Després vam anar circulant cap al Molí del Maiol, lloc triat enguany per a la cita gastronòmica.

Finalitzada la calçotada ens vam fer unes quantes fotos a peu de la magnífica muralla de Montblanc.

I fins l’any vinent. Ara ja, plena concentració futbolera per a la final de la Copa del Rei, a veure els penyistes que poden baixar-hi, i per a aquest tram decisiu de la Lliga.

Divendres també estarem molt atents al sorteig de Champions, estem ansiosos per conèixer el nostre rival a quarts de final.

Aprofitem aquest post per desitjar el millor al nostre gran futbolista Eric Abidal, davant la imprevista malaltia a què ha de fer front. Li desitgem una total i rapidíssima recuperació. Aquests dies tots som Abidal.

Comença la festa!

2011-03-07T12:03:00.000-08:00

Demà dimarts rebem l’Arsenal. Vuitens de final de la Champions League. La gran competició. Tornem de Londres amb un resultat ajustat, 2 a 1. Ens hi haurem de deixar la pell.

Hem estat molts mesos en silenci. De fet, malgrat que la Penya ha seguit amb les seves activitats i mogudes, no és fins ara que comença l’autèntica festa.

Demà ja hem convocat un dinar per poder arribar amb plena concentració a aquest gran partit. Hem entrat en els Days of Hell. Setmanes intenses de barcelonismes, partits en la màxima un darrere l’altre.

Demà passarem a quarts de final. Entre març i abril ens pulirem el pas a la final de la Champions. Haurem jugat contra el Mandril a ca seu per la lliga i haurem jugat la final de la Copa, a València.

Estem, novament, davant la glòria. I nosaltres no fallarem. Pensem ser-hi sempre, com ahir, com avui, com demà!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM! I la PB Creu de Sant Jordi hi serà!

2010-07-05T13:45:00.000-07:00

Dissabte vinent, dia 10 de juliol hi haurà una manifestació molt i molt important. És una manifestació de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, però com bé ha dit avui en López Tena, no es tracta d’una manifestació en defensa de l’Estatut, sinó, tal i com clarament expressa el seu lema, d’una manifestació d’afirmació nacional i de defensa del dret de decidir.

Com a Penya Barcelonista que es defineix pel seu patriotisme creiem que hem de ser-hi tots. I nosaltres hi serem. Ja ens hem adherit a la convocatòria, i dissabte serà a més una gran jornada de convivència patriòtica.

Hi serem, amb les nostres banderes, també amb la Creu de Sant Jordi, amb molta il·lusió, amb la nostra esperança que tots els passos que estem recorrent ens menen cap a un únic destí: la nostra llibertat. Això ja no hi ha qui ho aturi!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

The Harder They Come

2010-04-28T18:20:00.000-07:00

Només els suporters com nosaltres, una generació singular, podem valorar el que han estat aquests mesos de somni barcelonista. Hi ha tot i per tot de barcelonistes, fins i tot de fanàtics, però entre aquests “tants” creiem que només uns pocs ens reivindiquem intèrprets del mestre, de la llegenda, de Johan Cruyff.

La criatura, aquest Barça desacomplexat, guanyador, triomfant, rialler, divertit… té un pare, i aquest pare és en Johan Cruyff.

La gestió d’en Joan Laporta i les seves directives (de la primera a l'última) i el lideratge esportiu d’en Josep Guardiola han catalitzat els nostres somnis, els han fet possibles. És bo recordar-ho avui, que estem infinitament tristos, cabrejats, emprenyats, per no haver arribat a la final de la Champions al Cuernabeu.

Nosaltres ens proclamem hereus d’en Johan. Des d’aquell Dream Team, des d’aquell viatge en autocar fins a Wembley, l’any 1992, quan a l’autocar en el que anàvem van posar una cinta d’entrevistes, i en Johan ens deia, des del seu castellà inversemblant que no calia animar a ningú, que arribar a una final de la Copa d’Europa ja era una festa, i que la disfrutéssim.

Aquell any 1992 vam aparèixer a la final de la Copa d’Europa amb tota l’alegria i la nostra bandera, la Creu de Sant Jordi. L’any següent fundàvem la penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. I a hores d’ara la bandera amb la Creu de Sant Jordi, que llueix a l’escut del nostre club, ha esdevingut una de les grans banderes del barcelonisme.

Des de llavors hem patit també derrotes doloroses, com la final d’Atenes. Però sempre hem intentat ser corretja de transmissió d’un sentiment barcelonista desacomplexat, divertit i arrelat al nostre país.

La temporada passada va ser la cosa més gran que mai ha pogut viure, gaudir, somiar, qualsevol seguidor d’un equip de futbol. I nosaltres vam tenir la sort de gaudir-la, de viure-la, al Camp Nou, a València, a Roma, a Mònaco, a l’Orient…

Avui, davant un equip lamentable, exponent de l’antifutbol, de la destrucció, davant gent francament odiosa com en Mourinho… avui… hem perdut. Ja teníem els bitllets de tren, i l’hotel… de confiats com estàvem en arribar a aquesta final històrica a Madrid (Espanya). Però no ha pogut ser. Hem caigut.

La d’avui és una elminació dolorosa, sobretot perquè tots sabem que difícilment tornarem a tenir l’oportunitat de disputar una final de la Champions al Cuernabeu. Aquesta oportunitat ens ha passat pel davant dels nassos i no l’hem pogut saborejar… I això fa mal.

Però fins i tot avui, fins i tot així, sabem que formem part del Barça més gloriós de la història, i ens en sentim molt i molt orgullosos. És un orgull que va molt més enllà dels resultats i els èxits assolits. És un orgull arrelat en la manera com els hem assolit. És un orgull de veure i viure el nostre Club arrelat a la seva història i el seu paper catalitzador del sentiment de catalanitat al nostre país. És un orgull de veure i disfrutar d’un entrenador i d’un equip que traspuen barcelonisme pels quatre costats, que són Barça en essència, que són planter, que són joves, que són nostres, que són tot el que sempre hem somiat que fós el nostre Barça. Un Barça triomfant fonamentat en gent de la pedrera, de casa.

La llegenda, en Johan, sempre diu -amb raó- que el que dibuixa el perfil d’un gran club és arribar viu al desenllaç de totes les grans competicions. I aquest Barça compleix amb la premisa.

Per a tots, jugadors, afició… els 4 partits de lliga que ens queden seran una autèntica prova de foc. Avui hem patit un cop molt dur. Però tots confiem que els nostres jugadors treguin tot l’orgull, el talent i les forces que quasi ja no tenen per poder guanyar la lliga. Ens ho mereixem, s’ho mereixen. I sé que lluitarem, tots, per fer-ho realitat…

Després de la temporada passada, gairebé tot el que ens podíem esperar era clarament pitjor. Ningú no podia pensar aspirar a repetir els èxits de la temporada anterior. I malgrat tot estem demostrant que sempre ho intentarem fins a l’últim alè, que ens hi deixarem la pell.

Quan, el 2004, sortíem victoriosos de l’Estadi de Sant Denís, a París, tots pensàvem que allò era el punt d’inflexió d’un Barça triomfant. No va ser així. De fet la final de París va ser l’epíleg a un projecte que es va acabar de consumir en ell mateix, agònicament, lamentablement, les dos temporades següents.

L’any passat, 2009, a Roma, tots vam tenir aquest temor. Però ara, ara mateix, fins i tot calenta la nostra eliminació a Semifinals de la Champions, sabem que això no és així. Que aquest equip té un enorme recorregut. Que està magníficament gestionat. Que sempre aspirem a tot i que sempre donem la cara.

Sí, està clar, mai més podrem, ni nosaltres ni ningú, viure i gaudir del que ha fet aquest Barça. Però tot el que ens espera és encara un horitzó d’esperança, de satisfacció, d’orgull.

I fins i tot des de la tristesa d’avui donem les gràcies per viure el que estem vivint. I ens conjurem perquè aquest Barça continuï així, com és, com ens agrada… i tots plegats anem escrivint amb lletres d’or la nostra història, la nostra glòria.

Nosaltres hi serem, amb les nostres banderes, amb el nostre orgull… I pel que fa a les properes eleccions i a tots els candidats que s'hi presenten: sigueu dignes de la representació que voleu ostentar i no ens decebeu!

Visca la Creu de Sant Jordi, visca el Barça i Visca Catalunya lliure

PS: avui pensem que ens hem consolidat com una de les penyes més emprenedores del món barcelonista. Avui hem retransmès, gairebé en temps real, com hem viscut les hores prèvies al partit, a través del Facebook i – gran novetat! del Twitter. A hores d’ara som una de les poques penyes que pot presumir de tenir web, blog, facebook i twitter. Molts anys i bons!

ENS HI DEIXAREM LA PELL! Convocatòries Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

2010-04-26T04:34:00.000-07:00

Dimecres tenim un partit clau, èpic: hem de protagonitzar una REMUNTADA HISTÒRICA per ser presents, el 22 de maig, a la final de la Champions, a Madrid (Espanya).

Aquest equip gloriós s’ho mereix tot i ens mereix tota la confiança. Per això nosaltres també ens hi deixarem la pell, per això nosaltres animem a tots els barcelonistes a convertir aquest dia en un dia molt especial, gaudir-ne i convertir la ciutat i el Camp Nou en un autèntic infern. Ens hi deixarem la pell, la veu, el que calgui pel nostre Barça.

Dimecres viurem intensament el dia i el partit. D’entrada amb un dinar de germanor, que compartirem entre els bons amics de la nostra penya, i després, donant suport a altres convocatòries que s’han promogut. I que us relacionem:

D’entrada, imprescindible, dimecres, omplir la ciutat de banderes del Barça i de Catalunya, i dur, tots i totes, SAMARRETA DEL BARÇA.

També donem suport, amb altres grups a la convocatòria per a acompanyar l’equip des de l’hotel al Camp Nou:
...............................
Dimecres 28 d'abril. Acompanyem l'equip a la remuntada.

Convoquem una caravana culé per portar al Barça des de l'Hotel La Florida (Tibidabo), lloc de concentració, fins al Camp Nou. Punt de trobada: el mateix Hotel (Carretera de Vallvidrera al Tibidabo) a les 18.00 hores del dia del partit. Volem milers de cules escortant l'autocar del primer equip per demostrar els nostres jugadors que l'afició creu en la remuntada. Vine amb la moto, la bici o el que sigui. Surt als balcons o baixa al carrer per saludar els nostres herois. I sobretot no oblidis la bufanda, la bandera, la samarreta... Llueix amb orgull els colors del millor equip del món! Remuntarem!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya!!!!

ALMOGÀVERS, BOIXOS NOIS, P.B. CREU DE SANT JORDI, GRUP FIDEL, KF, SUPPORTERS PUYOL, TÒXICS VENTURA I UNIBARÇATARIS
...................................
A sac, i a per totes! Nosaltres també ens hi deixarem la pell. TOTS ENS HI DEIXAREM LA PELL

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

Mai caminaràs sol

2010-01-06T12:10:00.000-08:00

Avui hem acomiadat, al tanatori de Les Corts, al Santi, "Santi Vilanova", i ho hem fet com s’acomiada als millors, com s’acomiada als herois, amb emoció –apenes continguda- i els nostres himnes.

Diada dels reis mags, dia asolellat. Un munt de gent ens hem concentrat al tanatori per acomiadar al Santi. Com han deixat ben clar els qui han parlat durant la cerminònia, en Santi ha estat una persona respectada i estimada per tothom, sense diferències, sense distància, i avui tothom ha volgut ser present per a acomiadar-se, per ser presents en aquest moment del “fins que ens tornem a trobar”. Com deia l’esquela de l’Avui, avui hi érem tots els que havíem compartit amb ell els seus ideals, del Barça i de Catalunya.

No sabem perquè abans d’ahir a El Mundo Deportivo van dir que era soci de la nostra Penya. No ho era, evidentment ens hagués omplert d’orgull que ho fós, però no ho era, i no sabem perquè a El Mundo Deportivo ho han dit. Ens sap greu per tots, aquesta notícia, i tot i que no hi tenim res a veure, demanem disculpes si cal.

Dins de la Penya, tots el coneixíem, alguns obviament havien tractat més amb ell que no d’altres. Els que hem tingut la sort de compartir més moments amb ell i anar-lo coneixent més a fons hi vam anar descobrint una persona admirable, amb una enorme enteresa i coratge. Una greu malaltia li ha anant minvant la salut mica en mica, però ell mai ha canviat, valent i dur quan ha calgut, i rialler quan era l'ocasió, i així fins al final. És un exemple per tots nosaltres veure com, malgrat que cada cop tot li costava més, intentava participar en aquelles coses que li agradaven: venir al gol sud a veure el Barça i on es podia passar tot el partit parlant amb gent diferent, participar en festes, concerts, dinars, sopars.... Alguns també hem tingut la sort de compatir amb ell moltes estones en activitats de la Barcelona Hammers Association.

Ha estat sempre fidel també als seus ideals i passions: El Barça i Catalunya, sempre disposat a defensar-ho davant qui fós i on fós, tant de bo els nostres covards governants tinguessin un 1% de la integritat i el coratge d'en Santi. I així ha estat com la familia ha volgut que ens acomiadéssim d'ell, vestit amb la samarreta del Barça i amb el fèretre cobert amb l'estalada.

La ceremonia, civil, ha estat molt emotiva. L'entrada a la capella, plena de gent, ha vingut acompanayada de l'himne oficial de Catalunya, Els Segadors. Hi han intervingut familiars i amics, que ens han parlat de com de gran era en Santi.

Després que gairebé ni poguéssim murmurar l’himne del Barça, ens hem acomiadat cantant, amb un nus a la gola, "You'll never walk alone", en un moment ple d’emoció que ens ha humitejat a tots els ulls, mentre vèiem desaparèixer el fèretre.Avui hem acomiadat a un dels "imprescindibles". Un autèntic heroi.

Santi, la lluita continua.

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure.

DOL PER UN GRAN BARCELONISTA

2010-01-04T12:27:00.000-08:00

Avui ha mort a Barcelona el nostre amic i company Santi Salguero i Flix, gran barcelonista i patriota exemplar.

Les penyes barcelonistes Nostra Ensenya, Creu de Sant Jordi, Cardedeu, Almogàvers i l’Urpa expressem la nostra més absoluta tristesa i desolació i traslladem a la família i amics més propers el nostre condol.

La capella ardent quedarà instal·lada dimarts dia 5, al tanatori de Les Corts, a partir de les 15:00, i el funeral tindrà lloc al mateix tanatori de Les Corts, dimecres dia 6 de gener a les 12:45.

2009: el millor any de la nostra història, el millor any de les nostres vides… i la PB Creu de Sant Jordi sempre hi ha estat!

2009-12-28T15:23:00.000-08:00

TV3 ens acaba d’oferir un espectacular documental sobre el millor any de la nostra història, l’any de les 6 copes, l’any que vam tocar el cel amb els dits… i el cel era blaugrana!

Aquest any serà tan inoblidable com irrepetible. Nosaltres tenim la sort, l’enorme fortuna, d’haver-lo viscut, d’haver viscut i gaudit tot!

Hem estat tot l’any al camp. Hem estat a totes les finals! Vam ser a València. Vam ser al final de la lliga. Vam ser a Roma. Vam ser a la tornada de la Supercopa. Vam ser a Mònaco, i finalment vam ser a Abu Dhabbi…

Som el club més gran del món. Som el millor equip de la història. Som un club únic, que representa com ningú l’ànima de tot un poble. Som poble, perquè no podem ser res si no som poble.

Somb les llàgrimes de Guardiola. Sí, som també les llàgrimes de Guardiola, aclaparats pel que hem viscut, emocionats, vibrants, incrèduls, amb el pes de la història, amb el pes de tantes ànimes i esperances… Sí, som també les llàgrimes de Guardiola, que són les llàgrimes de tots, dels que ho hem pogut viure i dels que no hi són, dels fundadors, dels nostres pares, dels nostres avis, de tots els que ens han precedit.

Som els més grans. I aquest 2009 hem fet història. Irrepetible. Però l’hem viscuda.

Ara, quan l’any toca la seva fi, des de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi volem agrair a tothom haver-ho fet possible, haver-nos permès viure aquest any.

I avui, també, ratifiquem el nostre compromís vital amb el nostre club, amb aquests colors, amb tot el que representen, amb el nostre país. Continuarem, com sempre, donant suport a l’equip. Lluitant a mort pels nostres colors. Deixant-nos la veu cada partit. Seguint l’equip als seus desplaçaments. Defensant sempre, i per sobre de tot, el que és el Barça, el que representa, tota la seva dimensió esportiva i nacional.

Des de la Creu de Sant Jordi volem, també, desitjar-vos un feliç 2010. I us instem a treballar, animar, fet tots els possibles perquè repetim el màxim d’èxits. Però, sobretot, sobretot, us convoquem, aquest 2010, mes de maig, al Santiago Bernabeu (Espanya), a la final de la Champions. Ens hi veiem!

Visca la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Visca la vida!

El millor equip de la història, el club més gran del món

2009-12-21T14:04:00.001-08:00

Dissabte, novament, vam poder cridar CAMPIOOOOOOOONS! Per sisena vegada aquesta temporada. VAM ARRIBAR A L'ÈXTASI CULÉ!!!!

Sis títols. 100% d’efectivitat. Tots els títols guanyats de tots els títols disputats!

El resultat, guanyar, assolir la sisena, eclipsa qualsevol debat o comentari en relació al partit. Només la intensitat del nostre equip, aquell cercar sempre la victòria, aquell anar-hi per damunt de tot fa que la victòria tingui, a més, aquell punt d’èpica.

Dissabte, a Abu Dhabi, el Barça es va coronar com l’equip de futbol més gran de la història. Ho hem guanyat tot, i a més a més ho hem fet jugant bé i amb humilitat, amb un futbol i una actitud plens de valors.

Guanyar totes les competicions (sis!) jugades el mateix any ens converteix en l’equip més formidable de la història. Aquest èxit té noms propis. Una junta, encapçalada per Joan Laporta, que va tenir l’encert (després de dues temporades decebedores des de tots els punts de vista) de confiar en Josep Guardiola com a entrenador del primer equip. Un Pep Guardiola que s’ha revelat com el més gran que ha passat mai al FC Barcelona esportivament parlant; d’ell és el gran mèrit d’haver fet aquest equip campió, d’haver extret dels nostres jugadors el millor d’ells mateixos i d’haver forjat un caràcter guanyador que és impressionant.

Fer-ho, a més, en un club amb la identitat que té el FC Barcelona, amb un equip ple de figures sorgides del planter, i amb el valor moral que té el que representa el Barça per a tots els catalans fa que no només tinguem l’equip més gran de la història, sinó que a més a més ens poguem coronar com el Club més gran del món.

No hi ha cap club al món que representi el que representa el FC Barcelona. No hi ha cap club al món que tingui un ventall de seccions esportives tan triomfant com el FC Barcelona. No hi ha res que s’hi pugui assemblar. Res.

I per reblar-ho tot… és un club que ens pertany a tots els socis.

No cal dir gaires coses més. És el moment de disfrutar d’aquest moment històric. Un moment únic, extraordinari. Hem fet història. Som història. I nosaltres ho podrem explicar. Tenim, a més, l’orgull de pertànyer al club més gran del món. Això no ve d’ara. Són moltes les generacions de culers que ho han fet possible.

Però, sobretot, són moltes les generacions de catalans que s’han sentit identificades amb el FC Barcelona. I no hem decebut. Ara estem al moment més gloriós del nostre club. I l’hem de disfrutar. I ens agrada molt la samarreta: TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.

Aquesta ha de ser l’actitud. De guanyadors. I de gent que ho sap gaudir.

Demà dimarts, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà amb la nostra selecció. Per compromís, per patriotisme. Perquè sabem el que som.

I dimecres tindrem el dinar de Nadal de la Penya.

I així, continaurem fent història. Amb les gestes esportives i amb el compromís diari amb una manera de viure el Barça i Catalunya.

Bon Nadal a tothom!!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

La Creu de Sant Jordi, fidel als seus principis i manera de viure el Barça

2009-12-02T13:20:00.000-08:00

Diumenge vam tenir una grandíssima jornada de barcelonisme i catalanisme.

Amb motiu del partit contr el Real Madrid, l’any passat vam instaurar un torneig de penyes barcelonistes que donem suport a les seleccions catalanes.

Enguany vam repetir la moguda. El matí de diumenge les penyes barcelonistes Creu de Sant Jordi, Cardedeu, l’Urpa i Nostra Ensenya, vam fer un quadrangular pro-seleccions catalanes.

El torneig, com l’any passat, el va tornar a guanyar la Penya Barcelonista de Cardedeu. Això sí, després d’una primera eliminatòria contra l’Urpa que es va haver de decidir al penalts. Aquest cop la final va ser molt més competida, i contra la Creu de Sant Jordi. Al torneig van assistir Xavier Vinyals i Sergi Blàzquez, president i vicepresident de la Plataforma proseleccions catalanes. Tot enmig d’un gran ambient de barcelonisme i de fidelitat nacional.

A migdia hi va haver un dinar de germanor per a tots els associats de les penyes, al barri de Sants. Vam compartir una bona taula i càntics, en els preliminars del partit.

Amb posterioritat, tots els penyistes ens vam desplaçar per una ruta de bars fins a les immediacions de l’estadi, on la festa va continuar, enmig de càntics, bengales, etc.

Un cop a l’estadi, el que va passar a l’estadi ja és prou conegut per tots. Una victòria justa del nostre Barça, després d’un partit molt disputat. Un gran gol d’aquest enorme crack que és n’Ibrahimovic ens va donar una victòria important, molt important, davant la brunete madridista.

Assenyalar finalment que vam tenir algun intercanvi d’impressions amb gent que portava banderes islamistes al nostre camp. Hi ha coses que s’han de parar abans no sigui massa tard, i aquesta n’és una.

Visca el Barça, visca Catalunya i honor als nostres símbols i tradicions!

PS: els propers dies penjarem un minireportatge fotogràfic de la diada barcelonista

CRÒNICA DE MÒNACO: FINS ELS COLLONS DE LA UEFA

2009-09-04T15:15:00.000-07:00

Un cop més la Creu de Sant Jordi va posar en marxa el seu desplaçament per seguir el nostre Club allà on juga, malgrat que com ja veureu més endavant, sigui a llocs poc propicis de cara al seguidor. Aquest cop el desplaçament es feia conjuntament amb 2 membres dels ICC ( “L’Avi” i en “Sinvergüensa”), amb els quals vam quedar a les 05:30 de la matinada de divendres per anar fins al Vallès, on vam recollir en Cel·lulare. A les 06:15 enfilàvem l’autopista direcció França. Com es habitual en Súper es va oblidar quelcom, aquest cop no va ser cap bandera ni cap entrada, sinó els cd de música, la qual cosa va obligar a l’expedició a fer tot el viatge a base de UB-40, Compay Segundo i un cd del Barça per a nens.

A la primera àrea de servei que vam entrar, ja a territori francès, vam veure que no es venien cerveses amb alcohol. Això ens va obligar a fer 2 sortides fora de l’autopista i anar a pobles, com ara Arlés, on poder ingerir la beguda oficial de qualsevol desplaçament. Aquest fet va endarrerir el nostre horari i no vam passar per Niça on teníem l’hotel sinó que vam anar directament a Mònaco. Arribàvem a aquell país artificial cap allà les 15:00. Vam aparcar relativament a prop de l’estadi, on havíem d’anar ja que al no haver tingut sort en el sorteig del Barça, vam haver de recórrer a les entrades de la UEFA, les quals s’havien de retirar abans de les 16:00.

Un cop amb les entrades a la mà va anar al primer bar que vam trobar i quina va ser al sorpresa al veure que no servien alcohol. Al principi vam pensar que seria només als bar a prop de l’estadi i vam començar a caminar per allunyar-nos del recinte esportiu. No fèiem més que pujar i pujar escales, carrers costeruts, cada cop més lluny del camp però la resposta dels cambrers sempre era la mateixa: negativa total a servir res amb alcohol. En el nostre periple vam arribar fins l’estació de tren.

La nostra emprenyamenta amb aquestes lleis de la UEFA era de tal magnitud que vam decidir agafar un tren i anar a Niça a privar i tornar, estàvem desfets del viatge en cotxe, de tant caminar i de el calor horrorosa que feia. Entrem a l’andana, mirem horaris i preus, reflexionem i ens adonem que si marxem, sent l’hora que era, només faríem que posar els peus a Niça i haver de tornar.

Decidim baixar cap al port i seguir buscant, això ja s’havia convertit en un repte: Creu de Sant Jordi vs UEFA. Entrem en un altre bar i de sobte Sant Jordi baixa del cel….la mestressa ens diu: -“Us dono llaunes de cervesa amb alcohol però les heu d’amagar i les heu de beure lluny d’aquí”….YEEESSSSSS!!! . Omplim la bossa i marxem. La ciutat està plena dels CRS, i hem de trobar un lloc tranquil on no ser vistos. Arribem fins els mateix port, on entre el pàrking i un mini jardí, decidim seure i gaudir de tant preuat líquid…que bona que està la cervesa, i més si la beus de forma il·legal!!!

Un cop acabades les birres en “Sinverngüensa” troba un altre bar a prop on d’estranquis ens proveeixen de més birres. Decidim quedar-nos allí i gaudir de les poques coses que Mònaco ofereix de franc: veure iots que semblen palaus, cotxes de somni i dones espectaculars, això si, tot es mira però res es toca….snif! Un cop saciada la nostra set, enfilem cap a l’estadi. Altres barcelonistes ens diuen bars on trobar birres normals. Un cop allà parlem amb la cambrera i quan tot semblava conforme, d’una de les taules que hi ha a la terrassa s’aixeca un individu, ens mira i entra al restaurant, surt i darrera d’ell la cambrera que amb cara de circumstàncies ens diu que no hi ha alcohol…¿¿?? . L’individu en qüestió porta una acreditació penjat, és un directiu de la UEFA!!!! Cabró, fill de puta!! Les nostres mirades el fulminen i encara té la cara dura de dirigir-nos un “estúpids”…. La nostra indignació no té límits i li dirigim tota classe d’improperis. Optem per marxar, sort que al bar del port havíem fet una darrera comanda de llaunes que van ser racionades degudament. Pel camí ens trobem amb companys que han fet feina contra la xacra habitual en aquests desplaçaments internacionals, seguidors del Barça que van amb l’estanquera. La càrrega ha obligat a intervenir als CRS. Bé per la bona gent, per la gent com cal!

Un cop arribats a l’estadi, tenim entrades diferents i ens separem. La zona nostra era plena de gent del Barça però també de gent vinguda de llocs diversos: francesos, moros, ultres de la Lazio…un poti poti que va fer que no s’animés tant com ho va fer l’altre gol. Per sort Pedro ens va estalviar la loteria dels penaltis i vam poder tornar a casa amb la copa, 5 de 5, que gran!!!

Un cop acabat el partit quedem al cotxe i una mica més tard del previst enfilem camí cap a Niça. L’hotel està a prop de l’estació de tren, es la 1 de la matinada i per sort pels voltants hi ha bars oberts on podem menjar quelcom. Estem destruïts i decidim anar a dormir. Dissabte a les 12:00 ja estem de camí cap a Barcelona i arribem a casa sense cap incidència més.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

SOPAR D’ESTIU DE LA PENYA

2009-07-25T12:33:00.000-07:00

Com cada any, hem celebrat el tradicional dinar d’estiu de la penya. Un bon moment per a acomiadar la temporada d’activitats de la penya.

Ja fa dies que les competicions s’han acabat. Però encara estem “en l’any esportiu”.

Ens trobem, com cada any, a la vora de la mar, a la Barceloneta. Ja ens coneixen. Grans abraçades, riures, etc.

Anem arribant poc a poc. La nit està estranyota (que diria en Molina), i ens preparen, per si un cas, una taula a l’interior. Però la veritat és que a fora estem molt bé, no fa calor, veiem la mar... En Giusseppe ens distribueix a tots els CD amb fotos de Roma.

I comencen a volar les ampolles de Viña Sol. I els aperitius, i els arrossos, i les fideuàs, i què sé jo.

Després d'infinites ampolles de vi i d’abundants licors i copes a la mateixa terrassa, ens n’anem cap al Fast Net, un irlandès força acollidor del Passeig. Apretem amb els gintònics. Les converses flueixen per tot arreu. Estem eufòrics. La temporada ha estat espectacular, increïble. I la Creu de Sant Jordi hi ha estat present: Múnic, València, Roma….

Ara, una mica de vacancetes. Just quan ja comença el futbol. Just quan ja hem fitxat aquest crack brutal de l’Ibrahimovic. Just quan l’equip torna a tocar-la. Just quan ja estem comptant els dies que falten perquè comencin les competicions.

Bones vacances a tothom!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Intens cap de setmana patriòtic i barcelonista

2009-06-22T12:23:00.000-07:00

Venim del nord...

Dissabte, membres de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi vam pujar fins l’estadi olímpic Lluís Companys, a donar suport a la selecció catalana i animar, després, els Dragons Catalans.

Amb una decisió plenament encertada, els Dragons Catalans, l’equip d’elit de la Catalunya Nord de Rugby XIII havia decidit jugar un dels seus partits de la lliga europea a Barcelona. Milers de seguidors nordcatalans van omplir Barcelona. I també vam ser una bona colla de principatins els que ens vam acostar a l’estadi.

A l’esplanada del Palau Sant Jordi hi havia un magnífic ambient. Vam estar-hi fent cerveses i gaudint de l’ambient. Ens va cridar l’atenció aquesta noia que portava la senyal de “Salses El Castell”. Sí, el nord de la nostra nació, de Salses a Guardamar… i de Fraga a Maó…

Diumenge vam assistir als actes de cel·lebració del 50è aniversari de la Penya Barcelonista de Cardedeu.

Intervenció d'en Laporta davant els penyistes i el president de la PB Cardedeu

Va ser una jornada festiva i molt lluïda, a la que s’hi van aplegar també totes les penyes del Vallès. Hi va assistir el president Laporta, que va rebre un autèntic bany de multituds. Tothom volia un autògraf, una foto…

El "Super", amb el president...

Els parlaments, tots, a l’alçada de l’esdeveniment, i enaltint la unió entre els sentiments de barcelonisme i catalanitat.

Després ens vam traslladar al restaurant, on una munió de penyistes de Cardedeu i d’altres penyes vam acompanyar els amfitrions.
El "super" atenent Barça TV

Des d’aquí, la nostra felicitació als amics de Cardedeu.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

Pujada a Montserrat de la Creu de Sant Jordi

2009-06-16T13:54:00.000-07:00

Dissabte 13 de Juny, a les 08:15 hem quedat a plaça Sarrià per anar en cotxe fins a Monistrol i des d'allí pujar a peu fins el monestir. Volem complir la promesa feta de pujar a preu si aconseguíem el triplet.

El dia es presenta magnífic, però ens donem pressa ja que la calor s'espera intensa i no volem patir més de que correspongui.

Arribem sense complicacions a Monistrol, deixem el cotxe al pàrking del cremallera i entem dins del poble. 2 membres de l'expedició saben bé el camí ja que la setmana passada van intentar fer la pujada però es van trobar amb la xusma perica que donaven gràcies a la Mare de Déu per no baixar a segona, aquí ja veieu la gran diferència entre ells i nosaltres, i van haver de desistir davant els insults i amenaces.

Avui pugem amb reforços, a més a més tenim intenció de trobar-nos altra gent del Gol Sud. Just abans de començar la pujada, ens aturem a un bar per agafar aigua en abundància. Comença l'ascensió, davant nostre un petit grup de pericos, format per un pare 2 i 2 nens petits, darrera un grupet de 3 persones, un d'ells amb la samarreta del Barça. Anem tirant, són les 10:00 i la calor ja pica de valent.

En un moment donat trobem que el camí es bifurca, no hi ha cap senyal i ens decidim pel de la dreta....error, aquell porta de nou al poble, tornem a refer el camí. Els 3 dels darrera ens han avançat, la dona que va amb ells porta sandàlies d'anar a la platja...com es pot ser tant pixa pins!!!!

Al cap d'una estona una altra bifurcació, i ara cap a on? Sort que un home que passa per allà fent footing ens informa: el de l'esquerra és el llarg i el de l'esquerra, l'anomenat, "3/4", és el ràpid però difícil. Ens ecomanem a Sant Jordi i decidim pujar pel 3/4.

Al cap d'una estona veiem baixar al pare perico i els 2 fills, no es camí apte per criatures i giren cua. La veritat es que en alguns moments ens empenedim d'haver agafar aquest camí, però tampoc se'ns passa pel cap tornar, així doncs i sota el crit de "No hi ha dolor", anem pujant.

Ens anem trobant gent que baixa, algun diuen: "Vinga pugeu, que a dalt hi ha molt perico".

Finalment, i amb les cares vermelles com a gambes de la calor i l'esforç, arribem a dalt. Fem un parada per recuperar-nos abans d'arribar a la plaça per tal de presentar-nos davant del monestir una mica endreçadets. Donem un volta i ja plenament refets, fem les primeres cerveses.

Truquem als que estan pujant, membres de Nostra Ensenya, Barcelona Hammers i altres habituals i ens diuen que s'ho han repensat i no pugen caminant sino amb el cremallera....responem amb crits de fora, fora i buuuuuuuu!!!!!

Al cap d'una estona ens trobem tots en un dels bars, i comencem a beure més cerveses, allò sembla un desplaçament, banderes penjades, càntics....Arriba el moment d'anar a veure a La Moreneta. Déu n'hi do la cua que hem de fer. Un cop venerada, baixem ràpid ja que tenim restuarant reservat a Monistrol.

Deixem la Sagrada Muntanya del catalans baixant amb el cremallera. Mentre anem cap avall pensem, la veritat es que hi ha un bon troç... El dinar està reservat en un resturant del casc antinc, dinem a la terrassa, amb ombra i estem a la glòria.

Visca la Moreneta, patrona de Catalunya!
Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Dies de glòria (II). Algunes fotos...

2009-06-12T17:57:00.000-07:00

Dilluns pel capvespre, a Campo di Fiore, primeres birres del presi, el vice i en pomodoro...

Dimecres matí. Reservoir Dogs culés de la Creu de Sant Jordi. Camí del Fòrum i el Col·liseum. Presi, vice, jerbo, pedrito, giuseppe, akor, pomodoro...

Dimecres migdia. Col·liseum. Creu de Sant Jordi. Presi, vice, pomodoro, jerbo, pedrito, akor, giuseppe...

Més col·liseum. Els de sempre.

I encara més Col·liseum, els de sempre també...

Trastevere, camí de la Tratoria

Trastevere. Ja a la tratoria. Basil, Giuseppe, Pedrito, Cel·lulare, Jerbo, Presi, Vice, Jamie, Cristopher Walken, Pomodoro, Cel·lulare i Pintx...

Tocant-se els ous...

La taula de la furgoneta atòmica...

Malgrat algun impresentable, no vam menjar peus de porc...

Foto de família, amb el cuiner i un dels cambrers....

Moment de desorientació per "la llei seca", previ a la dissolució del grup i campi qui pugui...

Dijous, a la Via Catalana...

I visca el Barça i visca Catalunya lliure!

Dies de glòria

2009-05-30T13:46:00.000-07:00

Avui és dissabte. Finalment tots els membres de la Creu de Sant Jordi que ens vam desplaçar a Roma ja som a Barcelona. Ha estat un deplaçament absolutament mític, increïble. Hem viscut en directe la glòria del FC Barcelona, de la Champions, del triplet, d’aquest Barça que enamora i ha fet embogir el país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Abans de començar el que seran diferents posts amb cròniques i crítiques polièdriques sobre aquests dies que hem viscut a Roma, ens volem disculpar per no haver estat capaços de fer el que volíem: actualitzar diàriament el bloc des de Roma. Vam tenir problemes tècnics insuperables de manera que sense conexió a internet a l’hotel, i sense cibers al nostre abast, no vam poder-ho fer.

Diumenge 24 de maig
El presi i en Pomodoro agafen el tren a l’estació de Sants a les vuit del vespre. Trajecte BCN-Milà, i Milà-Roma. Els queden llarguíssimes hores travessant el sud d’Europa…

Els nervis comencen a destrossar-nos a tots i es multipliquen les trucades i missatges.

Dilluns 25 de maig
El vicepresi agafa l’avió a quarts de vuit del matí. Vueling. L’avió va ple de gent del Barça, i força periodistes. Vol sense incidències. A l’arribar a Roma un poli amb un gos ens empaita a tots perquè ens olori bé, a veure si portem res…

Un cop a Fiumicino m’adreço ràpidament a buscar el tren, el Leonardo express. Llargs passadissos. Finalment hi arribo, i, primer contacte amb el neorealisme italià: costa saber si hi ha taquilles oficials. En mig del zoco de gent que vol vendre’t el bitllet del Leonardo, un taulell de l’auca del senyor Esteve a l’entrada a l’andana del Leonardo despatxa uns bitllets manuscrits. Cap amunt. Majoritàriament italians que es mouen per negocis, pel poc equipatge que duen.

A l’arribar a Termini, l’aspecte del que se suposa és l’estació central de Roma és desolador. Sembla d'un altre continent. Busco el metro, linia A. Passadissos inacables i bruts. Finalment arribo a l’andana, ofereix un aspecte desolador, brutíssima, deixadíssima, i és plena de gent. Fa una calor horrorosa.

Baixo a Spagna, foto un cop d’ull a l’escalinata, però l’enorme bandera espanyola de l’ambaixada em dona mal rotllo i surto pitant. Vaig a buscar la Via del Corso, i fins la cantonada de l’hotel, enmig la gentada i per voreres pràcticament inexistents. Estem molt cèntrics. L’habitació no està llesta. Després de parlar una estona amb el recepcionista li dic que deixo la maleta i ja tornaré.

Al carrer fot una calor horrorosa. Busco un bar per esmorzar. I començo a passejar amunt i avall pel barri al voltant de l’hotel. Tenim a tocar el Parlament, i la Fontana di Trevi, i l’àrea comercial. Dues hores després torno a l’hotel, però l’habitació encara no està, i jo ja vaig xop de suor. Torno a marxar i em foto a un pizza al taglio que m’han recomanat. Primera cervesa fresquíssima, que entra d’un glop. Truco al presi. No arribaran fins les quatre o així.

Finalment em donen l’habitació. Em dutxo i em poso a fer la migdiada. Quan em desperto aquells no han arribat i me’n vaig a voltar, fins que arriben. Ens trobem, pugem a l’hotel i els deixo.

A les sis ens trobem en un bar de la cantonada per fer unes birres (i coca cola per a Pomodoro). Un cop posats al dia comencem a fer ruta pels voltants de l’hotel. Hi tenim la Piazza Colona, amb la Columna de Marc Aureli, similar a la de Traià que hi ha al Fòrum. Després anem cap al Panteó, espectacular. I d’allà a la piazza Navona, i després a Campo di Fiore. Seiem en una terrassa i comencem a fer birres (i coca cola per a Pomodoro). És un capvespres calurós, però s’està bé, i la birra entra sense adonar-nos-en, mentre contemplem la desfilada humana tan diversa, inclosa gent del Barça (sobretot gent gran).

Sobre les 21:00 decidim anar a sopar. Hem vist alguns llocs interessants al voltant del Panteó, i no estrictament “de turista”. Dissortadament els dos que més fila feien estan a tope, amb molta gent italiana; això confirma el nostre bon ull. Finalment acabem sopant en una terrassa molt tranquileta al carrer… degli spagnoli. En fi.

Després de sopar passem pel lloc que inicialment volíem anar, el Macarroni, per fer la reserva per a l’endemà, que ja seríem 7, i anem cap a piazza Navona i ens endinsem pels carrerons que l’envolten. Sorprenentment quasi totes les terrasses són per menjar. Costa trobar un lloc per fer una birra. Però el trobem, un lloc deliciós, preciós. L’espectacle humà és fascinant. Fem un mojito (ecs) un tanquerai cola i una cervesa… i a dormir!

Dimarts 26 de maig
Ens aixequem abans de les nou, per aprofitar el dia. Esmorzem ben esmorzats i enfilem ruta. Ens truca l’Akor, que ja ha arribat, però té uns compromisos amb altra gent i no ens veurem fins a la tarda. Comparteix hotel amb el Jerbo, que ha d’arribar a migdia.

Amb el presi i en Pomodoro ens adrecem, Via Corso amunt, fins al Mausuleu d’August, que només podem veure per fora. Creuem el Tíber i anem cap al castell de Sant’Angelo. Hi entrem, amb l’entrada de la Champions hi ha un bon descompte. Fem la visita completa. Les vistes sobre Roma són fascinants.

Després enfilem cap al Trastevere, però la travessa es fa llarguíssima. Fot una calor espantosa. Intentem buscar un bar, però no ens n’ensortim. Decidim anar seguint el riu. I res. Finalment arribem al Trastevere. No tenim ni alè. Miraculosament el nostre bon olfacte es reactiva i trobem una terrassa magnífica on les birres (i la coca cola d’en Pomodoro) comencen a caure una darrere l’altra, mentre gaudim de la tranquilitat de la plaça i de l’ombra d’un enorme plataner que filtra l’aire calent. S’hi està de pànic.

Quan ja tothom està dinant decidim reprendre la marxa a veure què trobem. Ens han recomanat un lloc. Buscant-lo creuem el Trastevere, les seves placetes i carrerons. Trobem el carrer que buscàvem, però no el restaurant. Entrem en una mena de llibreria i li preguntem a la mestressa, que no el coneix. Però ens diu que si volem menjar una bona pasta, anem a una petita tratoria que ens indica. Ho fem. Quan entrem pràcticament no hi ha ningú, però el lloc és acollidor, s'hi està fresquet, la cuina és a la vista, i amb el servei de seguida confraternitzem. Seiem i ens fotem un dinar de déu. La pasta és realment insuperable, deliciosa. I han anat arribant diferents italians, parroquians habituals. Amb el cambrer fem molta conya i ens passem el dinar xerrant.

Abans de marxar li diem si demà –el dimecres- tenen obert, i si aplicaran “la llei seca”. Ens diu que si hi anem no hi haurà problema.

Tornem a l’hotel en tramvia. Fem una mica de migdiada. Em trobo amb l’Akor i en Jerbo i anem a fer un tomb. Fem cap de nou a piazza Navona i anem a cercar la terrassa on vam ser el dia abans. Està a tope. Continuem fent la volta. Quan hi tornem aconseguim pillar taula, i comencem amb les birres. La tarda és, un cop més, molt calurosa, però s’hi està bé. I també gaudim de la contemplació de l’espectacle humà (enteneu l’eufemisme, oi?).

Sorprenentment en Pedrito i en Giuseppe ja han arribat a l’hotel. Han pogut agafar un avió anterior al seu, que dúia retard, i han arribat gairebé dues hores abans del que teníem previst. Com que el presi i en Pomodoro estan encara a l’hotel, venen plegats cap a on som. Els vaig a buscar a la piazza Navona i… més birres (i coca cola per al Pomodoro).

Aquest mateix vespre ha sortit la furgoneta atòmica des de Barcelona, destí Roma, amb 4 més de la penya: en Cristopher Walken, en Jamie, en Bàsil i en Cel·lulare.

A tres quarts de deu anem cap al restaurant, on tenim taula a les 22:00. No hi comptàvem, però sí que ens han respectat la reserva. La terrassa del restaurant s’estén per un carreró estret, i el públic és una combinació de locals i parròquia habitual amb visitants (eufemisme per intentar distingir els turistes que intentem buscar i aplicar una mica de criteri). Ràpidament un dels cambrers, en Patilles, es fa càrrec de nosaltres i organitza el sopar. És un tio molt enrotllat i de seguida fem bromes. Ens sentim com a casa. Fem una mena de pica-pica i un plat de pasta de segon. Excepte en Pomodoro, que continua amb la seva dieta de Spaghetti Pomodoro senza basilisco i plat de patates fregides (aquí al forn!). Les ampolles de vi volen. Xerrem molt amb en Patilles i amb altres cambrers, com en Lovely. Tots van a mort amb el Barça. Odien al Manchester, i proliferen els desqualificatius. Curiosament, i després d’estar observant un inusitat trànsit de furgonetes de luxe amb xòfer, que no cessa, i de les que pugen i baixen penya diversa, gairebé sempre acompanyats de joves delicioses, amb minifaldes explosives i escots infinits… en Patilles ens confessa que l’amo del Manchester està sopant a la bodega del restaurant. Flipem. Li preguntem si s’està quedant amb nosaltres. Però no. El trànsit de personatges, amb escortes de les dues classes és incessant.

Després de sopar, i enmig d’un bon rotllo generalitzat amb tots els cambrers, marxem. Anem a veure què trobem. Però no trobem res. I fem cap de nou a la terrassa dels voltants de Navona. Però ja ha entrat en vigor la llei seca, amb motiu del partit, i no serveixen alcohol. A ningú. Ni a nosaltres ni a la parròquia habitual. No ens quedem, i anem a la recerca de la cervesa prohibida. En una de les cantonades dels infinits carrerons un espavilat que té una mena de pizza al taglio està fent l’agost. Li comprem un pack de cerveseses i seiem en un portal de la vora, a la fresca. Ens fa gràcia veure’ns fer “botellon”. Puta UEFA.

Davant la falta de perspectives de la nit, tornem passejant cap als hotels. Demà serà un dia moooolt llarg.

Els de la furgoneta continuen el seu camí cap a Roma…

Dimecres 27 de maig. El dia de la glòria màxima!
Els 5 que estem al mateix hotel hem quedat a les 10:00 per esmorzar en una terrassa d’allà a la vora. I a les 11:00 a la columna Traiana amb l’Akor i en Jerbo.

Aquell matí també han sortit del Prat en Pintx i l’home senza capello, en diferents vols.

Jo m’he aixecat amb els peus destrossats, onflats. Les bambes Fred Perry, la seva sola fina, les llambordes de tots els carrers de Roma i els quilòmetres acumulats entre dilluns i dimarts han fet estralls. Quasi no puc caminar. Vaig a buscar una farmàcia, compro Voltarain i després, en una botiga The North Face, unes bambes amb la sola més rígida i forta que trobo. Amb els peus dopats i el nou calçat aconsegueixo donar passes superant per poc l’estil d’en Chiquito de la Calzada. Al llarg del dia el meu estat anirà millorant.

A les onze ens trobem tots a la columna Traiana. També ens havíem de trobar amb els amics d’ICC, però no. Comença un autèntic despropòsit de trucades amb el Mod i l’Avi per veure si ens trobem. No hi ha manera. No ens trobarem fins, té collons, l’entrada a l’estadi.

Fem visita al voltant del Fòrum i entrem al Col·liseum, després d’una cua important i un sol castigador. Al sortir decidim anar cap al Trastevere. Però ens fem una mica d’embolic, no ens situem, i finalment parem un autobus, i el xòfer ens diu molt amablement què és el que hem de fer. Fins a Largo di Torre Argentina amb ell, i allà agafar el tramvia 8, que és el que havíem pillat el dia abans per tornar del Trastevere. Dit i fet. Gràcies! Quan arribem al Trastevere comencem a ser conscients que pillar unes birres serà més difícil del que ens havíem pensat, i que els romans estan aplicant la llei seca.

Ens truquen els de la furgo que ja han arribat i que estan venint on som. També en Pintx. Fem cap a la tratoria del dia abans. I aconseguim que ens fiquin, en dues taules, a la bodega. Primeres cerveses. Oh! Què bona és la cervesa quan tens tanta calor i no en trobes enlloc! Fotem un dinar acollonant, potent, primer de pasta i segon de carn, i postres, amanida de fruites, tot ben regat amb vins blancs i negres. Ens fotem realment fins al cul. Hem tingut sort. Hi som gairebé tots. Avui la tratoria està a tope.

Acabem el dinar amb una bona ració de grapes i limoncello, ens deixen les ampolles perquè fem el que volguem. Quan sortim ens fem fotos amb el cuiner i els cambrers que ho volen, i som la festa al carrer.

Una mica desconcertats, decidim anar cap a la zona on sabem surten autobusos locals que van cap a l’estadi i intentar trobar-hi allà algun bar. I hi anem a peu. Pel carrer el festival de suport cap a nosaltres és total. Fins i tot unes boniques noies ens aturen per fer-se una foto amb nosaltres.

Anem tirant, xino-xano. Ja no som un grup compacte, el grup s’ha estirat… Aconseguim trobar una mena de bodega que, clandestinament, ens serveix birres. Festival. Però allò fa 4x4 i fot una calor espantosa.

El grup es divideix. En Pedrito i jo decidim anar tirant cap a l’estadi. La resta es queden a la bodega. Després el grup es desplaça i troba un altre bar, d’un seguidor de la Lazzio (l’únic que trobem!), que serveix birres i cubates. Aquest grup entrarà a l’estadi 5 minuts abans que comenci el partit.

L’estadi està a la quinta forca. Quin horror. Hi ha dos controls, que l’únic que fan és formar unes cues descomunals, horroroses. L’organització és fatal, autènticament letal. El primer control només ensenyes l’entrada. Dins, autobombo de la puta UEFA. Per sort ens trobem als amics d’ICC i estem una bona estona fent festa, fent-la petar. A la Fan Zona del Barça ni ens hi podem acostar, de la gentada que hi ha. A les portes d’entrada a l’estadi es formen cues increïbles, acollonants. Cues que no s’havien vist mai a un camp de futbol. Les cues van fent esses per no ensopegar les d’una porta amb les de l’altra. És un espectacle vergonyós. Una autèntica injúria cap als seguidors. És intolerable que es maltracti d’aquesta manera els seguidors.

Mentres tant, els putos uefos es passegen amunt i avall en plan campeon, com si allò fós un èxit seu. Ignorants que ells són l’autèntica lepra d’aquest esport. I que els protagonistes som els clubs i els seguidors. I ens tracten a patades, ENS HUMILIEN, i no sé perquè ho consentim. Hi ha un moment que la proximitat de l’hora d’inici del partit i les cues que encara hi ha fan témer el pitjor. Però la sang no arriba al riu.

Es consuma l’estafa de la UEFA: no hi ha cap mena de control sobre la identitat de les entrades. Cap ni una. Una estafa absoluta. Una vergonya!!! A la cua del Barça, a les entrades del Barça hi ha molts seguidors del Manchester. I no tenen cap problema, tots a dins. UEFA FILLSDEPUTA!

L’ambient a l’estadi és magnífic. La gent del Barça està molt animada. Els tres que hem entrat amb les entrades de la penya ens situem, evidentment, a la zona on hi ha totes les penyes. I comença el mal rotllo de sempre. Prou entrades per a penyes espanyoles! Cinc fileres davant nostre tenim un munt de gent de les penyes de Castilla-La Mancha i Madrid, que porten dues enormes banderes espanyoles.

Pensem que ja hi tornem a ser. Com a París, on vam tenir unes bronques importants amb aquest subproducte del barcelonisme que s’entesta en venir a animar al Barça amb banderes espanyoles. Decidim iniciar amb ells una estratègia de desgast. Comencem a fer boles de paper amb les cartolines del mural de la zona del Barça. Boles compactes que reben a sobre seu cada cop que aixequen les banderes espanyoles. Aquesta estratègia la posem en pràctica tres o quatre cops. Fins que comencen a aparèixer polis de la secreta. Llavors ens diluïm. Però sortosament la cosa ja ha fet impacte i no treuen l’estanquera en tot el partit. Sempre igual, sempre igual. Si no entenen el que és el Barça que no vinguin. O ens respecten o que es fotin el seu barcelonisme pel cul.

El partit ja el vau veure tots. El deliri. La felicitat màxima. LA GLÒRIA!

Quan acaba el partit ens retenen molta estona dins el camp, fins que no han sortit tots els anglesos. Per sort els jugadors del Barça allarguen la celebració, i per la megafonia foten cançons de grups catalans, com Sopa de Cabra o Els Pets, que són cantades com si fossin autèntics himnes. Brutal.

Finalment ens deixen sortir. Cap a Roma! A la sortida ens anem trobant tot de coneguts, amics i altres penyistes que havien fet cap a Roma pel seu compte. Arribem al meeting point que havíem establert, però hem d’esperar mitja hora als últims, cosa que ens trenca els nervis a tots i ens fot d’una mala llet...

Ens trobem també a amics de Formentera. Quan arribem als primers carrers veiem que ja s’ha acabat la llei seca, i fem aprovisionament de birres. Pillem el metro a Ottaviano. A l’andana ens trobem de nou als ICC, grans abraçades, fotos, càntics, risses.... Genial! Nosaltres baixem a Spagna.

A la Piazza Spagna hi ha tot de gent cel·lebrant la mítica victòria. Però a nosaltres aquella plaça ens dona iuiu, i decidim anar cap al barri de l’hotel, on sabem que hi ha algunes pizzeries obertes, fins i tot a aquella hora. Fem una pizza i unes birres i a dormir.

Els qui han vingut amb el RACC ja han enfilat cap a l’aeroport, on les escenes que es viuen són dantesques.

Dijous 28 de maig
A primera hora marxen en Jerbo i n’Akor. I quan s’aixequen, a mig matí, la banda de la furgoneta.

La resta, els cinc de l’hotel, quedem per esmorzar i fer una mica de ruta turística i compres. Arribem fins al Ghetto. Els sionistes del grup vibrem, i ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de l’holocaust, de tots els morts als camps d’extermini nazis. També hi hem anat perquè just allà hi ha un carrer "important": La Via Catalana. Ens hi fem fotos. I un gelat. Visitem també tot el complexe del Teatre Marcello i resta de ruïnes de la zona, impressionants i molt poc visitades (en comparació amb les masses que hem patit a la resta d’indrets). En Pedrito i en Giuseppe marxen cap a pillar el seu vol.

Els tres que quedem anem a veure el Circo Massimo i l’església de Santa Maria in Cosmedin, on hi ha la Bocca di la Verita. Després tornem cap a l’hotel i dinem en una pizzeria. A l’hotel recollim un fax amb el codi de l’entrada per al Vaticà, i amb el presi pillem un taxi, perquè hi hem d’entrar abans de les 15:00. Fa una calor horrorosa, el taxista ens ha deixat a la piazza Sant Petro, però l’entrada als museus vaticans està força més amunt.

Visitem els museus enmig una massificació insuportable. I la Capella Sixtina també. Tot realment impressionant. Després cap a la basílica de Sant Pere, llarga visita, inclosa l’ascensió claustrofòbica a la Cúpula, des d’on gaudim d’unes vistes excepcionals de tota la ciutat.

Al vespre fem algunes compres més i després d’una dutxa reparadora anem a sopar. Després volem anar al Gilda, de manera que malgrat el calor, anem “de bonito”, amb camisa i pantaló llarg.

Tornem a sopar al lloc de dimarts, Macarroni. Tot i que està a tope, ens reconeixen i gràcies a Pomodoro, els seus tatuatges i el bon rotllo que va fer dimarts amb un dels cambrers, el Lovely, un altre tatuat total, ens fan lloc i ens conviden a un còctel mentres esperem. Sopem de nassos. Carpe Diem.

El Lovely ens pregunta si volem anar a fer birres. O i tant!!! Esperem en bar de la zona que acabi, i enfilem cap a Campo di Fiore. Entrem en un bar que ja havíem vist dilluns. Tots són italians, menys nosaltres. Ens presenten a tothom. Fem unes copes fins que comencen a tancar. Llavors pillem un taxi i anem cap a Testaggio, més enllà del Circo Massimo. Anem a un carrer de bars, i continuem privant enmig el bon rotllo, els italians, les italianes i també alguns catalans que han aconseguit arribar-hi (pocs, però també n’hi havia). I taxi i cap a dormir… amb un bon pedal…

Divendres 29 de maig
A primera hora marxen el presi i en Pomodoro. Tren fins a Milà, i turisme per la ciutat fins al vespre, que pillen el tren cap a Barcelona.

Em llevo tard, i perquè em truquen. Després de dutxar-me i esmorzar continuo fent turisme. Pujo al Monument a Vittorio Emanuelle, a la pàtria. A aquella hora, amb aquell sol, i amb la ressaca, les escalinates es fan eternes. Després visito l’indispensable Museu Capitolini. I després me’n vaig cap al Mercat de Traià i el seu fòrum. Amb l’entrada de la Champions entro gratis. I faig una altra llarguíssima visita a tot el conjunt, esplèndit. Embaladit i emocionat contemplo, també, la Casa dei Cavalieri di Rodi. Gairebé no hi ha ningú, i aquella solitud, la contemplació de la magnífica casa, la bandera enorme amb la Creu dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, Rodes… uf!

Vaig a l’hotel, recullo la maleta i cap a l’aeroport. Els passadissos, l’andana i el propi metro semblen encara més bruts. A l’aeroport la cua de Vueling és l’única de tot l'aeroport, i és enorme. Odio les cues. Finalment sortim, amb retard, però sortim.

A les onze, a casa. La nevera és buïda. Vaig a fer unes birres a l’Itaca, i fer-la petar amb els companys que ens vam trobar a Roma.

Dissabte 30 de maig
A les 10:00 del matí arriben el presi i en Pomodoro. El viatge de tornada ha estat més curt. Potsser perquè fa baixada...

El desplaçament a la Final de la Champions s’ha acabat.

Tricampions! Dies de Glòria.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

PS: els propers dies anirem penjant fotos i articles temàtics… prepareu-vos!

Roma catalana! Champions blaugrana!

2009-05-24T10:07:00.001-07:00

Comencem el llarg peregrinatge cap a Roma, cità aperta…

Avui marxen alguns en tren, demà més en avió, dimarts encara més en avió i en furgoneta, i dimecres la resta, també en avió. Ah! i algun ½ també demà dilluns en vaixell, je je je

Total, uns 12 i ½ que hem aconseguit entrades. Més la secció hongaresa, tradicionals aliats dels catalans.

Aquests dies Roma ha de ser catalana. Tots els barris, tots els racons, han de lluir els colors de les nostres banderes, de la senyera, de la Creu de Sant Jordi i del Barça.

Dimecres al matí mirarem de retre homenatge a l’antiga presència catalana a Roma, acudint a Santa Maria in Monserrato, autèntic emblema de l’església nacional catalana (i de la Corona catalano-aragonesa) a Roma, manllevada, com la resta de les nostres institucions i realitat nacional, per l’ocupació borbònica, després de la guerra dels Segadors i, sobretot, de la guerra de Successió. Serà emocionant retrobar-nos-hi i tenir un moment de recolliment i homenatge abans de reprendre la follia de la final.

Però creiem que val la pena, ni que sigui per un moment i en un moment com aquest, encomanar-nos a la nostra Santa Patrona i invocar la seva protecció.

Ja tenim algunes adreces per Roma, i rutes. Confiem, també, trobar-nos-hi a amics de sempre com la gent d’ICC o de la penya l’Urpa. A diferència de París, enguany no tenim un lloc de trobada, però ja sorgirà.

D’aquí a dimecres anirem fent nostres alguns racons, places o trattories romanes. Mirarem de gaudir de la cità eterna i la seva monumentalitat, i alhora viure intensament la final, amb tot el que comporta, especialment de birres… Fins dimecres, el dia “H”, el dia que ens abocarem a donar suport al nostre equip, a fer que sentin el nostre suport arreu, des de l’estadi i a traves nostres, fins l’últim racó de la nostra Nació.

Si podem anirem acutalitzant el bloc des de Roma. Ens emportem un portàtil i a l’hotel tenim wi-fi, de manera que a poc que el nostre estat ens ho permeti, aquí podreu anar trobant testimoni de la invasió catalana de Roma.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

Copa, Lliga... i Champions!!!!

2009-05-19T15:50:00.000-07:00

Amics, amigues… continuem acumulant èxits, títols. Si tot just fa una setmana ens preparàvem per al desplaçament a València, a la final de la Copa, i la guanyàvem… aquest cap de setmana hem guanyat la lliga, batent tots els rècords.

Aquesta lliga ja feia dies que l’hauríem d’haver guanyat. Però un Madrid agònic va aconseguir, de manera quasi milacurosa, endarrerir el que ja només era un fet tècnic, el dia que matemàticament guanyaríem la lliga. Sí, va caldre aquella increïble, indescriptible, exhibició del Bernabeu, aquell definitiu cop d’autoritat perquè fós així. Però ho vam fer, i aquest dissabte, finalment, gràcies al triomf del Vilareal, el nostre Barça es va proclamar campió de lliga.

Ho vam ser d’una manera certament estranya. Amb els jugadors a casa, i sense grans cel·lebracions. Perfecte. Tot el club, tot l’equip, tots els seguidors, estem ara definitivament concentrats per a la gran final de la Champions, dimecres 27 de maig, a Roma.

El triomf del Vilareal ens va permetre reservar els nostres titulars. Això és molt important a aquestes alçades de la temporada, d’una temporada planejada per autèntics dements, amb un calendari incomprensible, infernal.

Dissabte, al camp, cel·lebrarem, de manera continguda, aquesta lliga. Retrem un merescut homenatge a aquest equip i el seu entrenador. Disfrutarem… però ho farem d’una estranya manera, d’una molt madura manera: amb contenció.

Diumenge començarà el gran desplaçament de la gent de la penya cap a Roma: uns en tren, d’altres en avió, d’altres en furgoneta i fins i tot algú en vaixell…

De dilluns a dimecres hi anirem arribant tots els que hem tingut la sort d’obtenir entrada per a Roma. Un cop més, l’única espina que tenim és que no hi poguem ser tots. I que a més a més molts no hi puguin ser perquè aquests senyors de la UEFA han venut la meitat de l’aforament a gent que l’importa una merda els dos equips que juguen, i per als cada cop més sangoneres “compromisos”.

Una final com la de Roma és, com ens va dir el nostre mite, Johan Cruyff, camí de Wembley, “un fiesta”. I així la viurem. Gaudint de la ciutat, practicant la dolce vita, exhibint el nostre orgull barcelonista i catalanista. Deixant ben clar quin és el nostre país i quines són les nostres banderes.

Així arribarem a dimecres… Així arribarem finalment a trobar-nos tots, fer un dinar de germanor i començar el ritual d’acostament al camp. Trobarem un últim bar on fer una última birra abans d’entrar-hi. I llavors… bé, llavors començarà l’espectacle dels nostres herois. Nosaltres també ens hi deixarem la pell, amb els nostres càntics, donant suport a l’equip.

I… guanyarem!!!!!

I no descartem cel·lebrar-ho amb un bon bany a la Fontana de Trevi, je je je

Llavors ja ningú no aturarà la nostra eufòria i felicitat!

PS: aquesta setmana, i tot i que amb una mica d’enderreriment, també us penjarem el post del desplaçament de la Creu de Sant Jordi a Berlín, a la Final Four.

Crònica Creu de Sant Jordi a València

2009-05-14T10:18:00.000-07:00

Són les 10:00 del matí de dimecres. Els 8 de la Creu de Sant Jordi que viatgem amb el tren especial a la final de copa de València ens trobem a les portes de l’estació. Alguns més ja són a València, i alguns altres han sortit amb l’autocar de la penya barcelonista Urpa un parell d’hores abans.

El dia és lletjot. En mini-Molina fa pinta d’haver-la encertat. Esmorzem una mica i ens adrecem cap al tren. L’organització és àgil, fluïda. Un cop a l’andana ens anem agrupant segons el vagó que tenim assignat. Quatre anem en el vagó 3 i quatre més en el vagó 6. Pugem. Hem quedat a les 12.00 de trobar-nos a la cafeteria.

La gent del tren és molt variada, però molt bona gent, molt amable i molt festiva. Puntualment el tren es posa en marxa. Són les 11:00. La primera sorpresa és que els tres vagons del cap i els tres de la cua no es comuniquen entre ells. Quedem “aïllats”. Els 4 del davant fem cap a la minicafeteria… però ai làs! No hi ha cervesa, ni res amb alcohol. Frustrats, tornem als seients.

El tren llisca més poc a poc del que voldríem pel nostre país, de nord a sud. A les 14:25 arribem a València. Tal i com havíem parlat sortim disparats cap a la parada de taxis. N’agafem 2 i ens adrecem cap a la Malvarosa.

Hem quedat al restaurant a les 15:00 amb els altres companys de la penya i amb uns colegues bascos, per fer un dinar de germanor.

En Basil, el nostre home destacat a València ha reservat a un restaurant que ha entrat per mèrits propis a la nostra llegendària passió gastronòmica i etílica: L’entrepà. El restaurant és petit, però acollidor. Hi ha dues altres taules, una de bascos i una altra de catalans, que no van amb nosaltres.

Els propietaris ens reben molt amablement i ens comencen a servir gerres de cervesa mentre esperem que arribi tothom. Els de la Creu som els més puntuals. Finalment arriben, pel fons de l’estret carrer del restaurant, la colla d’amics bascos, tots impecablement enfundats amb les seves samarretes de l’Atlhetic. Ens abracem i presentem els que no es coneixien.

Entrem al restaurant. Un d’ells porta un acordió, i comença a tocar la mítica cançó “borrokalari kalera” o “kalera kalera”. Tots, catalans i bascos la comencem a cantar a pulmó. L’hator hator euskadira retrona per les parets del restaurant i ens emociona a tots.

Comencem a dinar, unes bones amanides, una sípia farcida en la seva tinta i uns musclos. I llavors arriba l’orgia gastronòmica. En Bàsil ens va encarregar dos arrossos diferents: un de llamàntol i un melós de pop. Quan arriben les cassoles aplaudim. I quan acabem de menjar-los estem tots convençuts de que aquells són dos dels millors arrossos que mai hem tingut ocasió de menjar. Brutals, senzillament genials.

La tarda avança plàcidament, entre patxarans i càntics. Finalment ens separem, no sense abans cantar, al mig del carrer, Els Segadors (nosaltres) i l’Eusko Gudariak (tots, perquè ens el sabem…). Nosaltres anem cap a la zona del Barça, perquè hi actuen els Dijous Paella i els Dr. Calypso. Però quan hi arribem no ens acaba de fer el pes el muntatge i marxem. Ens dediquem a fer birres per la zona, a les diferents terrasses, tot buscant l’ombra.

Abans de marxar cap al camp fem un entrepà i la darrera birra, i cap a dins!

Quan entrem el camp presenta un magnífic aspecte. Però… observem astorats que ¾ parts de l’aforament l’ocupen seguidors de l’Athletic. Flipem. Aquí algú s’ha passat de llest. I algú a més a més, s’ha deixat enredar. Penso en tots els companys que s’han quedat a BCN perquè no havien aconseguit entrada. Una vergonya. Però en fi… algú caldrà que ho aclareixi.

L’ambient es va escalfant. La superioritat de l’afició biscaïna és important. Fem el que podem. El sistema de repartiment d’entrades fa que a més a més nosaltres estiguem molt dispersos. En grupets de 3-4. I així és impossible mantenir el to d’animació i càntics, perquè no som prou. Això el Barça ho hauria de revisar i admetre l’acumulació de sol·licituds amb entrada en una mateixa zona. D’aquesta manera tindríem més força per animar l’equip en tot moment, sobretot quan les coses estan dures.

Al lateral es desplega una pancarta genial: bye bye Spain. L’ambien s’escalfa. Surten els jugadors i finalment arriba el moment polític del dia: comença a sonar l’himne espanyol. La bronca és fenomenal, extraordinària. Gairebé no aconseguim sentir res. La xiulada és apoteòsica, descomunal.

És un gest que deixa ben a les clares quins són els sentiments nacionals de les dues aficions que estem en aquell estadi. És tan contundent que és impossible d’ocultar. I ja veieu la cua que està portant. Ens n’alegrem molt. No és el nostre himne. I és l’himne d’un país que ens matxaca. És normal que manifestem el nostre rebuig de manera contundent.

El partit ja el vau veure tots. Ens van aguantar quinze minuts, i fins i tot ens van fer un gol. Però llavors va emergir aquest Barça prodigiós. Aquest Barça excepcional, únic, amb una qualitat i una fortalesa anímiques indescriptibles, brutals. El Barça va fer un autèntic recital i ens vam emportar la Copa de manera clara, per 4-1.

A l’acabar el partit, enmig del deliri, va començar el bonrotllisme entre tots dos clubs i aficions. Va ser una estona prodigiosa, irrepetible, amb tots dos equips abocats a cel·lebrar tot el que s’havia viscut i totes dues aficions respectant-se i estimant-se. Allò era quelcom més que futbol.

Després va venir el lliurament de la copa, etc. I vam sortir escopetejats de l’estadi cap al tren. Metro i un nou embarcament diligent. Bravo per l’organització.

Al tren, tot cares de felicitats, d’incredulitat pel que estem vivint. Tots tenim consciència que és un moment històric.

Clapadetes… i a les 4:00 arribàvem a BCN. Avui ha estat un dia duríssim. Però aquí estem. A punt de cel·lebrar la lliga i de marxar cap a Roma.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

SOM-HI!

2009-05-12T13:04:00.000-07:00

Hores prèvies a marxar cap a València, a la final de Copa. L’expedició de la Creu de Sant Jordi ja estem a punt, ja estem vetllant armes.

Demà dimecres el festival començarà amb un bon jalar en un entranyable restaurant de València. El menú: tast d’arrossos. Dinarem, a més, en companyia d’una bona colla d’amics bascos.

Després suposo que ens desplaçarem cap al centre. Una mica de barri del Carme sempre és entranyable.

El partit és a aquesta hora dement de les 22:00. Hi anirem poc a poc. Gaudint de la ciutat i de la final.

Després vindrà l’entrar al camp i l’exhibició de sentiment nacional contra l’himne espanyol. Seguirem la crida…

I a guanyar. Perquè… GUANYAREM!

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

2009-05-02T14:45:00.000-07:00

Això ja està. Dimecres a Londres, el passaport cap a Roma. Natres ja tenim l'apartament i el vol.

Avui, al Garito, a Corbera, bona part de la junta cel·lebrant l'enorme, històrica, apoteòsica, victòria del Barça al Cuernabeu. Hem acabat les paraules.

Només un crit: Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!!!!

Sant Jordi, Sant Patró de Catalunya i de la creu de la nostra bandera

2009-04-23T08:35:00.000-07:00

Diada de Sant Jordi. Un dels dies més bonics de l’any, en que retem homenatge al nostre Sant Patró, l’esperit del qual s’invoca amb la creu que lluïren les primeres banderes de Catalunya, la creu sota la protecció de la qual va guiar els exèrcits catalans al llarg de la nostra història arreu de la Mediterrània. La creu que llueix, esplèndida, a l’escut de nombrosíssimes ciutats i viles del nostre país, començant pel Cap i Casal, Barcelona. La creu que també lluïm a l’escut del FC Barcelona. La creu, també, que dóna nom a la nostra Penya: Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Una Diada que invoca la força del nostre patró, el seu coratge. Una Diada que vivim també plena de valors del nostre poble, com la sensibilitat, l’amor, a través de la rosa. I la cultura, un poble culte, un poble que s’estima amb bogeria la seva llengua i l’ha preservada al llarg dels segles i per damunt de les ferotges persecucions que ha patit; una llengua i una cultura que manifestem amb els llibres.

Invocar, avui, el nostre Sant Patró, ser fidels al seu esperit, serà important, tant per la situació del país i les dificultats que arrossega, com per al nostre club, que viu un moment extraordinari de la seva història, i que ha de fer front, aquestes properes setmanes, a un repte extraordinari, que pot significar guanyar totes les competicions en les que hem participat: Lliga, Copa i Champions!

Aquesta esplèndida Diada de Sant Jordi ja va començar magníficament ahir a la nit, al camp, amb una extraordinària victòria sobre el Sevilla. El que semblava podia ser un partit complicat, va esdevenir una exhibició total, amb un joc meravellós. L’equip juga de tal manera que ja hem acabat les paraules per descriure’l i per definir la nostra felicitat. Ahir, a més, a l’estadi, en aquells primers 20 minuts màgics de la segona part, el camp va ser un clam. Semblava que havia esclatat la bogeria, i els càntics recorrien l’estadi, fins l’últim racó, a totes les graderies, i enllaçaven l’un rere l’altre. Va ser un moment apoteòsic. Els jugadors estan manifestant un compromís, una entrega, una concentració i una qualitat extraordinàries. En Pep Guardiola ha estat capaç de fer un equip fantàstic, i ha sabut treure el millor de tots i cadascun dels jugadors, que han esclatat en aquest equip.

Les properes setmanes són decisives. Perquè aquesta màgia que estem vivint necessita que acabi de la millor manera possible, de l’única manera possible: amb títols. Nosaltres hi serem, com érem també ahir al camp, malgrat els horaris impossibles i fastigosos a què ens fan jugar aquests imbècils que dirigeixen el futbol.

I a partir d’avui serem a tots els grans compromisos que ens esperen. Ja tenim –alguns, perquè lamentablement la sort i les escasses entrades disponibles no ens permetran ser-hi tots, com hauríem volgut- les entrades per a València.

Aquest dissabte hi ha una altra de les “finals” d’aquest tram, contra el València, un rival sempre dur i difícil. Cal que poguem decidir el més ràpidament possible la lliga, i aquest cap de setmana ens ensumem que pot ser molt interessant. Després, dimarts, rebrem el Chelsea, un altre partit per a gaudir i obrir les portes a la final de la Champions a Roma. I el següent dissabte: el partidàs contra el puto Madrid. Quan acabi aquest partit volem veure el Bernabeu menjant-se tota la seva ràbia anticatalana i aplaudint el nou campió de lliga…

Múnic: l’exèrcit català en marxa!!!

2009-04-16T14:37:00.000-07:00

Dimarts vam ser a Múnic, a la tornada de quarts de final de la Champions. El resultat era prou favorable, després del 4-0 de l’anada, al Camp Nou. I el nostre equip no ens va decebre, va estar a l’alçada i va fer un molt bon partit. Patint alguns moments, com toca en uns quarts de final de la millor competició de fútbol del món.

El dia va començar molt d’hora. A l’aeroport ens vam trobar amb els companys d’ICC que també hi anàvem. Les clàssiques cues del checking, les primeres birres i un ambient de primera. Es notava que érem, que som, l’autèntic exèrcit de Catalunya. Vam omplir un jumbo (prop de 600 places), tot ple de banderes del Barça, senyeres, estelades i creus de Sant Jordi.

Quan vam arribar a Múnic, la comoditat dels autocars esperant a la porta de l’aeroport. 45 minuts de trajecte fins al centre de la ciutat… i comença el festival.

Els de la Creu de Sant Jordi portàvem bons informes, i vam anar cap a un lloc recomanat, el jardí de l’Agustiner Keller prop de l’estació central. Un lloc sensacional, ple de taules enmig d’un magnífic jardí-bosc. El dia era esplèndit, una calor d’alta primavera, que contrastava amb els dies de pluja de Setmana Santa. Hi havia tot de gent gaudint d’una bona cervesa i bon àpat i d’aquell sol que suposem estrany en aquelles latituds. També hi havia força seguidors del Bayern… i cap turista. L’havíem encertat.

Allà van caure les primeres gerres de cervesa, una cervesa magnífica, amb un servei molt amable, simpàtic i eficient. Més birres i… salsitxes, je je je.

En acabar el dinar ens vam adreçar cap al centre, cap a Marientplatz. Un ambient sensacional. Ens trobem amb els companys d’ICC en una de les grans cerveseries del centre, la famosa Hofbrau. També amb altres companys de Hammers BCN i altres barcelonistes de pro.

Des d’allà, i mentre anaven caient les birres i les hores, vam començar un periple pel centre, fent aturades estratègiques per a refrescar-nos. A una hora prudent uns quants vam decidir menjar alguna cosa més, en previsió del que ja era un elevat consum de cervesa i d’una nit llarga.

Tot el centre era un aparador de barcelonistes, enaltint el nostre club i la nostra pàtria amb les nostres banderes. És en aquests desplaçaments quan més es posa de manifest l’autèntica ànima blaugrana, el genuí esperit barcelonista: un seguidor que estima tant al club com al seu país, i que defensa club i país pel damunt de tot. Catalunya, la nostra senyera, la nostra llibertat, té en l’afició del Barça el seu gran exèrcit, la seva gran ambaixada. Tot i que no estaria de més que animéssim una miqueta més, fins i tot que ho féssim quan les coses estan complicades...

Una hora abans del partit vam agafar el metro per anar cap a l’estadi. Un metro eficaç, que ens hi va dur, no sense unes quantes bromes amb tot el personal que hi anava.

El metro deixa aprop de l’estadi, del magnífic Allianz Arena, però no a tocar. Hi arribem a través d’una rampa que compartim amb la molt educada afició bavaresa. Allà ens trobem amb dos amics, simpatitzants de la penya que viuen a Alemanya i no s’havien volgut perdre el partit. Grans abraçades i cap a dins!

Com quan les aficions rivals venen al Camp Nou, nosaltres estàvem situats en les graderies superiors. Quan accedim a la grada, la cosa feia autèntic goig, una autèntica marea de banderes de símbols barcelonistes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.

El partit ja sabeu tots com va anar. Un duel intens, amb un Bayern que no es va rendir, i amb un Barça que va tenir alguns moments de dificultat, però que va acabar imposant el seu joc, la seva superioritat. I a semifinals!!!

La sortida de l’estadi, molt endreçada. Els autocars que ens havien de dur cap a l’aeroport estaven relativament aprop. A l’autocar, les últimes risses, històries i camaraderia.

Quan arribem a l’aeroport estem ja triturats. L’embarcament es fa amb més diligència que altres vegades. Tot i així, fins que no ens enlairem passa una bona estona. El viatge de tornada es fa llarg, i en la fosca de l’avió, ja ningú té esma per a res, excepte per fer les primeres clapades.

Un cop a El Prat el factor ocupant es torna a posar de manifest, i les jardineres per dur-nos a la terminal es fan esperar. Finalment abandonem El Prat, amb aquella íntima i especial satisfacció que sentim tots els barcelonistes quan anem pel món, i hem pogut lluir davant el món la nostra passió pel Barça i la nostra fidelitat a Catalunya, el nostre país.

A pel Chelsea… i a Roma!!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

SETMANA SANTA I SETMANA DE GLÒRIA

2009-04-09T14:57:00.000-07:00

Uf! Quins dos dies, companys! Ahir el 4-0 al Baryern, a la Champions, va ser un partit absolutament espectacular. Té raó el president Laporta quan diu que probablement la primera part del Barça sigui una de les millors de la nostra història.

Futbol total. TOTAL! El domini del Barça va ser aclaparador, la posició al camp, perfecta. La velocitat en el moviment de la pilota, espectacular. I el moviment i desmarque dels jugadors, sobretot del trident ofensiu, genial. Un partidàs, un autèntic partidàs, d’aquests que es recorden llargament, que passen a formar part dels nostres somnis barcelonistes.

Dimarts vinent la penya serà a Münic, amb una àmplia representació. Promet ser un dels desplaçaments aquests que ho tenen tot… excepte emoció, je je je. Però vaja, prometem fer unes bones birres a la vostra salut, la del Barça i la de Catalunya.

I avui, que ara arribem del bàsquet, doncs què dir… JA SOM A BERLÍN!!! Després d’una etapa de crisi, el Barça de bàsquet ens torna a fer gaudir, i de quina manera! El partit d’avui ha estat molt i molt bo. Hem estat pel damunt del rival tot el partit, i hem arribat a guanyar de 21, en un tercer quart espectacular.

I ens agrada aquest ambient barcelonista que viu amb tanta intensitat la ciutat i el país. Un ambient que es trasllada a tots els jugadors de totes les seccions. Avui el Palau estava farcit de jugadors del primer equip de futbol. I això implica viure el club.

No sabem encara si podrem anar a Berlín. Massa desplaçaments en massa poc temps. Dimarts vinent Münic, el 13 de maig, València, el 27 de maig, la final de la Champions a Roma… Però la cita de Berlín, del pont de l’1 de maig, és tot un repte. Mirarem a veure si hi podem ser.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

La Creu de Sant Jordi amb Dr. Calypso!

2009-03-21T20:11:00.000-07:00

Sí, ja sabem que tots estem pendents de continuar líders a la Lliga. També sabem que ja estem preparant el desplaçament a Münich, a quarts de la Champions. I fins i tot que tot són dubtes sobre els que podrem anar a la final de la Copa a València…

Però avui hi ha hagut un concert a Barcelona d’aquells que formen part de l’ADN de la nostra penya: el 20è aniversari de Dr. Calypso!

Hi ha dues grans bandes lligades a la nostra història com a penya: Dr. Calypso y Skatalà. Més enllà, Madness. Però aquí, des de sempre, aquestes dues grans bandes.

I avui hem fet una gran festa. Allà ens hi hem trobat tota la penya de la Creu de Sant Jordi, d’ICC, i altra gent com d’Almogàvers, Hàmmers, etc.

Una autèntica festassa.

La festa que tots esperem continuï a la lliga, a Münich i a València. I Dr. Calypso formarà part de la banda sonora d’aquests desplaçaments. Perquè són uns dels nostres. I perquè hem viscut tant al seu costat…

Endavant Dr. Calypso, molts anys i bons!

Ja tenim els NOUS POLOS DE LA PENYA!

2009-03-06T09:05:00.000-08:00

Ja tenim els nous polos de la Penya.

En voleu un o més, oi?

pbcreudesantjordi@gmail.com

Calçotada i altres (per a oblidar... sense defallir)

2009-03-03T16:36:00.000-08:00

Aquest passat diumenge 1 de març vam tenir la tradicional calçotada de la penya en el magnífic indret de les Masies de Poblet, en plena comarca de la Conca de Barberà, un enclavament natural al bell mig de les muntanyes de Poblet, i a tocar del monestir.

Aquesta trobada de socis, parelles i fills s’ha convertit en una de les nostres activitats socials més entranyables. Passeig, vermut, calçots, carn, llangonissa, porrons de vi….

Llàstima que per la tarda el nostre equip es deixés guanyar per l’Atletico de Madrid per 4 a 3, en un partit en el que el Barça va anar per davant en el marcador durant quasi tot el partit, però que ha acabat perdent per errades defensives i per no saber “ matar “ el partit quan tocava, un fet aquest que denota la poca maduresa mental d’aquest equip d’en Pep Guardiola.

Llàstima també, que hi arribéssim després de perdre contra la pericada. Una derrota que com ja vam dir aquí mateix, ens va fer molt de mal. Avui us deixem aquí una foto de les birres prèvies al derbi. Sens dubte, els millors moments d’aquell dia per a oblidar.

Bé, tanmateix , ara no es moment de defallir i cal estar amb el nostre equip, ja que en les properes dates ens juguem el nostre futur a la Copa del rei, i a la Lliga de Campions.

Força barça!

Visca la terra!

LA TRADICIONAL CALÇOTADA DE LA PENYA

2009-02-28T16:42:00.000-08:00

Aquest diumenge 1 de març fem la tradicional calçotada de la Penya. Un dia per esplaiar-nos tots els socis i les nostres famílies. Una del tot tradicional cita pels voltants del monestir de Poblet, indret emblemàtic, cabdal, de la nostra història com a poble.

I aquest dissabte els putos pericos han fet el que ja s’esperava d’ells, perdre amb el Madriz. I, ells, ben feliços. El nostre Barça ha de guanyar, com sigui, a camp de l’Atlético de Madrid. Com sigui.

Per cert… molt gran, Henry, molt gran. Què bo, ja ja ja!!!! Declaracions així donen gust. I si a més van acompanyades de gols decisius, com el de dimecres a Lió, doncs perfecte. Aquesta és la línia, Titi!!!! Tens tot el nostre suport!!!!

Avui, crispats... però mirant endavant amb confiança i compromís

2009-02-21T15:23:00.000-08:00

Sí, estem crispats, molt emprenyats. Perdre contra la xusma perica és molt emprenyador. I fer-ho com ho hem fet, encara més. Amb les ganes que teníem d'enviar-los a prendre pel cul, a segona...

Aquesta escòria que hem d’aguantar, per sort per molt poc temps, a la nostra ciutat, avui s’ha beneficiat d’un dels pitjors arbitratges que es recorden. La bassura, evidentment, només sap que fer la bassura. I això és el que han fet. Repartir llenya des del començament. L’arbitre ho ha tolerat. I en la primera entrada d’un jugador del Barça, que ni tan sols toca el puto perico, ens l’expulsen.

Els 60 minuts amb inferioritat numèrica han estat un autèntic desastre. Ens hem deixat arrossegar pel joc de delinqüents dels pericos. Un club i uns jugadors que tots porten noms de kinkis, de nyetas, de latin kings, i que es comporten com a tals.

En un dels posts per fer balanç de l’any, avisàvem de la dificultat del calendari abans de reprendre la Champions, dimarts vinent, a Lió. El mes de gener el vam passar molt bé, complint els objectius. Però aquests dos últims partits, contra el Betis i contra l’Espanyol, l’equip no ha estat fi. Si a això hi afegim un arbitratge vergonyós, que ha permès tot l’antifutbol desplegat per l’escòria perica… doncs ja ho tenim, un resultat que fa mal, sí fa mal.

Però no hi ha temps per a lamentar-se. Dimarts tenim una de les cites importants de la temporada, a la Champions, contra el Lió. Per fi tornarem a jugar contra un equip de futbol i no contra una banda de delinqüents futbolístics. A la Champions, a més, no hi ha cabuda per a arbitratges tan escandalosos com el d’avui.

La Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà a Lió. Igual com també serem a totes i cadascuna de les fites importants del nostre club en el que queda de temporada. I ens hi deixarem la pell, la gola i les birres.

També, està clar, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi no oblida els seus compromisos amb el país, i el dia 7 de març, al costat de molts altres milers de catalans, serem a Brussel·les, per defensar la nostra nació, per defensar el dret a decidir, per defensar l’autodeterminació i la independència.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Brutal! Magnífic!

2009-01-11T14:38:00.001-08:00

La victòria del Barça avui a camp de l’Osasuna (2-3) és importantíssima i té un mèrit enorme!

Avui hem fet un altre pas important. El Barça està aguantant molt bé la pressió de ser líder amb tants punts d’avantatge sobre els seus perseguidors. I avui, en un camp complicat, en unes condicions poc favorables per a desplegar el joc del Barça… hem treballat i arrencat una importantíssima victòria.

Ho hem fet, a més, remuntant un marcador que, després de posar-nos pel davant, se’ns havia posat en contra, i hem passat d’un 0-1 a un 2-1, amb tot el que això implica.

En el post anterior parlàvem que aquest gener-febrer, abans de reprendre la Champions, és clau per al Barça, per deixar totalment encarrilada la Lliga. Per fer-ho necessitem mantenir una tensió altíssima, i guanyar. Aquest és el camí perquè els nostres rivals no es creixin i no ens compliquin el tram final de la Lliga, on el Barça estarà viu en tres competicions, i jugant-se la Champions amb els millors clubs d’Europa, a un nivell molt i molt superior al de la Lliga.

És molt important el triomf d’avui. Ha estat un triomf d’aquests de coratge, de motivació, de lluita, d’estar sempre buscant la victòria.

És important també perquè el Barça avui ha comès més errades defensives de les que hauríem de cometre. No és el primer partit que ens passa. El Vilareal també ens va guanyar l’esquena massa vegades. I això és perillós.

Un altre toc d’alerta que caldria llençar és que s’està generant una certa (potser inevitable) messidependència. Fins a quin punt la presència d’en Messi ens resulta decisiva, determinant?

Aquesta pregunta és difícil de respondre. Primer, perquè Messi està estratosfèric, brutal, magnífic. Se’ns acaben els qualificatius per a definir Messi i el seu joc. Aquest noi està increïble. El seu estat de forma és tan espectacular que col·lapsa l’equip i els rivals. En Pep Guardiola té també molt bona part de la “culpa” en aquest estat de gràcia de Messi, en aquest esclat: el fet de ser un equip seriós, un equip que entrena, que físicament es cuida, treballa, amb un equip metge absolutament pendent de la situació física de la plantilla… forma part de l’èxit de Messi.

Per això és inevitable, a la vista de la seva participació directa en tots els gols de l’equip, que ens preguntem fins a quin punt hi ha “messidependència”. Ja sabem que sense Messi també hem guanyat, però…

Bé, en resum, el millor d’avui és aquest nou triomf i l’actitud i fermesa demostrada per l’equip, que ha sapigut superar la inicial remuntada de l’Osasuna.

El partit d’avui il·lustra perfectament el que ens espera. L’Osasuna és el cuer. El que queda de competició serà duríssim, molt dur. Ha de costar molt mantenir aquesta tensió competitiva, quan fins i tot el cuer, l’Osasuna, és capaç de remuntar-nos un marcador. Ja no estem aconseguint aquells resultats espectaculars del tram mitjà de la primera volta de la Lliga. Els rivals han après com complicar-nos molt la vida. I ho fan. Per sort, tenim qualitat i compromís suficients per continuar guanyant.

Cal seguir així. Aquest és l’únic camí. El que ens queda és molt més dur que el que hem fet. I al febrer reprenem la Champions… i aquí caldrà estar al més alt nivell. Tots, no només Messi.

Ens veiem dimecres a l’estadi, per la tornada de la Copa.

Bon Nadal i… magnífic 2009!

2008-12-26T14:01:00.000-08:00

Tot i que amb una mica de retard, permeteu que també des d’aquest bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi desitgem que hàgiu gaudit d’un Bon Nadal.

S’acompanya la felicitació nadalenca dels millors desitjos per al 2009. Nosaltres també ho fem, és clar. Però ho fem a més a més des de l’esperança que frega la convicció que el 2009 serà un any gran per al barcelonisme.

El nostre club ha arribat a aquest Cap d’Any en una magnífica situació. Després de dos anys de desencís i d’una gestió deficient a nivell esportiu, després també d’una estúpida moció de censura, que va intentar desestabilitzar el club quan aquest ja havia corregit radicalment el seu rumb erroni de les dues temporades prèvies, ara ens trobem en una situació òptima i envejable.

És una situació òptima i envejable perquè s’ha demostrat que l’aposta pel Pep Guardiola ha estat encertadíssima. Nosaltres sempre hem cregut en ell. I la seva filosofia i doctrina com a entrenador és, senzillament, impecable. Les coses estan sortint molt millor del que cap de nosaltres podia somiar, cert, però és que les bases d’aquest èxit són bones, són sòlides. I quan hi ha intel·ligència, talent i treball, hi ha bons fonaments per a qualsevol projecte. I aquestes són les bases del projecte Guardiola.

L’equip treballa. L’equip juga. L’equip està compromès. L’equip té talent a totes les seves línies…

I els resultats han acompanyat, i de quina manera! L’equip, la seva lluita i el seu talent s’han vist recompensats pel que estan essent uns resultats espectaculars, de rècord, a l’equador de les competicions.

Això és així. Això ja és així. I per això estem convençuts que el 2009 serà un gran any per al barcelonisme. Perquè creiem i tenim la ferma esperança que aquest bon treball tingui la seva justa recompensa. Vet aquí els nostres millors desitjos.

Dit això, cal multiplicar els esforços per tocar de peus a terra. Queda moltíssima competició pel davant (a la Champions, a la Lliga i a la Copa). Molta. La sort ha somrigut el nostre projecte i l’esforç de jugadors i entrenadors. Però el futbol ja sabem tots com és. I també sabem que fins ara ens han pos totes...

L’avantage a la Lliga és importantíssim, brutal. Vam parlar, setmanes enrere, abans d’entrar al que els mitjans esportius definien com el “Tourmalet”, de la importància d’aquests partits contra els rivals directes de la lliga. El resultat no podia ser més espectacular: 100% d’èxit, victòries contra tots. Però queda encara molta lliga. Ni tan sols hem arribat a la meitat de la competició. I amb el nivell de competència que hi ha, és una evidència que només si es manté el compromís, el treball i l’encert, arribarem a bon port.

Pel que fa a la Champions, comença la fase del KO. Ja no existeix la història, ni res de res. Només existeix per saber que podem jugar el partit de tornada a ca nostre. Però ara cada eliminatòria és decisiva. I en aquests vuitens hi ha, sens dubte, el millor del futbol europeu. I ens hi trobarem rivals complicadíssims, si aconseguim superar l'OL. Per a molts de nosaltres la Champions és la competició més important de totes les que juguem. De fet és la gran competició, i on els rivals són d’un major nivell.

No reprendrem la Champions fins la segona quinzena de febrer. En aquests gairebé dos mesos que falten, cal deixar encarrilada la lliga i la Copa. Si mantenim o fem crèixer la diferència a la lliga sobre els nostres rivals, enfocarem la Champions de la millora manera possible. Cal fer-ho així.

Cal fer-ho perquè els nostres millors desitjos per al 2009 inclouen ser, al maig, a Roma, a la final de la Champions.

Per tant, Bon Nadal a tothom, i el desig d’un magnífic i inoblidable 2009.

1r. torneig de penyes barcelonistes en suport de les Seleccions Catalanes

2008-12-10T15:05:00.000-08:00

Ja tenim a tocar el gran enfrontament contra el Real Madrizzzzzz. Hi arribem molt bé i els merengues enmig d’una crisi espectacular. Aprofitem-ho i fotem-los-hi un cabàs!

La nostra penya hi assistirà i viurà aquest enfrontament amb tota la passió que mereix. Tanmateix, avui us volem fer partíceps d’una iniciativa patriòtica de la nostra penya, coincidint amb aquest partit:

Dissabte 13 de desembre, coincidint amb el partit de la Lliga de Futbol Professional (LFP) entre el FC Barcelona i el Real Madrid, se celebrarà el Primer Torneig de Penyes Barcelonistes en suport de les Seleccions Esportives Catalanes.

El torneig ha estat organitzat per la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, i compta amb el suport de la Plataforma Pro Seleccions. En aquesta primera edició revestirà la forma de quadrangular de futbol sala, i hi participaran les següents penyes:

- Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi
- Penya Barcelonista l’Urpa
- Penya Barcelonista de Formentera
- Penya Barcelonista de Cardedeu

El nostre barcelonisme es fonamenta en l’amor al nostre Club i en l’adhesió a la seva indiscutible catalanitat. Pensem que, avui en dia, no hi ha cap altra manera més adequada de manifestar aquest catalanisme indessociablement unit al nostre barcelonisme, que fent palès el nostre suport a les seleccions esportives catalanes.

El FC Barcelona ha estat i és, una expressió popular i massiva de catalanisme. Sovint ha estat el refugi del nostre sentiment nacional i dels nostres anhels com a poble. El nostre club, el FC Barcelona, a més de ser el club més gran del món, és més que un club, perquè és el club que condensa i projecta arreu tot un poble, la nació catalana.

L’enfrontament contra el Real Madrid se situa, en aquestes coordenades esportives i nacionals, en el centre de la nostra passió blaugrana i de la nostra catalanitat. Per això pensem que el dia d’aquest enfrontament és el millor dia per a projectar el nostre compromís patriòtic, i fer-ho donant suport a una causa tan noble i tan arrelada al nostre país com és la voluntat de tenir seleccions esportives pròpies i competir, arreu, en tots els esports, en igualtat de condicions amb la resta de pobles del món.

Aquest Primer Torneig de Penyes Barcelonistes en Suport de les Seleccions Esportives Catalanes és un modest gest de suport a aquest anhel popular. Convidem, alhora, a la resta de penyes barcelonistes a mobilitzar-se i promoure tota mena d’iniciatives en suport de les nostres seleccions.

La Plataforma Pro Seleccions esportives catalanes farà lliurament d’un trofeig commemoratiu al guanyador d’aquest torneig.

Un cop finalitzat tindrà lloc un dinar de germanor al restaurant Via Fora.

Després, totes les penyes participants, els seus socis, amics i simpatitzants, acudiran al Camp Nou a donar suport al nostre estimat Club.

Visca el Barça i Visca Catalunya!
Barcelona, 9 de desembre del 2008

Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

Un desembre intens…

2008-12-02T16:27:00.000-08:00

Avui hem tingut permanent de la Junta de la Penya. I hem estat treballant sobre el munt d’actes que tindran lloc aquest mes de desembre, que es presenta molt intens tant pel que fa a activitats esportives i socials com a compromís patriòtic.

D’entrada, hem acabat d’enllestir l’organització del que serà el Primer Quadrangular de penyes barcelonistes en suport de les Seleccions Catalanes. Ja informarem amb més detall d’aquest gran esdeveniment, però coincidint amb el partit contra el Reial Madrid, i a iniciativa de la nostra penya, se celebrarà un quadrangular de futbol sala, en el que hi participaran també tres altres penyes amigues i compromeses amb el nostre país. Volem expressar així el nostre suport al reconeixement internacional de les nostres seleccions, i animar la resta de penyes del Barça a posar en marxa tota mena d’iniciatives que facin visible l’autèntica dimensió catalanista del nostre club i de la seva massa social.

Després del partit hi haurà un dinar de germanor… i a partir d’aquí a viure amb intensitat aquest duel contra el Madrizzzzzzzzzz.

Hem convocat també l’assemblea general de la penya, que tindrà lloc a mitjans de desembre, i que ens servirà per fer memòria de totes les activitats fetes al llarg de l’any i programar les activitats per al 2009.

A llarg del 2009, entre d’altres coses, finalment podrem disposar del nou material de la penya, després d’un bon temps invertit en el disseny i la recerca dels proveïdors adequats.

Continuant amb el nostre compromís amb les seleccions nacionals, hem fet una convocatòria a tots els socis per a assistir al partit entre les seleccions de Catalunya i de Colòmbia, que tindrà lloc el 28 de desembre. Com podeu veure, el nostre suport al reconeixement de les seleccions nacionals catalanes és total. Ja, a la final de la Recopa de Berna, hi vam dur pancartes a favor del Comitè Olímpic de Catalunya. A la foto, que correspon al desplaçament de la penya a la final de la Champions a París, també hi podeu veure una pancarta a favor de les seleccions catalanes penjant d'una de les finestres de les nostres habitacions.

I, evidentment, ateses les dates, no ens hem oblidat dels tradicionals actes socials amb motiu del Nadal, tal i com és propi d’una penya com la nostra, amant i respectuosa amb les tradicions.

25 anys de fidelitat blaugrana

2008-11-22T14:47:00.000-08:00

Aquesta setmana que deixem enrere dos socis de la penya, dos bons amics de tots nosaltres, en Xavi B i en Ramon B, han rebut la insígnia del club de 25 anys de socis.

No podíem deixar passar aquesta ocasió simbòlica per a felicitar-los. Són 25 anys de fidelitat blaugrana. 25 anys! Nosaltres, els Creu de Sant Jordi, els seus promotors i la majoria dels nostres socis, inclosos en Ramon i en Xavi, fa 25 anys no érem majors d’edat. Però ja teníem el Barça al cor i alguns, com en Ramon i en Xavi, ja havien segellat el seu compromís amb el club fent-se’n socis.

I tan important com això, com aquests 25 anys de fidelitat blaugrana és que tots dos tenen tota una vida d’orgull català. Han viscut i viuen amb passió la nostra Pàtria. I han lluitat i lluiten per la seva llibertat. Això és el que caracteritza la nostra penya. I això és el que també volem cel·lebrar amb aquests dos socis: que al costat de la seva fidelitat blaugrana sempre, SEMPRE, han viscut amb orgull la catalanitat, han estat –i són, evidentment- lluitadors per la llibertat, malgrat que això els hagi portat diferents problemes a tots dos. Perquè defensar la terra no sempre és fàcil, i en ocasions, fins i tot sovint, requereix molt de coratge.

Xavi, Ramon, moltes felicitats en nom de tots els vostres amics de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Estem molt contents i orgullosos de comptar-vos entre nosaltres.

Un projecte engrescador que ja ens ofereix realitats

2008-11-17T10:31:00.000-08:00

El culé mig és propens a les crisis nervioses, els nervis i també l’exaltació. Futbol i Barça són passió, per això no ho trobem estrany.

A hores d’ara, finalitzada l’onzena jornada de la lliga, amb el Barça líder destacat a 5 punts de València i Reial Madrid, i amb l’equip classificat per a les següents rondes de la Champions i la Copa, val la pena reconèixer la bona feina d’en Guardiola i de tots els jugadors.

La transformació de l’equip és magnífica. És un equip absolutament nou: començant per l’actitud, i seguint pel joc, el compromís, l’encert. És un equip que, com diu el mateix Guardiola, encara no ha guanyat res. Però és un equip, tanmateix, que ens transmet molt bones vibracions, ens fa gaudir, ens fa sentir-nos orgullosos.

S’ha demostrat que la professionalitat, la disciplina, el treball i el compromís, units a la qualitat que té la plantilla del FCBarcelona dóna resultats. Qualitat sempre n’hem tingut, a les nostres plantilles. Però quan fallen la resta d’elements, no hi ha manera.

Quan tornàvem de París, de guanyar la segona Champions, tots pensàvem que s’iniciava una era triomfal, una etapa on el Barça seria el referent futbolístic d’Europa. Què errats que anàvem. No es van prendre les decisions que eren necessàries, i la deriva ha durat dos anys. Sortosament a hores d’ara, s’ha demostrat l’encert de les mesures preses aquest juny i juliol, l’encert de posar l’equip a les ordres de Guardiola, i el canvi profund que ha emprès com a entrenador.

És un bon moment, per tant, per fer un primer balanç positiu, molt positiu. Les coses s’estan fent bé i han de continuar fent-se així, per part del cos tècnic i, sobretot, dels jugadors. Si es manté aquest compromís, aquesta lluita… els resultats han d’acompanyar.

I és un molt bon moment perquè aquest final de novembre i desembre és un mes clau en la lliga. Ens enfrontarem als tradicionals rivals directes en la lluita per ser adalt: Sevilla, València i Madrid. Aquests partits són molt importants. I és per tant molt important que tots els seguidors estiguem a l’alçada i donem total suport i escalf als jugadors, al club.

L’assistència al camp ha minvat, malgrat l’espectacular joc de l’equip. Al nostre entendre l’assistència al camp ens la fan cada cop més complicada. Les estúpides mesures de l’ajuntament, impedint l’aparcament en les zones del voltant de l’estadi sense oferir cap solució real als milers de seguidors que necessàriament han de fer servir el cotxe per venir a l’estadi n’és un bon exemple. I caldria aixecar la veu contra aquesta estupidesa. Després vindran a fer-se fotos amb l’equip, però mentres tant fan la vida impossible a milers de socis i seguidors.

També hi fa la TV i la barbaritat d’horaris a què ens fa jugar. Això caldria que algun dia s’hi posés fre. És un autèntic escàndol. Si els propietaris del club som els socis, caldria més respecte per als socis, i no consentir que les TV facin absolutament el que vulguin amb el tema horaris. Per no parlar ja del caòtic calendari, on fins la mateixa setmana no se sap ni el dia ni l’hora a què es juguen els partits. Pensem que el model a seguir seria el de la Premier, on des de l’inici de la competició tothom sap quin dia i a quina hora jugarà. Això és ser respectuós amb els afeccionats.

Bé, malgrat tot, el que compta ara és que socis i seguidors tornem a omplir el camp i donem tot el suport al club i a l’equip. Tenim una sèrie de partits molt importants, que poden decidir moltes coses, i un cop més els seguidors podem tornar a ser decisius.

Endavant!

Ha mort Francesc Espriu

2008-10-27T15:59:00.000-07:00

Avui dilluns dia 27 d'octubre ha mort Francesc Espriu. Fou un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya. Patriota exemplar fins el darrer alè de la seva fecunda vida, com demostra l’haver participat en la presentació dels actes del centenari de l’estelada.

L’any 2007 els companys de l’associació patriòtica Catalunya 1640 van impulsar la recuperació de la commemoració del Corpus de Sang, i van instituir la medalla “Pau Claris”. Aquell primer any es va voler homenatjar el Front Nacional de Catalunya, i en Francesc Espriu va recollir la medalla en nom del Front i de tots els seus heroïcs militants.

Les paraules amb què s’il·lustra al web de Catalunya 1640 el moment de la recollida de la medalla és el millor homenatge i record que podem tenir en aquests moments:

“Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el darrer secretari general. La seva participació en la fundació de FNC, l'any 1939, quan el partit, fundat per diferents nuclis de patriotes a l'exili, encara no tenia ni nom, i el fet de ser-ne l'últim secretari general, l’any 1990, denoten una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge i de valor... una vida, en definitiva, que és un autèntic exemple per a tots nosaltres. El valor i el compromís patriòtic d’Espriu en un context terrible per a Catalunya ens ha d’esperonar a tots a lluitar per un futur millor, que miri més enllà de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia.”

Descansi en pau. A nosaltres ens toca ser dignes de l’herència que hem rebut d’ell i de tants altres patriotes que han consagrat la seva vida a la lluita per una Catalunya Lliure.

Dol per Ricard Maxenchs

2008-10-21T12:38:00.001-07:00

Quan encara estem festejant el 15è aniversari de la nostra Penya, ens arriba la trista notícia de la mort d’en Ricard Maxenchs. Des d’aquest bloc oficial de la Penya volem donar el nostre condol, i acompanyar en el sentiment, a la família d’aquest gran barcelonista. Ens afegim així al dol de tot el barcelonisme per la mort d’una bona persona, i un dels únics directius del Club que sempre va ser i estar amable, atent i predisposat a ajudar-nos en tots els tractes i relació que hi vàrem mantenir.

Descansi en pau.

Festa del 15è aniversari de la penya!

2008-10-20T12:44:00.000-07:00

Divendres 10 d’octubre vam fer el sopar de celebració del XV aniversari de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Va ser tot un festival.

Vam començar amb un bon sopar en un cèntric hotel de Barcelona, enmig d’un molt bon ambient de camaraderia i gaudint de la presència de bons companys del Grup Fidel, de Hammers BCN, Almogàvers i la Penya Barcelonista de Cardedeu.

Durant el sopar vam fer presentació del nou web de la penya, que podeu trobar en aquest link. I també vam veure uns quants videos del darrer desplaçament a Glasgow. Quins grans videos! Vam vibrar tots i vam disfrutar del muntatge musical del nostre company XC. Després dels brindis i càntics de rigor vam marxar cap al bar on feiem la festa, al Poble9.

La festa va ser animadíssima i regadíssima de cervesa. Durant la festa vam estar projectant un muntatge fotogràfic dels 15 anys de penya. La cosa es va allargar fins altíssimes hores de la matinada, enmig de la nostra música i una certa bogeria ambiental...

Us deixem un enllaç amb un video de la festa i amb el discurs del president durant el sopar.

Gràcies a tots els que vàreu venir... i fins la propera, que esperem no sigui d’aquí a 15 anys...

DISCURS DEL PRESIDENT DE LA PENYA DURANT EL SOPAR DE CELEBRACIÓ DEL XV ANIVERSARI
Primer de tot agrair als socis i amics de la penya haver vingut al sopar i disculpar un munt de gent que per temes personals no han pogut venir.

Saludar especialment els amics del Grup Fidel, de la Penya Barcelonista de Cardedeu, d’Almogàvers i dels Hammers Barcelona per compartir amb nosaltres aquests 15 anys de penya i 10 de secció de bàsquet.

El Barça i el que representa és el que ha unitat a la gent de la Penya. Alguns fundadors provenien de Boixos, dd’altres de la pedrera patriòtica, fins i tot d’aquelles primeres coneixences a la candidatura del Sixte Cambra. En tot aquest temps hem compartit tardes i nits de futbol i de militància política.

Després del retorn de Wembley i havent comprovat el nostre poder de convocatòria vam decidir, l’Onze de Setembre del 1993, fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Però no una penya normal, sinó una penya com el nostre Club, on barcelonisme i catalanisme són el mateix.

Alhora, vam decidir recuperar un dels nostres símbols nacionals: la Creu de Sant Jordi (la bandera dels Bons Homes, la bandera del poble). I com podem comprovar, actualment la Creu de Sant Jordi és usada per un munt de penyes i de culés. Creiem, humilment, que hi hem ajudat.

Barcelonisme i catalanisme, els dos grans sentiments que inspiren la nostra penya, el lema de la qual és ORGULL CATALÀ, FIDELITAT BLAUGRANA. Els mateixos sentiments del fundador del Club, Joan Gamper, dels primers socis i jugadors, del president màrtir Josep Sunyol, i de tants culés que els han anat transmetent generacionalment.

Culés, aixequeu la copa i cridem ben fort: Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

15 anys… i amunt!

2008-10-02T19:21:00.001-07:00

Tal i com ja vam dir en un post anterior, enguany a la gran Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi estem de cel·lebració. Fem 15 anys de penya. I ho cel·lebrarem…

Fa 15 anys un grup d’amics i patriotes que coincidíem al Gol Sud del Camp Nou vam decidir formar una penya. I ho vam fer. Donàvem forma així al que ja existia prèviament: amistat, camaraderia, patriotisme i passió pel Barça. La nostra penya no neix per començar, sinó per a concretar, per a formalitzar el que ja estàvem fent des de feia molts anys: militar en el catalanisme i en el barcelonisme. Seguir l’equip a tots els desplaçaments que podíem i fotre’ns totes les festes que podíem.

Pensàvem, tanmateix –i pensem-, que calia una penya com la nostra. Una penya que apostés de manera inequívoca i explícita per defensar la comunió entre catalanisme i barcelonisme. I que no es podia entendre de cap manera el que era el FC Barcelona sense entendre el país.

L’estructura de penya ens va permetre postular-nos públicament en la defensa d’aquesta idea de catalanitat vinculada al FC Barcelona. Així, per exemple, són memorables les nostres intervencions als congressos de penyes demanant que es fessin en català.

Des d’aquell Onze de Setembre del 1993 hem viscut moltes coses. Però tots hem continuat fidels al nostre barcelonisme i al nostre catalanisme. I difonent la idea.

Hem crescut i hem consolidat la penya. Tenim una web i tenim un bloc. Tenim un munt de socis a la penya superactius i implicats en la defensa de la terra i del nostre club. La majoria de nosaltres som socis del FC Barcelona. I la majoria de nosaltres ens trobem, en la prèvia als partits, per fer unes birres.

Les nostres pancartes –i especialment la Creu de Sant Jordi-, des de la nostra fundació han estat presents a infinitat de camps de futbol donant suport al nostre club. No hem fallat mai, i no fallarem. Ens agrada veure, a més, com la Creu de Sant Jordi ha esdevingut un símbol àmpliament estès pel Gol Sud i per tot l’estadi. Hem recuperat i estès un dels més preuats símbols de la catalanitat. I ens n’en sentim orgullosos.

El proper cap de setmana, concretament divendres dia 10 d’octubre, commemorarem els nostres 15 anys d’existència de la penya. Ho farem privadament, i entre amics. Amb un bon sopar i després amb una festa a un bar del Poble Nou. Si a algú de vosaltres no us ha arribat la invitació, feu-nos ho saber.

Visca la terra!
Visca la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi!
Visca el Barça!
I Visca Catalunya!

Com diuen els nostres amics formenterencs, amb qui estem joiosament agermanats “molts anys i bons!”

Onze de setembre del 2008 (i quinzè aniversari de la Penya)

2008-09-15T03:34:00.000-07:00

La jornada patriòtica de la Diada d’enguany ha tingut per la Penya un significat encara més especial. L’Onze de Setembre de 1993, ara fa 15 anys, es fundava la PB Creu de Sant Jordi. Seguint la tradició, la PBCSJ participa en els actes del Dia Nacional de Catalunya amb dues ofrenes, la vespra al Fossar de les Moreres i el propi dia Onze al Monument a Rafael de Casanoves. El dia 10, Vespra de l'Onze, ens vam reunir per sopar en un conegut restaurant basc del carrer Argenteria, per alguns era un sopar de retrobament entre socis després del parèntesis de les vacances d’estiu, l’estiu d’uns i altres van marcar doncs bona part de les converses. Un cop ben sopats, ens vam dirigir al Fossar on vam dipositar la corona. Hem de dir que amb les ganes de fixar-la al pebeter, vam fer una petita trencadissa al filferro que els membres del Memorial posen allà per a que la gent deixi els rams i corones (aprofitem per disculpar-nos). Un cop dipositada l’ofrena, vam fer un minut de silenci en memòria dels patriotes caiguts per defensar la terra. La nit va acabar en un dels nostres bars habituals de la zona del Born.

L’endemà, Onze de setembre, el punt de trobada matinal va ser, com ja fa molts anys, el bar Rodri del carrer Argenteria, on vam esmorzar. Després vam donar una volta pel Fossar on vam veure que la nostra corona ja havia estat penjada al mur . Vam continuar cap el Passeig Lluís Companys per tal de visitar la Fira d’Entitats. A mesura que anàvem caminat, més membres de la Penya s’anaven afegint. A quarts de dues arribàvem davant el Monument on conjuntament amb l’Associació Patriòtica Catalunya 1640, vam fer l’ofrena als peus del que va ser símbol de la resistència de la ciutat, el conseller en Cap Rafael Casanova. Finalitzades les ofrenes i fetes fotos de rigor, vam enfilar cap el restaurant, que un any més era el Mundial, on ens esperava una orgia de vi blanc i musclos. Vam sortir del restaurant a dos quarts de sis... bastant animats. Vam posar fi a la jornada patriòtica davant el monument a Casanova, tot coincidint amb el final de les diferents manifestacions.

Abans d’acabar, volem fer referència a dues coses ben diferents.

La primera i més important, és el nostre record i suport pel soci Miquel Àngel, “Txatxo”, que en aquests moments lluita contra una greu malaltia. Des d’aquí els nostres més sincers desitjos de ràpida recuperació i ànims a la família.

L’altra cosa és la nostra més profunda condemna als lamentables fets ocorreguts durant la tarda, quant es va produir una agressió contra independentistes. Aquests fets ens porten de nou a temps passats on el caïnisme entre els diferents sectors de l’MDT eren portada dels diaris. Denunciem la voluntat d’alguns militants, més estalinistes que independentistes, d’arramblar amb tot allò que no combrega amb les seves idees. Això no pot ser i actuarem en contra sempre que en tinguem l’oportunitat.

Oleguer: Bon viatge pels guerrers!

2008-07-24T18:14:00.001-07:00

“Bon viatge pels guerrers
Que al seu poble són fidels…”

N’Oleguer Presas, jugador del Futbol Club Barcelona i patriota compromès, deixa el nostre club per fitxar per l’Àjax d’Amsterdam.

Des d’aquí, des d’aquest bloc, volem acomiadar-nos d’ell i donar-l’hi les gràcies per tot el que ha fet per nosaltres.

L’Oleguer, més enllà de ser un gran futbolista que va participar decisivament en les temporades clau dels èxits del Barça del projecte Laporta, el recordarem sempre, també, com a persona.

L’Oleguer exemplifica els valors pels quals tots els membres de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi estimem el Barça. Perquè al darrere de tot, perquè per damunt de tot, hi ha un compromís amb el país. I n’Oleguer era l’exemplificació d’aquest compromís.

Barça i catalanitat són dos valors íntimament units, absolutament units. El Barça és més que un club pel compromís desacomplexat de la catalanitat. I jugadors com l’Oleguer assumeixen aquesta veu també sense complexes. N’hi ha molt pocs com ell. N’hi ha molt pocs que hagin exhibit sempre i en tot hora el seu compromís militant i amb el país, alhora que demostraven una professionalitat esportiva absolutament exemplar.

Ara, quan aquests caragirades del Puyol i en Xavi tornen a la concentració del FCB, després d’haver celebrat amb un entusiasme insultant les victòries d’Espanya, ignorant i menyspreant el sentiment de l’enorme massa barcelonista i catalanista, és quan persones i futbolistes com l’Oleguer, i el seu compromís, esdevenen grans, enormes, gegantins.

I és quan més al seu costat hem d’estar i és quan més l’enyorarem.

Sí, nosaltres tampoc som partidaris d’heroïsmes individuals, ni d’exigir més del que és raonable exigir als jugadors catalans del Barça. Però fins i tot quan un jugador juga contra un ex – equip seu i fa un gol, es mostre moderat en la celebració, en senyal d’agraïment i respecte. L’agraïment i el respecte que no han tingut ni en Puyol ni en Xavi pel que representa el Barça.

Si el Barça és més que un club, que ho és, és per la seva desacomplexada i útil defensa de la catalanitat. Que aquests personatges, que aquests jugadors catalans del FCB, es passin per l’entrecuix la història i la tradició del FCB, i cridin com a energúmens “Viva España” és un autèntic insult.

Per això, volem insistir, Oleguer és un autèntic exemple. Per això voldríem que tots els jugadors catalans del Barça tinguessin l’Oleguer d’exemple, i eixamplessim així la glòria del nostre club, amb una nova generació de futbolistes compromesos amb el club i amb el nostre país.

Oleguer, et trobarem a faltar. I vindrem a veure’t a Amsterdam, amb les nostres banderes i amb la pancarta de la penya.

“Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels
afavoreixi el déu dels vents
els velams del seu vaixell”

Sou la vergonya de Catalunya

2008-07-18T14:54:00.001-07:00

Aquest club de merda que és el RCD Espanyol de Barcelona s’ha despenjat aquest estiu amb una pressumpta creu de Sant Jordi a la segona equipació de l’equip de futbol.

Serem directes: és una puta vergonya.

A la seva lamentable existència, aquesta gent hi suma ara la vergonya de fer servir un dels símbols més preuats de la catalanitat, la Creu de Sant Jordi, no se sap ben bé amb quin objectiu si no és el d’avergonyir-nos a tots els catalans i el d’embrutar la nostra simbologia.

Hi arriben, a aquest indecent ús de la Creu de Sant Jordi, després d’haver rebutjat –evidentment- fer servir la senyera a les seves equipacions. Algun espavilat ignorant devia pensar que la Creu de Sant Jordi seria una cosa així com una versió light, descafeïnada, desprovista d’història i valors nacionals.

Evidentment no els hi donarem ara una lliçó d’història. Ni s’ho mereixen ni probablement entendrien res. Però la Creu de Sant Jordi és la primera bandera nacional del nostre país. Un símbol arrelat a la nostra història i a la nostra voluntat de ser. Justament dues coses que si alguna cosa representa el RCD Espanyol és la seva hostilitat, el seu menyspreu, el seu odi envers tot el que representa catalanitat.

Aquest cop heu anat massa lluny en el vostre menyspreu a la nostra història. Aquest cop heu anat massa lluny en l’apropiació indecent d’un dels símbols sagrats de la catalanitat, amb l’únic objectiu de combatre-la. Incorporeu la Creu de Sant Jordi des del menyspreu a la simbologia de la catalanitat i des de la més absoluta de les ignoràncies envers la nostra història.

Només us mereixeu que menyspreu. El nostre menyspreu i el de tota la gent de bé d’aquest país. Sou la vergonya de Catalunya.

20 de juny: MADNESS A BCN (i la Creu de Sant Jordi hi era!)

2008-06-22T11:31:00.000-07:00

Divendres 20 de juny, Sonar... actuen els Madness, i una representació de la vella de guàrdia de la Creu de Sant Jordi hi era.

Madness és un conjunt mític festivalero que sempre ens ha acompanyat en els nostres deplçamanets i festivals. I actuaven a BCN per primera vegada. I allà hi érem.

En un ambient que no és ben bé el nostre, però tan hi feia.

Primeres birres i bocates al Roure. També hi van acudir una bona representació dels Hammers de Barcelona.

Després, cap al cul del món, aquest inhòspit recinte ferial. Curiosament els segurates de les portes de vegades posaven problemes a alguns dels assistents per "massa skinheads". Curiós, doncs, que hi portessin els Madness. Podrien haver portat una coral de Gospel, si no sabien el que representen els Madness.

El concert, brutal. Van obrir foc amb "One step beyond" i van continuar amb algunes de les peces de sempre, àmpliament celebrades per la concurrència. Birres i més birres. I al final, traca apoteòsica, amb el personal entregat i corejant temes com "Our House" o "Must be love".

Quan portaven poc més d'una hora van acabar. Un concert clarament insuficient per a les ganes que tenia el personal. Una pena, i una desconsideració per part de l'organització cap als assistents d'aquella nit. Total, ja hi havia dos espais més amb DJ d'aquests taladrant el personal. Podien dedicar-nos mitja horeta més, després de cobrar-nos 50 leuros per l'entrada...

En fi. Un concert apoteòsic, el primer de Madness a BCN, que a la vista de la bona forma que presenta la banda, esperem que no sigui l'últim.

PS: ànims i salutacions al company "Llunàtic", dels Hammers, que va patir la clàssica fòbia de la tonteria dels organitzadors.

FC Barcelona vs Manchester United

2008-04-27T01:52:00.000-07:00

Dimecres vam tenir un dels últims grans partits de la temporada. Un dels últims, evidentment no l’últim perquè confiem estar a Moscou d’aquí a unes setmanes…

Curiosa coincidència, la d’aquest partit amb la Diada de Sant Jordi. Curiosa barreja durant tot el dia pel centre de la ciutat.

I inevitables les tajes descomunals d’alguns supporters del Manu. El més espectacular va ser, tanmateix, l’observació d’aquelles masses de carn convertides en autèntiques gambes, com si els haguessin sucat amb mercromina, després de passar-se tot el dia bebent a ple sol…. I quin sol!

El partit es va viure amb la intensitat que mereixia. Les birres prèvies pels bars del voltant de l’estadi van estar a l’alçada de les grans ocasions. Concentrats al bar de sempre, l’ambient era fenomenal. Hi havia ganes. Algunes gambes es plantaven al davant de la massa culé exhibint les seves pancartes i amb dificultats evidents de pronunciar alguna cosa inteligible, fet que els provoca un evident malestar que no va passar d’aquí. Tot sigui dit, la presència policial allunyava qualsevol possibilitat que es desmadressin.

A l’estadi l’ambient, el de les grans ocasions. Aquell ambient de quan la “metxa” ha encès i tot l’estadi brama. No passa gaire, però de vegades, ja ho vau poder veure tots.

Sobre el partit ja s’han escrit totes les cròniques. Sort que en Ronaldo va fallar el penal, quan encara estàvem saludant la concurrència per les nostres localitats. El Barça va oferir una bona imatge. Alguns jugadors semblaven uns altres. Però no vam tenir pegada. Ens va faltar pegada.

El 0-0 no és un mal resultat. Totes les portes obertes, i una mica més inclinada a favor nostre per allò del gol en camp contrari. Ara bé, allà serà un infern. Però la nostra gent també ha respost. Més de 4.000 aficionats del Barça hi seran. Aquest cop no hi ha desplaçament de la Creu de Sant Jordi. Però hi serem amb altres companys que sí que hi van.

A un partit de Moscou. Malgrat la temporada nefasta, encara podem tocar la glòria amb la punta dels dits. A veure

Desplaçament a València (20/03/2008)

2008-03-28T03:15:00.000-07:00

Amb motiu del partit de tornada de l’eliminatòria de semifinals de la Copa entre els equips del València i del Barça, 5 membres de la Penya ens vam desplaçar a la capital del País Valencià. El partit es jugava dijous dia 20 de març, ajornat un dia per la coincidència amb les Falles.

Vam optar per fer el viatge en cotxe, anant i venint el mateix dia, sense quedar-nos a dormir. Problemes logístics van obligar-nos a llogar un cotxe, com en un principi érem 4 vam optar per un cotxe classe B, un company però va poder aconseguir festa a darrera hora i es va poder va apuntar. Quan vam arribar a l’oficina d’Avis de Sants Estació i ens van dir que el cotxe assignat era un Nissan Micra, vam veure clar que si els 5 havíem de fer tot el viatge dins d’aquell vehicle, allò es podria convertir en una tortura, per sort tenien disponibles cotxes de la classe C i vam poder fer el trajecte amb un Seat León. Sortíem de Barcelona a les 09:00, com que fins a l’hora de dinar no teníem cap compromís vam anar baixant xino-xano, aturant-nos en un parell d’àrees de servei. La banda sonora del viatge estava composada per cd’s de Northen Soul, Specials, Desmond Deker, Skatalà i Kop, entre la música i els diferents temes de conversa, sense adonar-nos ja estàvem a València.

El primer objectiu era arribar a la platja de la Malvarrosa, on havíem quedat per jalar-nos una paella en uns dels molts restaurants que hi ha a la zona. La reserva estava feta per amics del Grup Fidel i que molt amablement ens havien convidat. Una salutació molt cordial a tots ells. València es despertava després de la Nit de la Cremà, en alguns balcons encara penjaven estanqueres, Déu Meu quant fatxa que hi ha en aquesta ciutat!! Un cop aparcat el cotxe i després d’haver de donar l’euro de rigor al vigilant, sortit directament d’alguna xabola, vam arribar al restaurant, com que era una mica aviat vam seure en una terrassa davant la platja a fer unes cerveses.

A l’estona van arribar uns companys amb símbols del Barça a la roba, ens vam saludar i vam veure que ells també venien pel dinar. Salutacions a la penya del Barça del Priorat! Després van arribar membres del GF i ja vam seure al restaurant, erem uns 40, la taula feia goig. Un pica pica variat i la paella de rigor que tot sigui dit estava molt bona. Un cop fets els cafès i les copes habituals en aquest tipus de dinars, vam aixecar-nos de la taula per anar cap a la zona del camp i continuar la ingestió d’alcohol. Uns membres valencians del GF ens van orientar per tal de deixar els cotxes en una zona adequada. El fet és que moure tants cotxes a l’hora no és fàcil, però al final la caravana es va posar en marxar.

La gent va anar aparcant els cotxes per la zona però on bonament va poder, el punt de trobada era un bar prop de la zona. Allà vam anar fent cap tots, alguns d’ells acompanyats per la mateixa policia, es veu que hi ha classes i classes….. Les rondes de birres s’anaven succeint, en un moment donat algú va donar l’ordre d’enfilar cap el camp i així ho vam fer, escoltats per les forces de l’ordre. L’entrada es va fer sense cap incident. El partit va acabar amb un lamentable joc del nostre equip i amb un encara més lamentable resultat en contra per 3-2 que ens deixava eliminats i per tant sense poder arribar a l’esperada final. La sortida, a diferència de l’entrada no estava controlada per la policia. Tenint present els incidents que s’havien produït en el partit d’anada a Can Barça, vam anar amb compte. La tornada no tenia el mateix ambient que quan baixàvem unes hores abans, més aviat no...

A les 03:00 del matí arribàvem a BCN.

Desplaçament a Glasgow

2008-02-24T13:56:00.000-08:00

DIMECRES 20 FEBRER 2.008
07:15 Aquesta va ser l’hora establerta per trobar-nos, a la terminal B de l’aeroport de El Prat, els 9 membres de la Creu de Sant Jordi pel desplaçament a Glasgow amb motiu del partit Céltic – Barça. Tots érem conscients que pel davant teníem una gran jornada futbolera, pocs esperàvem que fos tant grandiosa. La secció Cardedeu ja va fer de les seves arribant 30 minuts tard. Són de nova incorporació i encara no tenen per la mà que aquesta és una Penya disciplinada, de ben segur que no es tornaran a retardar.

El vol, de 2 hores i 30 minuts de durada, a càrrec de la companyia HOLA AIRLINES (no és broma), va transcórrer sense cap incidència, les anècdotes habituals van fer que el temps passés força ràpid.

Un cop a l’aeroport de Glasgow, el RACC ens van traslladar amb bus fins al centre de la ciutat. 2 membres de l’expedició ja havien estat en el desplaçament del tristament famós 11-M i ens van guiar. Primera parada: botiga oficial dels Celtic, compres obligatòries i ràpidament de cap al primer pub, de nom SLOAN’S i molt a prop del principal carrer comercial. Un cop satisfeta l’ànsia de Guiness vam marxar cap a la zona del riu, amb l’objectiu de trobar un pub amb llar de foc i fotos antigues, el vam trobar però havia estat reformat i per desgràcia havia perdut el seu encant. La cervesa, malgat tot, era excel·lent. Eren les 13:00 i els primers tajilles locals ja feien acte de presència, com unseguidor del Celtic (la samarreta per sota de la jaqueta el delatava) que no s’aguantava dret i era acompanyat per un amic.

Vam continuar la ruta passant per la versió “Encants Vells” de Glasgow, amb paradetes on es venia tot tipus de coses, cap d’elles hauria passat el més mínim control del bon gust. En aquells moments el nostre objectiu era trobar, emportats per la decadència de la zona, un “Fish and Chips”; abans, però, vam veure un altre pub: des de dins uns iaios ens feien senyals per a que entréssim, ho vam fer. Hi havia uns 15 veterans, alguns d’ells segurament de la 1ª Guerra Mundial. Érem la novetat del mes. Ens miraven amb barreja de curiositat, com si fòssim àliens, i divertiment. Allà la vam estar petant amb ells, algun volia comprar-nos jaquetes del Barça, no saben que això no té preu... De cop veiem que en un sofá, assentat al costat d’un dels “abueletes” hi ha un gos, el qual beu també cervesa, inaudit! Ens apropem i es deixa acaronar, davant la pregunta si és seguidor dels Celtic o dels Rangers, l’amo no ho dubta: RANGERS!!! Uf! Mal rotllo, davant la possibilitat de que ens mossegui, el deixem tranquil. Mirant el sostre del pub descobrim una bandera que quasi ens fa vomitar, una estanquera amb el pollastre i al costat una bandera de l’Apanyó….les Brigades han estat aquí abans que nosaltres. Optem per marxar.

Per fi trobem un “Fish and Chips”, menjar repugnant però amb la gana que hi havia tot cap a dins. Anècdota: l’home del garito en qüestió era de L’Alguer!!!

Un cop amb la panxa plena enfilem un dels carrers més brutals de l’Europa Occidental: GALLOWAY STREET, on es troba el mític “Bairds”. Quin pub, Mare de Déu Senyor!! Tot ple de bufandes i banderes de diferents equips, amb bandera del Barça i estelada inclosa. Allà les masses ja feien acte de presencia. Donant empentes arribem al final del pub on vam estar ingerint birres i cubates fins que l’àmbient era ja infernal.

Decidem moure’ns i just una mica més amunt, a l’altra banda del carrer trobem un pub bastant gran, l’”ESTENDERS”. Més hores allà dins, més birres, càntics, abraçades amb la penya local, converses inacabables, tema polític, futbolístic. Allà confluiex més penya del Gol Sud, amics del Grup Fidel, Barcelona Hammer Association, etc… En un moment donat, la gent del Celtics, ens diuen que no atravessem el carrer ja que a l’altra banda es troba un dels barris dominats pels Rangers. Agraïm el consell, amb la taja igual ens hi hauríem fotut de cap. De fora del bar, veiem una botiga rotllo Sinn Fein, amb tot de material “Republicà”. Al seu costat un bar, a fora, 3 individus amb pinta de pocs amics vigilen l’entrada. Ens quedem mirant, frissem per entrar, ells ho veuen i amb la mirada queda clar que no som benvinguts. “Republican Rules” pensem.

Sortim del pub i xino xano cap al camp, Déu n’hi do la caminata, va anar bé per fer baixar una mica la borratxera.

Dins del camp l’àmbient era fantàstic. L’himme “You’ll never Walk alone” ens va posar la pell de gallina. La gent del Barça va estar a l’alçada i vam animar molt, el pabelló va quedar ben alt. El resultat final ja el sabeu.

Fins aquí tot flors i violes, la cara negativa del desplaçament, com no, l’organització per part del RACC. Quan vam arribar a l’aeroport de Glasgow, els check-ins es van haver de fer un a un. Quin munt d’hores allà i dintre de l’avió. Arribavem a Barcelona a les 05:00. En fi, sort que havíem guanyat

La Creu de Sant Jordi amb la nostra selecció! (2 cròniques complementàries)

2007-12-31T07:58:00.000-08:00

La crònica "oficial" del "responsable" de l'expedició:

Dissabte a les 05:30 del matí ja estàvem a l’aeroport amb alguns companys de Formentera. vam marxar amb Vueling amb el vol de les 06:45, l’avió estava ple de seguidors catalans. Encara de nit vam arribar a Bilbo, vam agafar un bus que ens va deixar al centre de la ciutat i directes a l’hotel. Com que era encara molt aviat vam descansar una estona a l’habitació i a les 11:00 ens vam activar per començar la jornada alcohòlic-gastronòmica.

Quan estàvem a punt de sortir de l’habitació vaig veure que ena faltava una de les bosses que portàvem, concretament la bossa de les banderes de la penya!!!! Ens l’havíem deixat al bus, miraculosament la vam recuperar un hora més tard. Potser caldrà pensar en canviar la custòdia de les banderes... algú va estar a punt de patir un atac de cor en veure que les havia perdut, buf!
Bé, un cop recuperades vam enfilar cap el casc antic, a les 12:00 començava la marató de “vinos cosecheros”, pintxos, birres, etc… A la plaça porticada del casc antic vam quedar amb més gent de la penya que ja estaven allà dalt des del divendres. Cap a les les 13:00 els carrers del “Zaspi Kaleak” eren un formiguer de penya que anava al partit, tant bascos com catalans... i no va ser fàcil trobar lloc per jalar, al final però vam aconseguir taula sortint una mica d’aquella zona.

Amb la pantxa plena vam continuar la ruta de bars, fins una estona abans del partit que ja ens vam dirigir cap el camp, fent l’últim gin-tònic al bar “Doña Casilda” de davant de l’estadi.
L’ambient al camp era formidable, sincerament crec que els catalans vam guanyar tant en fútbol com en càntics. Les graderies a tope i plenes de coneguts, fins hi tot gent dels nostres pobles!!! I habituals de les mogudes de BCN, he he heypso.

Amb el partit acabat vam marxar cap a l’hotel, aturant-nos prèviament en un bar per picar un mica. La nit va ser tot un reguitzell de bars, a quin més ple, la veritat es que era una mica agobiant. El Kafé Antzokia estava impossible, vam estar una estona i com que tot eren espentes i masses vam optar per marxar.

Els irreductibles, després que la gent anés plegant, vam continuar fins les 06:00. Temps d’arribar a l’hotel, recollir les coses i cap a l’aeroport. Allà ens vam trobar amb alguns coneguts... que anaven una mica més tajes que nosaltres i en algun moment vam pensar que no ens deixarien agafar el vol...

Una jornada mítica, en que la nostra penya també va estar present, un cop més, donant suport a la nostra selecció.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!!!

La crònica formenterenca:

Tinc l’immerescut honor, a petició de la penya, de fer-vos cinc cèntims de tot el que me’n recordi de l’apoteòsic desplaçament de dissabte.

Les 5’30 h. és una hora apta per fer moltes coses; unes saludables, unes altres no tant, però no acostuma a ser l’hora de trobada a un aeroport per anar a veure un partit de futbol. Doncs a aquesta hora ens trobàrem alguns a l’Aeroport d’El Prat per volar a Bilbo, juntament amb altres desenes de catalans, a reunir-nos amb la resta de l’expedició de la Penya i sis mil compatriotes més per veure la nostra selecció enfrontar-se amb la d’Euskal Herria. La magnitud humana del desplaçament deixa en evidència els polítics i periodistes, de fora però també d’aquí, que malden per ridiculitzar-nos o reduir la nostra selecció a la categoria de “selecció autonòmica” equiparable a la de Cantabria o Múrcia. Doncs que organitzin un Cantabria-Múrcia a Santander, vejam quants murcians hi van.

Devers les 8’00 vàrem arribar a Bilbo i vàrem agafar el bus per anar cap a l’hotel. Un cop allà ens vàrem concedir un repòs que ens ajudés a afrontar la maratoniana diada gastronòmico-etílico-esportiva que ens esperava. A les 11’00 h, ens vàrem llevar, i ja tant d’hora ens vàrem topar amb la primera incidència greu del desplaçament. En una jornada d’aquestes característiques, és difícil que no es registri cap incidència, però la primera ens va agafar en dejú. Quan ens disposem a marxar, comprovem esparverats que la motxil·la que portàvem amb les banderes de la Penya no hi era. Incrèduls preguntàrem a recepció vejam si la hi haguéssim deixada en arribar, però tampoc no la tenien. El pànic no va trigar a apoderar-se “del responsable”, conscient de la gravetat del fet d’haver perdut els estendards sagrats que li havien estat confiats, negligència que a més s’afegia a l’oblit de diumenge quan no els va portar al partit contra el Mandril. Vaig mirar de tranquilitzar-lo i després de concloure que per força la motxil·la havia de ser dins el bus, vàrem fer cap a la parada on havíem baixat, a la Plaza Moyúa i per on havia de tornar a passar el mateix bus. No s’hi val, com a estratègia de tranquilització, dir, com va fer algú en referència a les conseqüències de la badada: “això és death penalty, ho saps, oi?”; és a dir, l’esperava una execució seguida de judici.

Per afrontar el tràngol amb el ventre ple vàrem fer els primers pintxos i vinets a un bar proper a la parada, ja que encara faltava una mica per arribar el bus; encabat, tornem a la parada i després de poc arriba el bus, que no era però el mateix que havíem agafat nosaltres; contrariats informem del problema a un empleat de BizkaiBus, suposo que un cap dels xofers i immediatament baixa allí amb nosaltres, treu un telèfon móvil i truca:

- Sí, oye que estoy aquí en Moyúa y hay unos viajeros que han perdido una mochila. ¿La teneis? ¿Sí? (esbufegada d’alleujament per part nostra) ¿Quién? ¿Javi? Vale, muy bién. - ¿La tienen?- Sí, sí, la lleva el próximo que llega; esperadle y la cogéis.- ¿Cuánto tarda?- 10 minutos.- Hey, muchísimas gracias, eh, muchísimas gracias.- De nada.

Alleujats i sorpresos per tanta amabilitat, rapidesa i eficiència, poc habituals a casa nostra, ens quedem esperant el bus que portava el nostre Sant Graal i l’assegurança de vida “del responsable”. Mentre esperem passa per allí n’Avelino, incondicional de tots els escenaris del combat per la causa pàtria. És sobrer dir que els deu minuts, o havien passat feia estona o eren deu minuts formenterers. Finalment per a la nostra tranquil·litat i alegria veiem arribar el bus. S’atura, deixem baixar i pujar els passatgers i tot seguit “el responsable” s’adreça al xofer, amb el qual manté un diàleg que reproduïm tot seguit en la seva integritat:

- Hola, ¿le han llamado por una bolsa que nos hemos dejado antes cuando veníamos del aeropuerto?- No.- ¿? (gest de sorpresa)- Hemos hablado ahora mismo con un compañero suyo, ha llamado por teléfono y nos ha dicho que tenían la bolsa, ¿nadie le ha dicho nada?- No.- ¿¿?? (gest d’indissimulada preocupació)- ¿Tú eres Javi?- Sí....(El xofer amb gest indulgent i pretesament benèvol atansa la mà al darrere del seient, traient-ne la motxil·la)- No me han llamado, he llamado yo.

Amb ostensibles mostres d’alleujament li riem la broma i li donem les gràcies. Són treballadors, seriosos, eficients … però no per això deixen de ser de Bilbao.

Recuperats els sants senyals i amb la tensió arterial en els seus nivells normals, a les 12’00 decidim deixar-nos d’orgues i fotre-li cap a Zazpi Kaleak. Entrem al primer bar i demanem uns musclos; per beure demanem vi i fem la nostra primera troballa etnològica quan el cambrer ens demana: “¿reserva, crianza o cosechero?”. Ens mirem astorats i responem: “cosechero”. Els catalans som un poble amb una llarga i rica tradició vinícola, amb gran nombre de varietats i classes, però era la primera vegada en les nostres vides que sentíem a parlar del kosetxero aquest. Intercanviem paraules cordials amb una cuadrilla de bilbains; “Sabéis que venís a perder, no”?. Ens acomiadem amistosament i ens desitgem sort.

Seguim la ruta i una iaia menuda, endoblada, amb gest sorrut i sec ens saluda: “Visca Catalunya ta Gora Euskadi!”. Arribem fins a una plaça amb arcs a l’estil de la Plaça Reial, amb la diferència que la munió que s’apinyota a les portes dels bars no són guiris, sinó autòctons. Entrem a un lloc anomenat Casa Pedro, per seguir amb la conya ens demanem uns. Mentre esperem la resta de l’expedició una senyora basca se’ns atansa i ens diu que està buscant uns catalans que va conèixer a Bangkok, ja que porta les seves entrades. A prop hi ha el bar Urdiña amb una bona colla de catalans a la porta, cantant o si ho voleu, intentant-ho. Continuem, ja tots els que havíem de ser, l’expedició per Zazpi Kaleak que a les 13’00 ja era un forfolló de gent lluint els nostres colors nacionals i/o els dels nostres amfitrions i amics. Vàrem recórrer diversos locals, entre els quals en destacarem un amb fotos i motius de l’Athletic a tot arreu menys a la tapa del vàter. El tema del dinar, potser a causa de la influència sinistra de la presència d’un formenter, ens el vàrem prendre amb calma excesiva fins al punt que vàrem badar i no trobàrem ni una taula per a quatre persones en tota la zona. Era tot ple a vessar. Finalment, sortint d’allí, però encara a prop, vàrem trobar lloc.

Vàrem acabar de dinar tard i vàrem seguir la processó etílica tot enfilant el camí de San Mamés, que després del tiberi de menjar i beure, a mi se’m va fer més llarg que el de Santiago, i ja em perdonareu la innocent irreverència. Vàrem ingerir els darrers beuratges d’abans del partit al bar Doña Casilda. Val a dir que l’acolliment que ens va dispensar l’afició basca ja als voltants de l’estadi és digna d’esment, amb visques a Catalunya. És el primer cop que veig res així en un partit de futbol; va ser una lliçó d’esportivitat i amistat com no l’havia vist abans. Que n’aprenguin!

Ja dins l’estadi vàrem ocupar les localitats, al gol sud de San Mamés. Ja som a La Catedral. És impressionant, ja quan t’hi acostes des del carrer i veus l’enorme escut de l’Athletic a un dels murs exteriors, impacta, però quan hi entres, imposa respecte i admiració. I que això ho diguem nosaltres tenint el Camp Nou, crec que hi afegeix valor. El seu disseny d’inspiració britànica li confereixen un atractiu especial, únic, en comparació amb el que estem acostumats a les nostres latituds. Tots els seus murs respiren història, tradició, futbol, orgull … la seva gespa ha acollit equips legendaris … … però com la resta d’estadis de l’Europa Occidental llevat del del Formentera (comptant Formentera dins l’Europa Occidental), té un freu defecte: no s’hi pot vendre alcohol, motiu pel qual alguns, varen decidir acabar de mirar el matx a un bar del carrer. Això sí, varen tenir el decòrum d’esperar-se al descans, quan amb 0-1 varen donar el partit per dat i beneït. Els xinesos que regentaven l’establiment no reeïxien a desxifrar les sol·licituds que els feien, per bé que ells se’ls adreçaven en un català correctíssim, cosa que algú va recriminar … com si sabessin xinès!

El partit va ser espectacular, més que no pas pel joc, per l’ambient. Va ser, com molt bé descriu un subjecte de Libertad Digital (i com jo, modèstia apart, ja vaig predir que farien), un autèntic aquelarre independentista. La sonoritat de l’estadi va intensificar els càntics, els crits, el soroll; va ser especialment emocionant el moment dels himnes. Els Segadors sonant a San Mamés i de la manera que hi varen sonar és un d’aquells moments que no oblidaré en la vida. Els segurates varen col·laborar en la festa no escorcollant absolutament ningú i permetent l’entrada de bengales, cosa que va afegir-hi color i olor, no cal dir-ho; hi va haver moments que semblàvem enmig d’un correfoc i això contribuïa a l’escenifiació d’una mena d’infern festiu, d’un akelarre, pròpiament dit. Tot plegat entre la fraternitat, l’amistat i l’esportivitat de les dues aficions, que varen gaudir de la festa molt sovent barrejats; sense anar més lluny, davant nostre hi havia dos soferts seguidors de l’Athletic que varen expresar-nos la seva aflicció per la situació del seu equip a la lliga. Cal destacar també que l’afició catalana, per intensitat i per perseverança, es va fer sentir més que la basca.

Futbolísticament parlant, es pot dir que els bascos varen fer gala al començament de la seva clàssica empenta, esperonats a més pel seu públic, però el gol de Bojan els va ensorrar i a partir d’aquí els nostres es varen mostrar clarament superiors. Perquè la festa fos completa, però, a la segona part els locals varen agafar tot l’equip català amb els pixats al ventre i en un ràpid i perfecte contraatac Aritz Aduritz va empatar. Morales, substituint Jonquera per la seva desgraciada lesió, encara va evitar la victòria basca. Bé, al final 1-1 i tothom content, encaixades de mans entre jugadors i seguidors, i a continuar la festa!

Sortint del camp semblàvem tots una sola afició; encara hi va haver temps per a la broma, quan un basc ens va remarcar que si els dos partits haguessin sigut una eliminatòria oficial ens haurien eliminat. Li vàrem respondre que tant de bo es donés el cas, si això volia dir que teníem seleccions oficials.

Vàrem fer un mos per recuperar forces cara a la recta final de la gloriosa jornada; na Larissa, que amb una paciència admirable ens havia acompanyat tota la jornada, es va quedar a l’hotel. Vàrem anar al Café Antzokia, curull fins al capdemunt i presidit per una senyera i una ikurriña enormes al fons. Quan hi vàrem arribar sonaven els mítics Hertzainak, no recordo si “Ta zer ez da berdin”, més tard recordo especialment “No hay tregua”, dels Barricada, corejada amb crits que no reproduiré. El lloc es va anar fent petit a causa de la política de Viva la Virgen dels responsables de l’establiment, que no varen establir cap mena de control sobre l’aforament, deixant entrar tothom que passava per allí i com que a més no cobraven entrada, ja us jo podeu imaginar: l’entrada/sortida va esdenir un xoc de masses tectòniques on anava endavant qui empenyia més fort. És el problema de sortir de festa al país de la sokatira, els harrijasotzailes, i tal.

Finalment, vàrem escapar d’allí i mentre alguns van emprendre una prudent retirada, d’altres vàrem seguir jotake irabazi arte de bar en bar, de Salses a Guardamar; la veritat és que trobar un indret amb espai per respirar era missió quasi imposible; recordo sobretot un dels primers llocs que anàrem, que si sabés com es deia us n’informaria per si mai hi aneu a petar, hi aneu amb bolquers per si us agafa pixera.

A les 5’00 entràvem al darrer cau. Jo estava ja una mica moridor, pero “el responsable” no se’n podia anar a dormir de cap de les maneres perquè havia de ser a l’aeroport a les 7’30 i fotre’s al llit hauria sigut una temeritat amb el risc evident de perdre el vol, de manera que el vaig acompanyar fins al final d’aquell tour de force. Encara vàrem tenir temps de presenciar una baralla entre dues ties; la pena va ser que no haguessin estat despulles dins una bassa de fang, potser ens hauríem quedat a presenciar-ne el desenllaç, però vàrem decidir plegar, que ja era l’hora.

Vàrem anar a l’hotel, “el responsable” va agafar la maleta i –tranquils- també la motxil·la amb les banderes de la Penya i va marxar cap a l’aeroport, on algú inevitable de la munió de catalans va “alegrar” el matí als guàrdies civils presents cridant “Alto a la Guardia Civil!”. Jo encara vaig tenir temps de dormir quatre horetes i després també cap a Barcelona, des d’on vaig fer escala cap a l’aeroport de Formentera, anomenat Eivissa. A Formentera, vaig anar a la Fonda Pepe encara amb la samarreta de la selecció a brindar per la nostra terra i per la victòria amb un parell de patriotes.

Finalment, avui amb aquest relat, torno a assaborir el regust dolç d’una bella i històrica jornada que no oblidaré, com cap dels que hi érem. Esperem que aviat en puguem tornar a viure una altra.

Visca la Penya Creu de Sant Jordi, Visca la Penya Barcelonista de Formentera

i Visca Catalunya Lliure, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

NADAL A LA PENYA I ACTES DEL BARÇA-MADRID

2007-12-27T15:06:00.000-08:00

No comentarem gaire cosa del nefast partit i resultat del partit FC Barcelona- Real Madrid. Un desastre. Tenim un problema i l’hem de resoldre JA! si no volem llençar per la borda una altra temporada. Nosaltres no defallirem (de fet ja estem preparant el desplaçament a Glasgow), però als qui els hi toca, directiva i cos tècnic, han de prendre mesures immediatament. Això no pot seguir així.

Enguany, coses del calendari de bogeria que patim, el partit contra el Madrid va coincidir amb la vespra de Nadal. I el calendari habitual d’actes de la nostra penya es va complicar i intensificar.

Divendres dia 21 la Junta Directiva i els socis fundadors vam celebrar el tradicional dinar de Nadal. És una tradició que ens vam imposar per reviure i tenir sempre present, passi el que passi i peti qui peti, el nostre esperit fundacional. Aquest dinar s’ha convertit per a molts en la primera gran moguda d’aquestes festes, que sempre fem coincidir amb el darrer dia feiner abans de Nadal. Enguany no ens va tocar altre remei que moure el calendari.

Diumenge dia del 23 de desembre vam complir amb el ritual d’actes previs amb què acostumem a viure tots els Barça-Madrid: un partidet de futbol i un bon dinar abans d’anar cap la zona de l’estadi a acabar de fer unes birres.

Com ja venim fem des de fa una bona pila d’anys vam jugar un partit de futbol sala contra la Penya de l’Urpa (foto) . El partit va començar a les 11:00 del matí i es va jugar a les instal·laciones esportives de Vall-Prac, amb resultat de 5-3 a favor de la Creu de Sant Jordi (per ara no hem perdut cap vegada contra aquests “vailets”). Un cop més, els hi va tocar pagar el vermut…

El dinar el vàrem fer en un cèntric restaurant de Barcelona, que van tenir la deferència de tancar per a nosaltres, amb la qual cosa l’ambient va ser ràpidament el de les grans diades.

I després, cap a l’estadi, als bars de la zona, on ens vam reunir amb la resta d’amics i penyistes que no havien pogut venir al dinar.

Del partit, com dèiem, millor no parlar-ne gaire. Tot i que ens sembla que algun soci té ganes de desfogar-se…

L’anècdota de la jornada? En el moment d’entrar a l’estadi el responsable de la pancarta se’n va adonar que se l’havia oblidat al cotxe, i ja no vam estar a temps d’anar-la a buscar.

Bon Nadal a tothom i feliç 2008!

Una estrena per al bloc carregada de significat

2007-12-16T02:26:00.000-08:00

Amb aquest post posem en marxa el bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Aquest bloc estarà accessible des de la pàgina web de la penya, i té l'objectiu de ser una eina dinàmica d'expressió de la nostra penya.

Ni fet expressament podíem triar un dia per al primer post que avui, amb dues coses significatives del que és la penya i de com vivim el nostre barcelonisme.

Ahir, en un gran partit, el nostre Club va escombrar el València, guanyant per 0-3. Després de moltes jornades sense guanyar a camp contrari, el partit d'ahir va suposar un triomf importantíssim a aquestes alçades de la Lliga, i en la jornada prèvia al partit que més ganes tenim de l'any a l'estadi, contra el Reial Madrid. L'única nota negativa va ser la lesió d'en Messi, que dissortadament no podrà jugar aquest partit de la màxima rivalitat contra l'equip que representa tot allò que més odiem: el madridisme i l'espanyolisme. A banda del resultat, la gran notícia és la plena recuperació de n'Etto, i el seu instint killer. Un triomf brillant que ens va que ni brodat per rebre en plena forma i amb la moral alta al puto Madrid.

En un altre ordre de coses, ahir La Vanguardia es feia ressò d'una notícia que estem obligats a comentar: les samarretes del nostre club es venen als països islàmics alterant el nostre històric escut, amb una burda manipulació que tapa la Creu de Sant Jordi.

L'escut del nostre club resumeix tots els valors del barcelonisme: els colors blaugrana, la senyera i la Creu de Sant Jordi. Aquest és el nostre ADN, aquesta és la nostra identitat. Qualsevol manipulació és inadmissible i no la pensem tolerar. Si a algú no li agraden els valors que representa el nostre club que s'hi posi fulles. No admetrem cap manipulació, ni pel que fa a la senyera, la bandera del nostre país, ni pel que fa a la Creu de Sant Jordi, que representa perfectament les arrels cristianes de la nostra nació i va ser la primera bandera de combat del nostre poble.

Al crit de Sant Jordi i Desperta Ferro els nostres exèrcits van reconquerir als sarraïns les terres que avui formen la nostra nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I es van estendre per tota la Mediterrània en el que representa una de les majors glòries catalanes.

Una petita capella en l'exterior de la catedral de València acull un altar en el lloc on segons la tradició el rei Jaume I, un cop reconquerida la ciutat davant els musulmans, s'agenollà i feren una missa per agrair la intercesió de Sant Jordi.

Sant Jordi, patró de Catalunya, representa tots els valors de coratge, dignitat i fidelitat que, amb orgull i humilitat vam voler que caracteritzessin la nostra Penya. La Creu de Sant Jordi és la nostra bandera històrica i de combat, que els fundadors del nostre Club van voler figurés a l'escut.

i res ni ningú, absolutament res ni ningú tenen el més mínim dret a alterar-lo, ni manipular-lo. Si a algú no li agrada la senyera o la Creu de Sant Jordi que s'hi posi fulles, el planeta està ple de clubs de futbol que no defensen els valors que representen.

Combatrem i no ho tolerarem cap manipulació. Des d'aquí exigim a la directiva una investigació sobre aquests fets delictius, i que sigui implacable en la persecució d'aquestes falsificacions inadmissibles que atempten contra els valors del nostre Club.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!