Des de la Penya Barcelonista CREU DE SANT JORDI us desitgem un molt BON NADAL i un BON ANY NOU 2012!

Que el 2012 ens porti un Barça triomfant, un país lliure i la màxima prosperitat per a tots nosaltres, que donem pel cul a la maleïda crisis!

Som i serem!

Benvolguts amics, benvolgudes amigues barcelonistes i catalanistes.

Una entrada molt breu per dir-vos que en breu reprendrem, amb més intensitat, l'activitat en aquest bloc.

Des de l'última entrada són moltes les coses que han passat, i, per al nostre estimat Club, totes extraordinàriament positives.

La nostra penya, fundada l'any 1993, també ha viscut aquests mesos amb intensitat i hem encetat, a més, un procés d'ordenada renovació.

En breu renovarem el bloc i mirarem de mantenir una actualització periòdica, amb la nostra visió i vivència barcelonista, les coses que fem i les coses que passen. Ja sabeu, a més, que ens podeu seguir al facebook.

La foto que encapçala aquesta entrada és l'ofrena de la nostra penya, la Creu de Sant Jordi, al Fossar de les Moreres, la vespra de l'Onze de setembre del 2011. No hi ha res que pugui exemplificar millor el que és la nostra penya: comunió entre barcelonisme i compromís amb el país.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Pere Artur Fornés, et tindrem present!

Dimecres dia 20 d'abril la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi es va desplaçar, amb tots els socis que havíem aconseguit entrada, a València, a donar suport al nostre equip.

No vam poder guanyar. Un arbitratge infame que va permetre una inaudita violència sobre el terreny de joc ens va manllevar qualsevol oportunitat de victòria.

Avui, dissabte dia 23 d'abril, Sant Jordi, hem guanyat a l'Osasuna a la Lliga i hem fet un pas més per a guanyar, matemàticament, una competició que ja fa jornades que és nostra.

Tanmateix probablement res de tot això no ens hagués motivat a escriure un post al nostre bloc.

Si avui escrivim és perquè volem retre homenatge i expressar el nostre dolor i condol a tota la família i amics d'un jove alacantí, de Pedreguer, que dimecres, després de la final, va ser infamement assassinat a Benidorm, apunyalat per madridistes, només per cridar "Visca el Barça!".

Pere Artur Fornés tenia 25 anys. Avui l'han enterrat al seu poble. El seu assassí, un madridista criminal, ha estat detingut. Segons ha declarat l'amic d'en Pere, el va apunyalar directament, amb un ganivet de 26 cm., després que cridés "Visca el Barça!".

Pertur, que és com et coneixien els teus amics... Des de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi et volem traslladar, allà on siguis, la nostra amistat i el nostre dolor per aquesta mort tan absurda, per aquesta acció tan criminal.

Pertur, amic, se'ns farà un nus a la gola la propera vegada que cridem "Visca el Barça". I et jurem dedicar-te els triomfs d'aquest Barça que tan estimaves i que tan estimem.

Des d'aquest dolor intens que ens envaeix des que hem conegut la notícia d'aquests fets no podem deixar de denunciar la descomunal violència en la que la institució del Real Madrid ha instal·lat tots aquests enfrontaments entre el nostre club, el FC Barcelona, i el Real Madrid, que s'estan esdevenint aquests mesos d'abril-maig, a la Lliga, la Copa i la Champions League.

De fa molt de temps l'entrenador del Real Madrid, sr. Mourinho, està protagonitzant una inaudita escalada d'acusacions que porta implícita una enorme violència anímica, de la que també n'és còmplice la premsa de Madrid. Les acusacions contra el Barça, l'extensió permanent de la sospita, la victimització nauseaubunda, l'enervació i justificació del joc violent, etc. formen part d'una estratègia condemnable tendent a influir i manipular l'opinió pública, l'estament arbitral, i d'acceptar com a legítimes totes aquestes estratègies, el "todo vale" contra el Barça.

Doncs bé, dimecres no només hi va haver un "èxit" en aquesta estratègia del "todo vale" contra el Barça, amb la victòria de la violència madridista sobre el terreny de joc contra el FC Barcelona. La violència ambiental d'aquest missatge també va arribar al cor d'en Pere Artur, de la mà d'un madridista criminal que el va apunyalar pel simple fet de ser del Barça.

A la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi sentim amb el mateix dolor la mort d'en Pertur com la d'un dels nostres. Però exigim, alhora, responsabilitat al Real Madrid, molt especialment el seu entrenador, i als mitjans de comunicació madridistes, per tal que deixin de fomentar i de justificar el "todo vale" contra el Barça.

També demanem al nostre club, el FC Barcelona, i al nostre president, Sandro Rosell, que es posin a disposició de la família d'en Pere Artur per tal d'acompanyar-los i ajudar-los en tot allò que calgui.

Pere Artur, et tindrem present! Descansa en pau!

Visca el Barça! Visca el Barça, Pere, visca el Barça!

ABRIL –MAIG 2011 Barça i barcelonistes davant un repte històric!

Hem viscut lligues interminables que hem acabat guanyant. Hem jugat finals de Copa apassionants. Hem gaudit d’eliminatòries i finals de Champions que ens han dut a la glòria.

El nostre Barça, al llarg de la història, ha viscut moltes coses i ens ha tocat viure moltes situacions. Hem patit, hem lluitat, hem estat derrotats, hem guanyat, hem tocat el cel. Per sort, les últimes dècades hem pogut gaudir d’un Barça triomfant. Des que el mestre, la llegenda, Johan Cruyff va fer-se càrrec del primer equip i va construir el que és conegut com a “Dream Team”, el Barça és un dels equips més victoriosos del món. És més, no només som el millor Barça de la història, el Barça més victoriós, sinó que a més a més ho hem fet amb un segell propi inconfusible, de bon futbol i de futbol d’escola, de pedrera, de gent de la casa que, amb els cracks que fitxem, acaben configurant equips inoblidables.

De la mà de Guardiola el Barça i els barcelonistes vivim instal·lats en una autèntic somni de glòria, de passió, de set de triomf, amb un futbol i un equip llegendaris. Ho hem guanyat tot, però encara tenim ganes de guanyar-ho tot, moltes ganes.

La providència ens ha obsequiat, aquesta temporada 2010-2011 amb una fase final, en els tres campionats (Lliga, Copa i Champions) de somni: tot ens ho haurem hagut de jugar contra el Madrid.

Avui hem jugat el primer dels quatre partits contra el Madrid que marcaran la temporada. Ha estat el partit de lliga. Al Camp Nou els hi vam fotre aquella inoblidable “maneta”. Avui hem empatat al Bernabeu. Un resultat magnífic que ens manté a 8 punts del Madrid (que són 9) i que fa que tinguem la Lliga a tocar de la mà. Ja només ens falta que esperar unes poques jornades perquè matemàticament siguem campions. Ja ningú no dubte que la Lliga és blaugrana. I en altres circumstàncies potser aquest empat que ens permet mantenir aquesta distància insalvable per als nostres rivals a la Lliga l’hauríem celebrat com si l’haguéssim guanyat ja. Però no, enguany això no toca.

Enguany, aquesta temporada, la providència ha posat a les nostres mans tenir a tocar tres títols i fer-ho jugant-nos-els contra l’etern rival, el Madrid. I davant aquest repte i la fam de títols i de victòria sobre el Madrid, no és moment de celebrar res, encara.

Aquest duel sense pietat contra el Madrid no només ens permet repetir el triplet, sinó que ens dóna l’oportunitat de fer-ho matxacant, humiliant, arrassant, l’odiat rival.

I és aquesta possibilitat el que alimenta la nostra passio desfermada aquests dies.

Dimecres la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà a València. Repetirem el ritual de baixar en tren i d’anar a dinar al Cabanyal, al restaurant dels bons amics valencians, per a compartir amb ells un dels seus arrossos extraordinaris, i gaudir d’una jornada de camaraderia… mentre no arriba l’hora del partit.

Enguany, la RFEF ens espera amb clara voluntat d’humilar-nos, de no deixar-nos ser com som, d’amagar-nos. Aquest dimecres la RFEF i els seus 100.000 watts de potència per a l’himne espanyol seran la prova més evident de l’odi que ens tenen, de la voluntat de liquidar-nos, d’amagar-nos, de callar-nos. Però alhora serà un moment de victòria per a nosaltres. La RFEF acaba de certificar amb aquesta insòlita actuació i performance que els catalans no som espanyols, que els seguidors del Barça som, per damunt de tot, catalans, que estimem el nostre país i que som fidels als nostres himnes, no als himnes imposats. Després només ens quedarà que esperar que els nostres jugadors facin el que millor saben fer: jugar a futbol… i guanyar.

Després de la final de Copa, els dies 27 d’abril i 3 de maig s’esdevindrà la semifinal de Champions també contra el Madrid. Aquest cop la Creu de Sant Jordi no farà desplaçament. Vam estar a Ukraïna, però no estarem a Madrid. Només hi serem anímicament, donant suport permanent als nostres jugadors. Els esperarem aquí, el 3 de maig, amb una gran jornada de barcelonisme, amb un dinar de germanor i disposats a deixar-nos la pell animant els nostres. El camí és molt clar: Wembley.

Tornarem a l’escenari on aquest Barça de llegenda va forjar-se, la final de la Copa d’Europa de l’any 1992. Allà vam decidir fundar la nostra penya. La foto que acompanya aquest post està feta a Calais, camí de Londres. Llavors pràcticament no es veien Creus de Sant Jordi entre l'afició. Ara és un dels nostres símbols més estimats i compartits. Gairebé 20 anys de penya ens contemplen... Per això, més que mai, enguany hi volem tornar, a Londres, al nou Wembley... i hi tornarem. I pel camí no només haurem fet un llarg trajecte, sinó que haurem humiliat, arrassat, el nostre etern rival.

D’entrada, ens veiem dimecres a València!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

PB Creu de Sant Jordi: Calçotada 2011

Com cada any, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi va fer la tradicional calçotada, una activitat lúdica oberta a tots els socis i famílies.

Enguany la calçotada va tenir lloc a la vila de Montblanc. Ens va acompanyar un dia esplèndid, que ens va permetre gaudir d’un vermut a la plaça, mentre la mainada corria amunt i avall.

Després vam anar circulant cap al Molí del Maiol, lloc triat enguany per a la cita gastronòmica.

Finalitzada la calçotada ens vam fer unes quantes fotos a peu de la magnífica muralla de Montblanc.

I fins l’any vinent. Ara ja, plena concentració futbolera per a la final de la Copa del Rei, a veure els penyistes que poden baixar-hi, i per a aquest tram decisiu de la Lliga.

Divendres també estarem molt atents al sorteig de Champions, estem ansiosos per conèixer el nostre rival a quarts de final.

Aprofitem aquest post per desitjar el millor al nostre gran futbolista Eric Abidal, davant la imprevista malaltia a què ha de fer front. Li desitgem una total i rapidíssima recuperació. Aquests dies tots som Abidal.

Comença la festa!

Demà dimarts rebem l’Arsenal. Vuitens de final de la Champions League. La gran competició. Tornem de Londres amb un resultat ajustat, 2 a 1. Ens hi haurem de deixar la pell.

Hem estat molts mesos en silenci. De fet, malgrat que la Penya ha seguit amb les seves activitats i mogudes, no és fins ara que comença l’autèntica festa.

Demà ja hem convocat un dinar per poder arribar amb plena concentració a aquest gran partit. Hem entrat en els Days of Hell. Setmanes intenses de barcelonismes, partits en la màxima un darrere l’altre.

Demà passarem a quarts de final. Entre març i abril ens pulirem el pas a la final de la Champions. Haurem jugat contra el Mandril a ca seu per la lliga i haurem jugat la final de la Copa, a València.

Estem, novament, davant la glòria. I nosaltres no fallarem. Pensem ser-hi sempre, com ahir, com avui, com demà!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM! I la PB Creu de Sant Jordi hi serà!

Dissabte vinent, dia 10 de juliol hi haurà una manifestació molt i molt important. És una manifestació de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut, però com bé ha dit avui en López Tena, no es tracta d’una manifestació en defensa de l’Estatut, sinó, tal i com clarament expressa el seu lema, d’una manifestació d’afirmació nacional i de defensa del dret de decidir.

Com a Penya Barcelonista que es defineix pel seu patriotisme creiem que hem de ser-hi tots. I nosaltres hi serem. Ja ens hem adherit a la convocatòria, i dissabte serà a més una gran jornada de convivència patriòtica.

Hi serem, amb les nostres banderes, també amb la Creu de Sant Jordi, amb molta il·lusió, amb la nostra esperança que tots els passos que estem recorrent ens menen cap a un únic destí: la nostra llibertat. Això ja no hi ha qui ho aturi!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

The Harder They Come

Només els suporters com nosaltres, una generació singular, podem valorar el que han estat aquests mesos de somni barcelonista. Hi ha tot i per tot de barcelonistes, fins i tot de fanàtics, però entre aquests “tants” creiem que només uns pocs ens reivindiquem intèrprets del mestre, de la llegenda, de Johan Cruyff.

La criatura, aquest Barça desacomplexat, guanyador, triomfant, rialler, divertit… té un pare, i aquest pare és en Johan Cruyff.

La gestió d’en Joan Laporta i les seves directives (de la primera a l'última) i el lideratge esportiu d’en Josep Guardiola han catalitzat els nostres somnis, els han fet possibles. És bo recordar-ho avui, que estem infinitament tristos, cabrejats, emprenyats, per no haver arribat a la final de la Champions al Cuernabeu.

Nosaltres ens proclamem hereus d’en Johan. Des d’aquell Dream Team, des d’aquell viatge en autocar fins a Wembley, l’any 1992, quan a l’autocar en el que anàvem van posar una cinta d’entrevistes, i en Johan ens deia, des del seu castellà inversemblant que no calia animar a ningú, que arribar a una final de la Copa d’Europa ja era una festa, i que la disfrutéssim.

Aquell any 1992 vam aparèixer a la final de la Copa d’Europa amb tota l’alegria i la nostra bandera, la Creu de Sant Jordi. L’any següent fundàvem la penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. I a hores d’ara la bandera amb la Creu de Sant Jordi, que llueix a l’escut del nostre club, ha esdevingut una de les grans banderes del barcelonisme.

Des de llavors hem patit també derrotes doloroses, com la final d’Atenes. Però sempre hem intentat ser corretja de transmissió d’un sentiment barcelonista desacomplexat, divertit i arrelat al nostre país.

La temporada passada va ser la cosa més gran que mai ha pogut viure, gaudir, somiar, qualsevol seguidor d’un equip de futbol. I nosaltres vam tenir la sort de gaudir-la, de viure-la, al Camp Nou, a València, a Roma, a Mònaco, a l’Orient…

Avui, davant un equip lamentable, exponent de l’antifutbol, de la destrucció, davant gent francament odiosa com en Mourinho… avui… hem perdut. Ja teníem els bitllets de tren, i l’hotel… de confiats com estàvem en arribar a aquesta final històrica a Madrid (Espanya). Però no ha pogut ser. Hem caigut.

La d’avui és una elminació dolorosa, sobretot perquè tots sabem que difícilment tornarem a tenir l’oportunitat de disputar una final de la Champions al Cuernabeu. Aquesta oportunitat ens ha passat pel davant dels nassos i no l’hem pogut saborejar… I això fa mal.

Però fins i tot avui, fins i tot així, sabem que formem part del Barça més gloriós de la història, i ens en sentim molt i molt orgullosos. És un orgull que va molt més enllà dels resultats i els èxits assolits. És un orgull arrelat en la manera com els hem assolit. És un orgull de veure i viure el nostre Club arrelat a la seva història i el seu paper catalitzador del sentiment de catalanitat al nostre país. És un orgull de veure i disfrutar d’un entrenador i d’un equip que traspuen barcelonisme pels quatre costats, que són Barça en essència, que són planter, que són joves, que són nostres, que són tot el que sempre hem somiat que fós el nostre Barça. Un Barça triomfant fonamentat en gent de la pedrera, de casa.

La llegenda, en Johan, sempre diu -amb raó- que el que dibuixa el perfil d’un gran club és arribar viu al desenllaç de totes les grans competicions. I aquest Barça compleix amb la premisa.

Per a tots, jugadors, afició… els 4 partits de lliga que ens queden seran una autèntica prova de foc. Avui hem patit un cop molt dur. Però tots confiem que els nostres jugadors treguin tot l’orgull, el talent i les forces que quasi ja no tenen per poder guanyar la lliga. Ens ho mereixem, s’ho mereixen. I sé que lluitarem, tots, per fer-ho realitat…

Després de la temporada passada, gairebé tot el que ens podíem esperar era clarament pitjor. Ningú no podia pensar aspirar a repetir els èxits de la temporada anterior. I malgrat tot estem demostrant que sempre ho intentarem fins a l’últim alè, que ens hi deixarem la pell.

Quan, el 2004, sortíem victoriosos de l’Estadi de Sant Denís, a París, tots pensàvem que allò era el punt d’inflexió d’un Barça triomfant. No va ser així. De fet la final de París va ser l’epíleg a un projecte que es va acabar de consumir en ell mateix, agònicament, lamentablement, les dos temporades següents.

L’any passat, 2009, a Roma, tots vam tenir aquest temor. Però ara, ara mateix, fins i tot calenta la nostra eliminació a Semifinals de la Champions, sabem que això no és així. Que aquest equip té un enorme recorregut. Que està magníficament gestionat. Que sempre aspirem a tot i que sempre donem la cara.

Sí, està clar, mai més podrem, ni nosaltres ni ningú, viure i gaudir del que ha fet aquest Barça. Però tot el que ens espera és encara un horitzó d’esperança, de satisfacció, d’orgull.

I fins i tot des de la tristesa d’avui donem les gràcies per viure el que estem vivint. I ens conjurem perquè aquest Barça continuï així, com és, com ens agrada… i tots plegats anem escrivint amb lletres d’or la nostra història, la nostra glòria.

Nosaltres hi serem, amb les nostres banderes, amb el nostre orgull… I pel que fa a les properes eleccions i a tots els candidats que s'hi presenten: sigueu dignes de la representació que voleu ostentar i no ens decebeu!

Visca la Creu de Sant Jordi, visca el Barça i Visca Catalunya lliure

PS: avui pensem que ens hem consolidat com una de les penyes més emprenedores del món barcelonista. Avui hem retransmès, gairebé en temps real, com hem viscut les hores prèvies al partit, a través del Facebook i – gran novetat! del Twitter. A hores d’ara som una de les poques penyes que pot presumir de tenir web, blog, facebook i twitter. Molts anys i bons!

ENS HI DEIXAREM LA PELL! Convocatòries Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

Dimecres tenim un partit clau, èpic: hem de protagonitzar una REMUNTADA HISTÒRICA per ser presents, el 22 de maig, a la final de la Champions, a Madrid (Espanya).

Aquest equip gloriós s’ho mereix tot i ens mereix tota la confiança. Per això nosaltres també ens hi deixarem la pell, per això nosaltres animem a tots els barcelonistes a convertir aquest dia en un dia molt especial, gaudir-ne i convertir la ciutat i el Camp Nou en un autèntic infern. Ens hi deixarem la pell, la veu, el que calgui pel nostre Barça.

Dimecres viurem intensament el dia i el partit. D’entrada amb un dinar de germanor, que compartirem entre els bons amics de la nostra penya, i després, donant suport a altres convocatòries que s’han promogut. I que us relacionem:

D’entrada, imprescindible, dimecres, omplir la ciutat de banderes del Barça i de Catalunya, i dur, tots i totes, SAMARRETA DEL BARÇA.

També donem suport, amb altres grups a la convocatòria per a acompanyar l’equip des de l’hotel al Camp Nou:
...............................
Dimecres 28 d'abril. Acompanyem l'equip a la remuntada.

Convoquem una caravana culé per portar al Barça des de l'Hotel La Florida (Tibidabo), lloc de concentració, fins al Camp Nou. Punt de trobada: el mateix Hotel (Carretera de Vallvidrera al Tibidabo) a les 18.00 hores del dia del partit. Volem milers de cules escortant l'autocar del primer equip per demostrar els nostres jugadors que l'afició creu en la remuntada. Vine amb la moto, la bici o el que sigui. Surt als balcons o baixa al carrer per saludar els nostres herois. I sobretot no oblidis la bufanda, la bandera, la samarreta... Llueix amb orgull els colors del millor equip del món! Remuntarem!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya!!!!

ALMOGÀVERS, BOIXOS NOIS, P.B. CREU DE SANT JORDI, GRUP FIDEL, KF, SUPPORTERS PUYOL, TÒXICS VENTURA I UNIBARÇATARIS
...................................
A sac, i a per totes! Nosaltres també ens hi deixarem la pell. TOTS ENS HI DEIXAREM LA PELL

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

Mai caminaràs sol

Avui hem acomiadat, al tanatori de Les Corts, al Santi, "Santi Vilanova", i ho hem fet com s’acomiada als millors, com s’acomiada als herois, amb emoció –apenes continguda- i els nostres himnes.

Diada dels reis mags, dia asolellat. Un munt de gent ens hem concentrat al tanatori per acomiadar al Santi. Com han deixat ben clar els qui han parlat durant la cerminònia, en Santi ha estat una persona respectada i estimada per tothom, sense diferències, sense distància, i avui tothom ha volgut ser present per a acomiadar-se, per ser presents en aquest moment del “fins que ens tornem a trobar”. Com deia l’esquela de l’Avui, avui hi érem tots els que havíem compartit amb ell els seus ideals, del Barça i de Catalunya.

No sabem perquè abans d’ahir a El Mundo Deportivo van dir que era soci de la nostra Penya. No ho era, evidentment ens hagués omplert d’orgull que ho fós, però no ho era, i no sabem perquè a El Mundo Deportivo ho han dit. Ens sap greu per tots, aquesta notícia, i tot i que no hi tenim res a veure, demanem disculpes si cal.

Dins de la Penya, tots el coneixíem, alguns obviament havien tractat més amb ell que no d’altres. Els que hem tingut la sort de compartir més moments amb ell i anar-lo coneixent més a fons hi vam anar descobrint una persona admirable, amb una enorme enteresa i coratge. Una greu malaltia li ha anant minvant la salut mica en mica, però ell mai ha canviat, valent i dur quan ha calgut, i rialler quan era l'ocasió, i així fins al final. És un exemple per tots nosaltres veure com, malgrat que cada cop tot li costava més, intentava participar en aquelles coses que li agradaven: venir al gol sud a veure el Barça i on es podia passar tot el partit parlant amb gent diferent, participar en festes, concerts, dinars, sopars.... Alguns també hem tingut la sort de compatir amb ell moltes estones en activitats de la Barcelona Hammers Association.

Ha estat sempre fidel també als seus ideals i passions: El Barça i Catalunya, sempre disposat a defensar-ho davant qui fós i on fós, tant de bo els nostres covards governants tinguessin un 1% de la integritat i el coratge d'en Santi. I així ha estat com la familia ha volgut que ens acomiadéssim d'ell, vestit amb la samarreta del Barça i amb el fèretre cobert amb l'estalada.

La ceremonia, civil, ha estat molt emotiva. L'entrada a la capella, plena de gent, ha vingut acompanayada de l'himne oficial de Catalunya, Els Segadors. Hi han intervingut familiars i amics, que ens han parlat de com de gran era en Santi.

Després que gairebé ni poguéssim murmurar l’himne del Barça, ens hem acomiadat cantant, amb un nus a la gola, "You'll never walk alone", en un moment ple d’emoció que ens ha humitejat a tots els ulls, mentre vèiem desaparèixer el fèretre.Avui hem acomiadat a un dels "imprescindibles". Un autèntic heroi.

Santi, la lluita continua.

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure.