Benvolguts culers i penyistes,
Ara que amb el triomf a la final de la Copa del Rei ja s'han acabat totes les competicions de la present temporada del primer equip de futbol, trobo que és un bon moment per portar a terme quatre reflexions de la mateixa.
La temporada, en general, es pot considerar com molt acceptable: guanyar Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs en la primera part de la temporada, i la Copa del Rei, amb unes semifinals de la Champions contra el Chelsea la qual no passem bàsicament per mala sort, sobretot en el partit d’anada a Londres, i un segon lloc a la lliga, fan que es pugui utilitzar aquest adjectiu sense por a equivocar-se.
Respecte el joc portat a terme pel nostre equip, a banda de deixar clar que certs resultats han demostrat cert relaxament per part dels nostres jugadors, recordem els empats a Donostia o al camp dels pericos, o les derrotes de Getafe o Pamplona, el cert és que s'ha tractat de la típica temporada de l'equip que en l'anterior temporada ho ha guanyat quasi bé tot, i lògicament, es produeix un cert relaxament a l'equip, i això en part és inevitable ja que es tractava de la quarta temporada d'aquest equip amb el Pep exprimint als jugadors al màxim.
Tanmateix, també podem dir que el curs futbolístic ha vingut marcat per l'agri confrontament amb el Madrid, que va tenir un dels seus punts àlgids amb la tornada de la Supercopa al nostre estadi, i el famós dit a l'ull del pobre Tito, i amb la tèbia reacció del nostre club davant de tantes provocacions. També podem dir que aquest any li tocava guanyar la lliga al Madrid, si o si, i tots els interessos han anat encaminats en aquest sentit: només cal recordar les paraules del Guardiola sobre les suspicàcies sobre que al Barça li comencessin a xiular penaltis a favor un cop la lliga ja estava sentenciada.
Cert es que certes lesions de jugadors clau ( Villa, Abidal), han marcat molt el perfil de la plantilla, i determinats jugadors que en el primer tram de la lliga van brillar i acoplar-se molt ràpid a l'equip, després han fet un segon tram de temporada en tendència descendent: recordem el cas del Cesc, i la irregular temporada del mateix Piqué. També és veritat que els 50 gols marcats pel Messi a la Lliga, i els 73 en total de la temporada, han suplert carències d'aquest equip, en aquest cas golejadores.
Tot això ha coincidit amb el final del Pep al front d'aquest gran equip, amb aquest balanç de títols i de futbol que ens costarà d'oblidar per sempre més: 14 títols en quatre anys es diu molt ràpid, xifra aquesta que reflexa els nivell altíssims de competició que ha assolit aquest equip amb el seu entrenador al capdavant.
I ara què, us preguntareu? la filosofia de la institució i de l'equip està molt clara, i les línies mestres fixades només cal resseguir-les, i a ben segur que en aquest sentit, el nou entrenador Tito Vilanova és un bon aprenent del Pep.
Tampoc no ens hem d'enganyar, els resultats marcaran molt la durada de la permanència del Tito al front del primer equip, però recordem que en el primer any del Pep com a entrenador, derrota al camp del Numància i empat al Nou Camp contra el Racing de Santander...Per sort, després els resultats van començar a arribar, i el Pep es va poder refermar al front del primer equip.
El llegat que deixa en Pep és inabastable: des de una filosofia de joc heretada del dream team del Cruyff, des de les oportunitats donades als jugadors del filial de jugar en el primer equip ( quan havia passat que 9 o 10 jugadors del primer equip estiguessin formats a la cantera del barça? ), en definitiva aquest barça ha enamorat a mig món, i ha deixat bocabadat a l'altra meitat, amb una imatge que, si no les coses no es fan malament, perdurarà per molts anys en la memòria dels aficionats.
Bon estiu a tots,
Visca el Barça i Catalunya Lliure!
