divendres, 26 de desembre del 2008

Bon Nadal i… magnífic 2009!


Tot i que amb una mica de retard, permeteu que també des d’aquest bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi desitgem que hàgiu gaudit d’un Bon Nadal.

S’acompanya la felicitació nadalenca dels millors desitjos per al 2009. Nosaltres també ho fem, és clar. Però ho fem a més a més des de l’esperança que frega la convicció que el 2009 serà un any gran per al barcelonisme.

El nostre club ha arribat a aquest Cap d’Any en una magnífica situació. Després de dos anys de desencís i d’una gestió deficient a nivell esportiu, després també d’una estúpida moció de censura, que va intentar desestabilitzar el club quan aquest ja havia corregit radicalment el seu rumb erroni de les dues temporades prèvies, ara ens trobem en una situació òptima i envejable.

És una situació òptima i envejable perquè s’ha demostrat que l’aposta pel Pep Guardiola ha estat encertadíssima. Nosaltres sempre hem cregut en ell. I la seva filosofia i doctrina com a entrenador és, senzillament, impecable. Les coses estan sortint molt millor del que cap de nosaltres podia somiar, cert, però és que les bases d’aquest èxit són bones, són sòlides. I quan hi ha intel·ligència, talent i treball, hi ha bons fonaments per a qualsevol projecte. I aquestes són les bases del projecte Guardiola.

L’equip treballa. L’equip juga. L’equip està compromès. L’equip té talent a totes les seves línies…

I els resultats han acompanyat, i de quina manera! L’equip, la seva lluita i el seu talent s’han vist recompensats pel que estan essent uns resultats espectaculars, de rècord, a l’equador de les competicions.

Això és així. Això ja és així. I per això estem convençuts que el 2009 serà un gran any per al barcelonisme. Perquè creiem i tenim la ferma esperança que aquest bon treball tingui la seva justa recompensa. Vet aquí els nostres millors desitjos.

Dit això, cal multiplicar els esforços per tocar de peus a terra. Queda moltíssima competició pel davant (a la Champions, a la Lliga i a la Copa). Molta. La sort ha somrigut el nostre projecte i l’esforç de jugadors i entrenadors. Però el futbol ja sabem tots com és. I també sabem que fins ara ens han pos totes...

L’avantage a la Lliga és importantíssim, brutal. Vam parlar, setmanes enrere, abans d’entrar al que els mitjans esportius definien com el “Tourmalet”, de la importància d’aquests partits contra els rivals directes de la lliga. El resultat no podia ser més espectacular: 100% d’èxit, victòries contra tots. Però queda encara molta lliga. Ni tan sols hem arribat a la meitat de la competició. I amb el nivell de competència que hi ha, és una evidència que només si es manté el compromís, el treball i l’encert, arribarem a bon port.

Pel que fa a la Champions, comença la fase del KO. Ja no existeix la història, ni res de res. Només existeix per saber que podem jugar el partit de tornada a ca nostre. Però ara cada eliminatòria és decisiva. I en aquests vuitens hi ha, sens dubte, el millor del futbol europeu. I ens hi trobarem rivals complicadíssims, si aconseguim superar l'OL. Per a molts de nosaltres la Champions és la competició més important de totes les que juguem. De fet és la gran competició, i on els rivals són d’un major nivell.

No reprendrem la Champions fins la segona quinzena de febrer. En aquests gairebé dos mesos que falten, cal deixar encarrilada la lliga i la Copa. Si mantenim o fem crèixer la diferència a la lliga sobre els nostres rivals, enfocarem la Champions de la millora manera possible. Cal fer-ho així.

Cal fer-ho perquè els nostres millors desitjos per al 2009 inclouen ser, al maig, a Roma, a la final de la Champions.

Per tant, Bon Nadal a tothom, i el desig d’un magnífic i inoblidable 2009.

dimecres, 10 de desembre del 2008

1r. torneig de penyes barcelonistes en suport de les Seleccions Catalanes


Ja tenim a tocar el gran enfrontament contra el Real Madrizzzzzz. Hi arribem molt bé i els merengues enmig d’una crisi espectacular. Aprofitem-ho i fotem-los-hi un cabàs!

La nostra penya hi assistirà i viurà aquest enfrontament amb tota la passió que mereix. Tanmateix, avui us volem fer partíceps d’una iniciativa patriòtica de la nostra penya, coincidint amb aquest partit:

Dissabte 13 de desembre, coincidint amb el partit de la Lliga de Futbol Professional (LFP) entre el FC Barcelona i el Real Madrid, se celebrarà el Primer Torneig de Penyes Barcelonistes en suport de les Seleccions Esportives Catalanes.

El torneig ha estat organitzat per la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, i compta amb el suport de la Plataforma Pro Seleccions. En aquesta primera edició revestirà la forma de quadrangular de futbol sala, i hi participaran les següents penyes:

- Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi
- Penya Barcelonista l’Urpa
- Penya Barcelonista de Formentera
- Penya Barcelonista de Cardedeu

El nostre barcelonisme es fonamenta en l’amor al nostre Club i en l’adhesió a la seva indiscutible catalanitat. Pensem que, avui en dia, no hi ha cap altra manera més adequada de manifestar aquest catalanisme indessociablement unit al nostre barcelonisme, que fent palès el nostre suport a les seleccions esportives catalanes.

El FC Barcelona ha estat i és, una expressió popular i massiva de catalanisme. Sovint ha estat el refugi del nostre sentiment nacional i dels nostres anhels com a poble. El nostre club, el FC Barcelona, a més de ser el club més gran del món, és més que un club, perquè és el club que condensa i projecta arreu tot un poble, la nació catalana.

L’enfrontament contra el Real Madrid se situa, en aquestes coordenades esportives i nacionals, en el centre de la nostra passió blaugrana i de la nostra catalanitat. Per això pensem que el dia d’aquest enfrontament és el millor dia per a projectar el nostre compromís patriòtic, i fer-ho donant suport a una causa tan noble i tan arrelada al nostre país com és la voluntat de tenir seleccions esportives pròpies i competir, arreu, en tots els esports, en igualtat de condicions amb la resta de pobles del món.

Aquest Primer Torneig de Penyes Barcelonistes en Suport de les Seleccions Esportives Catalanes és un modest gest de suport a aquest anhel popular. Convidem, alhora, a la resta de penyes barcelonistes a mobilitzar-se i promoure tota mena d’iniciatives en suport de les nostres seleccions.

La Plataforma Pro Seleccions esportives catalanes farà lliurament d’un trofeig commemoratiu al guanyador d’aquest torneig.

Un cop finalitzat tindrà lloc un dinar de germanor al restaurant Via Fora.

Després, totes les penyes participants, els seus socis, amics i simpatitzants, acudiran al Camp Nou a donar suport al nostre estimat Club.

Visca el Barça i Visca Catalunya!
Barcelona, 9 de desembre del 2008

Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi

dimarts, 2 de desembre del 2008

Un desembre intens…


Avui hem tingut permanent de la Junta de la Penya. I hem estat treballant sobre el munt d’actes que tindran lloc aquest mes de desembre, que es presenta molt intens tant pel que fa a activitats esportives i socials com a compromís patriòtic.

D’entrada, hem acabat d’enllestir l’organització del que serà el Primer Quadrangular de penyes barcelonistes en suport de les Seleccions Catalanes. Ja informarem amb més detall d’aquest gran esdeveniment, però coincidint amb el partit contra el Reial Madrid, i a iniciativa de la nostra penya, se celebrarà un quadrangular de futbol sala, en el que hi participaran també tres altres penyes amigues i compromeses amb el nostre país. Volem expressar així el nostre suport al reconeixement internacional de les nostres seleccions, i animar la resta de penyes del Barça a posar en marxa tota mena d’iniciatives que facin visible l’autèntica dimensió catalanista del nostre club i de la seva massa social.

Després del partit hi haurà un dinar de germanor… i a partir d’aquí a viure amb intensitat aquest duel contra el Madrizzzzzzzzzz.

Hem convocat també l’assemblea general de la penya, que tindrà lloc a mitjans de desembre, i que ens servirà per fer memòria de totes les activitats fetes al llarg de l’any i programar les activitats per al 2009.

A llarg del 2009, entre d’altres coses, finalment podrem disposar del nou material de la penya, després d’un bon temps invertit en el disseny i la recerca dels proveïdors adequats.

Continuant amb el nostre compromís amb les seleccions nacionals, hem fet una convocatòria a tots els socis per a assistir al partit entre les seleccions de Catalunya i de Colòmbia, que tindrà lloc el 28 de desembre. Com podeu veure, el nostre suport al reconeixement de les seleccions nacionals catalanes és total. Ja, a la final de la Recopa de Berna, hi vam dur pancartes a favor del Comitè Olímpic de Catalunya. A la foto, que correspon al desplaçament de la penya a la final de la Champions a París, també hi podeu veure una pancarta a favor de les seleccions catalanes penjant d'una de les finestres de les nostres habitacions.

I, evidentment, ateses les dates, no ens hem oblidat dels tradicionals actes socials amb motiu del Nadal, tal i com és propi d’una penya com la nostra, amant i respectuosa amb les tradicions.

dissabte, 22 de novembre del 2008

25 anys de fidelitat blaugrana


Aquesta setmana que deixem enrere dos socis de la penya, dos bons amics de tots nosaltres, en Xavi B i en Ramon B, han rebut la insígnia del club de 25 anys de socis.

No podíem deixar passar aquesta ocasió simbòlica per a felicitar-los. Són 25 anys de fidelitat blaugrana. 25 anys! Nosaltres, els Creu de Sant Jordi, els seus promotors i la majoria dels nostres socis, inclosos en Ramon i en Xavi, fa 25 anys no érem majors d’edat. Però ja teníem el Barça al cor i alguns, com en Ramon i en Xavi, ja havien segellat el seu compromís amb el club fent-se’n socis.

I tan important com això, com aquests 25 anys de fidelitat blaugrana és que tots dos tenen tota una vida d’orgull català. Han viscut i viuen amb passió la nostra Pàtria. I han lluitat i lluiten per la seva llibertat. Això és el que caracteritza la nostra penya. I això és el que també volem cel·lebrar amb aquests dos socis: que al costat de la seva fidelitat blaugrana sempre, SEMPRE, han viscut amb orgull la catalanitat, han estat –i són, evidentment- lluitadors per la llibertat, malgrat que això els hagi portat diferents problemes a tots dos. Perquè defensar la terra no sempre és fàcil, i en ocasions, fins i tot sovint, requereix molt de coratge.

Xavi, Ramon, moltes felicitats en nom de tots els vostres amics de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Estem molt contents i orgullosos de comptar-vos entre nosaltres.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Un projecte engrescador que ja ens ofereix realitats


El culé mig és propens a les crisis nervioses, els nervis i també l’exaltació. Futbol i Barça són passió, per això no ho trobem estrany.

A hores d’ara, finalitzada l’onzena jornada de la lliga, amb el Barça líder destacat a 5 punts de València i Reial Madrid, i amb l’equip classificat per a les següents rondes de la Champions i la Copa, val la pena reconèixer la bona feina d’en Guardiola i de tots els jugadors.

La transformació de l’equip és magnífica. És un equip absolutament nou: començant per l’actitud, i seguint pel joc, el compromís, l’encert. És un equip que, com diu el mateix Guardiola, encara no ha guanyat res. Però és un equip, tanmateix, que ens transmet molt bones vibracions, ens fa gaudir, ens fa sentir-nos orgullosos.

S’ha demostrat que la professionalitat, la disciplina, el treball i el compromís, units a la qualitat que té la plantilla del FCBarcelona dóna resultats. Qualitat sempre n’hem tingut, a les nostres plantilles. Però quan fallen la resta d’elements, no hi ha manera.

Quan tornàvem de París, de guanyar la segona Champions, tots pensàvem que s’iniciava una era triomfal, una etapa on el Barça seria el referent futbolístic d’Europa. Què errats que anàvem. No es van prendre les decisions que eren necessàries, i la deriva ha durat dos anys. Sortosament a hores d’ara, s’ha demostrat l’encert de les mesures preses aquest juny i juliol, l’encert de posar l’equip a les ordres de Guardiola, i el canvi profund que ha emprès com a entrenador.

És un bon moment, per tant, per fer un primer balanç positiu, molt positiu. Les coses s’estan fent bé i han de continuar fent-se així, per part del cos tècnic i, sobretot, dels jugadors. Si es manté aquest compromís, aquesta lluita… els resultats han d’acompanyar.

I és un molt bon moment perquè aquest final de novembre i desembre és un mes clau en la lliga. Ens enfrontarem als tradicionals rivals directes en la lluita per ser adalt: Sevilla, València i Madrid. Aquests partits són molt importants. I és per tant molt important que tots els seguidors estiguem a l’alçada i donem total suport i escalf als jugadors, al club.

L’assistència al camp ha minvat, malgrat l’espectacular joc de l’equip. Al nostre entendre l’assistència al camp ens la fan cada cop més complicada. Les estúpides mesures de l’ajuntament, impedint l’aparcament en les zones del voltant de l’estadi sense oferir cap solució real als milers de seguidors que necessàriament han de fer servir el cotxe per venir a l’estadi n’és un bon exemple. I caldria aixecar la veu contra aquesta estupidesa. Després vindran a fer-se fotos amb l’equip, però mentres tant fan la vida impossible a milers de socis i seguidors.

També hi fa la TV i la barbaritat d’horaris a què ens fa jugar. Això caldria que algun dia s’hi posés fre. És un autèntic escàndol. Si els propietaris del club som els socis, caldria més respecte per als socis, i no consentir que les TV facin absolutament el que vulguin amb el tema horaris. Per no parlar ja del caòtic calendari, on fins la mateixa setmana no se sap ni el dia ni l’hora a què es juguen els partits. Pensem que el model a seguir seria el de la Premier, on des de l’inici de la competició tothom sap quin dia i a quina hora jugarà. Això és ser respectuós amb els afeccionats.

Bé, malgrat tot, el que compta ara és que socis i seguidors tornem a omplir el camp i donem tot el suport al club i a l’equip. Tenim una sèrie de partits molt importants, que poden decidir moltes coses, i un cop més els seguidors podem tornar a ser decisius.

Endavant!

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Ha mort Francesc Espriu


Avui dilluns dia 27 d'octubre ha mort Francesc Espriu. Fou un dels fundadors del Front Nacional de Catalunya. Patriota exemplar fins el darrer alè de la seva fecunda vida, com demostra l’haver participat en la presentació dels actes del centenari de l’estelada.

L’any 2007 els companys de l’associació patriòtica Catalunya 1640 van impulsar la recuperació de la commemoració del Corpus de Sang, i van instituir la medalla “Pau Claris”. Aquell primer any es va voler homenatjar el Front Nacional de Catalunya, i en Francesc Espriu va recollir la medalla en nom del Front i de tots els seus heroïcs militants.

Les paraules amb què s’il·lustra al web de Catalunya 1640 el moment de la recollida de la medalla és el millor homenatge i record que podem tenir en aquests moments:

“Per part del Front Nacional de Catalunya ha recollit la medalla "Pau Claris" el sr. Francesc Espriu, que va ser fundador del FNC i en va ser també el darrer secretari general. La seva participació en la fundació de FNC, l'any 1939, quan el partit, fundat per diferents nuclis de patriotes a l'exili, encara no tenia ni nom, i el fet de ser-ne l'últim secretari general, l’any 1990, denoten una vida sacrificada per Catalunya, plena de coratge i de valor... una vida, en definitiva, que és un autèntic exemple per a tots nosaltres. El valor i el compromís patriòtic d’Espriu en un context terrible per a Catalunya ens ha d’esperonar a tots a lluitar per un futur millor, que miri més enllà de la podrida situació política que ens toca viure en el dia a dia.”

Descansi en pau. A nosaltres ens toca ser dignes de l’herència que hem rebut d’ell i de tants altres patriotes que han consagrat la seva vida a la lluita per una Catalunya Lliure.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Dol per Ricard Maxenchs


Quan encara estem festejant el 15è aniversari de la nostra Penya, ens arriba la trista notícia de la mort d’en Ricard Maxenchs. Des d’aquest bloc oficial de la Penya volem donar el nostre condol, i acompanyar en el sentiment, a la família d’aquest gran barcelonista. Ens afegim així al dol de tot el barcelonisme per la mort d’una bona persona, i un dels únics directius del Club que sempre va ser i estar amable, atent i predisposat a ajudar-nos en tots els tractes i relació que hi vàrem mantenir.

Descansi en pau.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

Festa del 15è aniversari de la penya!

Divendres 10 d’octubre vam fer el sopar de celebració del XV aniversari de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Va ser tot un festival.

Vam començar amb un bon sopar en un cèntric hotel de Barcelona, enmig d’un molt bon ambient de camaraderia i gaudint de la presència de bons companys del Grup Fidel, de Hammers BCN, Almogàvers i la Penya Barcelonista de Cardedeu.

Durant el sopar vam fer presentació del nou web de la penya, que podeu trobar en aquest link. I també vam veure uns quants videos del darrer desplaçament a Glasgow. Quins grans videos! Vam vibrar tots i vam disfrutar del muntatge musical del nostre company XC. Després dels brindis i càntics de rigor vam marxar cap al bar on feiem la festa, al Poble9.

La festa va ser animadíssima i regadíssima de cervesa. Durant la festa vam estar projectant un muntatge fotogràfic dels 15 anys de penya. La cosa es va allargar fins altíssimes hores de la matinada, enmig de la nostra música i una certa bogeria ambiental...

Us deixem un enllaç amb un video de la festa i amb el discurs del president durant el sopar.

Gràcies a tots els que vàreu venir... i fins la propera, que esperem no sigui d’aquí a 15 anys...

DISCURS DEL PRESIDENT DE LA PENYA DURANT EL SOPAR DE CELEBRACIÓ DEL XV ANIVERSARI
Primer de tot agrair als socis i amics de la penya haver vingut al sopar i disculpar un munt de gent que per temes personals no han pogut venir.

Saludar especialment els amics del Grup Fidel, de la Penya Barcelonista de Cardedeu, d’Almogàvers i dels Hammers Barcelona per compartir amb nosaltres aquests 15 anys de penya i 10 de secció de bàsquet.

El Barça i el que representa és el que ha unitat a la gent de la Penya. Alguns fundadors provenien de Boixos, dd’altres de la pedrera patriòtica, fins i tot d’aquelles primeres coneixences a la candidatura del Sixte Cambra. En tot aquest temps hem compartit tardes i nits de futbol i de militància política.

Després del retorn de Wembley i havent comprovat el nostre poder de convocatòria vam decidir, l’Onze de Setembre del 1993, fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Però no una penya normal, sinó una penya com el nostre Club, on barcelonisme i catalanisme són el mateix.

Alhora, vam decidir recuperar un dels nostres símbols nacionals: la Creu de Sant Jordi (la bandera dels Bons Homes, la bandera del poble). I com podem comprovar, actualment la Creu de Sant Jordi és usada per un munt de penyes i de culés. Creiem, humilment, que hi hem ajudat.

Barcelonisme i catalanisme, els dos grans sentiments que inspiren la nostra penya, el lema de la qual és ORGULL CATALÀ, FIDELITAT BLAUGRANA. Els mateixos sentiments del fundador del Club, Joan Gamper, dels primers socis i jugadors, del president màrtir Josep Sunyol, i de tants culés que els han anat transmetent generacionalment.

Culés, aixequeu la copa i cridem ben fort: Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

dijous, 2 d’octubre del 2008

15 anys… i amunt!


Tal i com ja vam dir en un post anterior, enguany a la gran Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi estem de cel·lebració. Fem 15 anys de penya. I ho cel·lebrarem…

Fa 15 anys un grup d’amics i patriotes que coincidíem al Gol Sud del Camp Nou vam decidir formar una penya. I ho vam fer. Donàvem forma així al que ja existia prèviament: amistat, camaraderia, patriotisme i passió pel Barça. La nostra penya no neix per començar, sinó per a concretar, per a formalitzar el que ja estàvem fent des de feia molts anys: militar en el catalanisme i en el barcelonisme. Seguir l’equip a tots els desplaçaments que podíem i fotre’ns totes les festes que podíem.

Pensàvem, tanmateix –i pensem-, que calia una penya com la nostra. Una penya que apostés de manera inequívoca i explícita per defensar la comunió entre catalanisme i barcelonisme. I que no es podia entendre de cap manera el que era el FC Barcelona sense entendre el país.

L’estructura de penya ens va permetre postular-nos públicament en la defensa d’aquesta idea de catalanitat vinculada al FC Barcelona. Així, per exemple, són memorables les nostres intervencions als congressos de penyes demanant que es fessin en català.

Des d’aquell Onze de Setembre del 1993 hem viscut moltes coses. Però tots hem continuat fidels al nostre barcelonisme i al nostre catalanisme. I difonent la idea.

Hem crescut i hem consolidat la penya. Tenim una web i tenim un bloc. Tenim un munt de socis a la penya superactius i implicats en la defensa de la terra i del nostre club. La majoria de nosaltres som socis del FC Barcelona. I la majoria de nosaltres ens trobem, en la prèvia als partits, per fer unes birres.

Les nostres pancartes –i especialment la Creu de Sant Jordi-, des de la nostra fundació han estat presents a infinitat de camps de futbol donant suport al nostre club. No hem fallat mai, i no fallarem. Ens agrada veure, a més, com la Creu de Sant Jordi ha esdevingut un símbol àmpliament estès pel Gol Sud i per tot l’estadi. Hem recuperat i estès un dels més preuats símbols de la catalanitat. I ens n’en sentim orgullosos.

El proper cap de setmana, concretament divendres dia 10 d’octubre, commemorarem els nostres 15 anys d’existència de la penya. Ho farem privadament, i entre amics. Amb un bon sopar i després amb una festa a un bar del Poble Nou. Si a algú de vosaltres no us ha arribat la invitació, feu-nos ho saber.

Visca la terra!
Visca la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi!
Visca el Barça!
I Visca Catalunya!

Com diuen els nostres amics formenterencs, amb qui estem joiosament agermanats “molts anys i bons!”

dilluns, 15 de setembre del 2008

Onze de setembre del 2008 (i quinzè aniversari de la Penya)


La jornada patriòtica de la Diada d’enguany ha tingut per la Penya un significat encara més especial. L’Onze de Setembre de 1993, ara fa 15 anys, es fundava la PB Creu de Sant Jordi. Seguint la tradició, la PBCSJ participa en els actes del Dia Nacional de Catalunya amb dues ofrenes, la vespra al Fossar de les Moreres i el propi dia Onze al Monument a Rafael de Casanoves. El dia 10, Vespra de l'Onze, ens vam reunir per sopar en un conegut restaurant basc del carrer Argenteria, per alguns era un sopar de retrobament entre socis després del parèntesis de les vacances d’estiu, l’estiu d’uns i altres van marcar doncs bona part de les converses. Un cop ben sopats, ens vam dirigir al Fossar on vam dipositar la corona. Hem de dir que amb les ganes de fixar-la al pebeter, vam fer una petita trencadissa al filferro que els membres del Memorial posen allà per a que la gent deixi els rams i corones (aprofitem per disculpar-nos). Un cop dipositada l’ofrena, vam fer un minut de silenci en memòria dels patriotes caiguts per defensar la terra. La nit va acabar en un dels nostres bars habituals de la zona del Born.

L’endemà, Onze de setembre, el punt de trobada matinal va ser, com ja fa molts anys, el bar Rodri del carrer Argenteria, on vam esmorzar. Després vam donar una volta pel Fossar on vam veure que la nostra corona ja havia estat penjada al mur . Vam continuar cap el Passeig Lluís Companys per tal de visitar la Fira d’Entitats. A mesura que anàvem caminat, més membres de la Penya s’anaven afegint. A quarts de dues arribàvem davant el Monument on conjuntament amb l’Associació Patriòtica Catalunya 1640, vam fer l’ofrena als peus del que va ser símbol de la resistència de la ciutat, el conseller en Cap Rafael Casanova. Finalitzades les ofrenes i fetes fotos de rigor, vam enfilar cap el restaurant, que un any més era el Mundial, on ens esperava una orgia de vi blanc i musclos. Vam sortir del restaurant a dos quarts de sis... bastant animats. Vam posar fi a la jornada patriòtica davant el monument a Casanova, tot coincidint amb el final de les diferents manifestacions.

Abans d’acabar, volem fer referència a dues coses ben diferents.

La primera i més important, és el nostre record i suport pel soci Miquel Àngel, “Txatxo”, que en aquests moments lluita contra una greu malaltia. Des d’aquí els nostres més sincers desitjos de ràpida recuperació i ànims a la família.

L’altra cosa és la nostra més profunda condemna als lamentables fets ocorreguts durant la tarda, quant es va produir una agressió contra independentistes. Aquests fets ens porten de nou a temps passats on el caïnisme entre els diferents sectors de l’MDT eren portada dels diaris. Denunciem la voluntat d’alguns militants, més estalinistes que independentistes, d’arramblar amb tot allò que no combrega amb les seves idees. Això no pot ser i actuarem en contra sempre que en tinguem l’oportunitat.

dijous, 24 de juliol del 2008

Oleguer: Bon viatge pels guerrers!


“Bon viatge pels guerrers
Que al seu poble són fidels…”

N’Oleguer Presas, jugador del Futbol Club Barcelona i patriota compromès, deixa el nostre club per fitxar per l’Àjax d’Amsterdam.

Des d’aquí, des d’aquest bloc, volem acomiadar-nos d’ell i donar-l’hi les gràcies per tot el que ha fet per nosaltres.

L’Oleguer, més enllà de ser un gran futbolista que va participar decisivament en les temporades clau dels èxits del Barça del projecte Laporta, el recordarem sempre, també, com a persona.

L’Oleguer exemplifica els valors pels quals tots els membres de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi estimem el Barça. Perquè al darrere de tot, perquè per damunt de tot, hi ha un compromís amb el país. I n’Oleguer era l’exemplificació d’aquest compromís.

Barça i catalanitat són dos valors íntimament units, absolutament units. El Barça és més que un club pel compromís desacomplexat de la catalanitat. I jugadors com l’Oleguer assumeixen aquesta veu també sense complexes. N’hi ha molt pocs com ell. N’hi ha molt pocs que hagin exhibit sempre i en tot hora el seu compromís militant i amb el país, alhora que demostraven una professionalitat esportiva absolutament exemplar.

Ara, quan aquests caragirades del Puyol i en Xavi tornen a la concentració del FCB, després d’haver celebrat amb un entusiasme insultant les victòries d’Espanya, ignorant i menyspreant el sentiment de l’enorme massa barcelonista i catalanista, és quan persones i futbolistes com l’Oleguer, i el seu compromís, esdevenen grans, enormes, gegantins.

I és quan més al seu costat hem d’estar i és quan més l’enyorarem.

Sí, nosaltres tampoc som partidaris d’heroïsmes individuals, ni d’exigir més del que és raonable exigir als jugadors catalans del Barça. Però fins i tot quan un jugador juga contra un ex – equip seu i fa un gol, es mostre moderat en la celebració, en senyal d’agraïment i respecte. L’agraïment i el respecte que no han tingut ni en Puyol ni en Xavi pel que representa el Barça.

Si el Barça és més que un club, que ho és, és per la seva desacomplexada i útil defensa de la catalanitat. Que aquests personatges, que aquests jugadors catalans del FCB, es passin per l’entrecuix la història i la tradició del FCB, i cridin com a energúmens “Viva España” és un autèntic insult.

Per això, volem insistir, Oleguer és un autèntic exemple. Per això voldríem que tots els jugadors catalans del Barça tinguessin l’Oleguer d’exemple, i eixamplessim així la glòria del nostre club, amb una nova generació de futbolistes compromesos amb el club i amb el nostre país.

Oleguer, et trobarem a faltar. I vindrem a veure’t a Amsterdam, amb les nostres banderes i amb la pancarta de la penya.

“Bon viatge pels guerrers
que al seu poble són fidels
afavoreixi el déu dels vents
els velams del seu vaixell”

divendres, 18 de juliol del 2008

Sou la vergonya de Catalunya


Aquest club de merda que és el RCD Espanyol de Barcelona s’ha despenjat aquest estiu amb una pressumpta creu de Sant Jordi a la segona equipació de l’equip de futbol.
Serem directes: és una puta vergonya.

A la seva lamentable existència, aquesta gent hi suma ara la vergonya de fer servir un dels símbols més preuats de la catalanitat, la Creu de Sant Jordi, no se sap ben bé amb quin objectiu si no és el d’avergonyir-nos a tots els catalans i el d’embrutar la nostra simbologia.

Hi arriben, a aquest indecent ús de la Creu de Sant Jordi, després d’haver rebutjat –evidentment- fer servir la senyera a les seves equipacions. Algun espavilat ignorant devia pensar que la Creu de Sant Jordi seria una cosa així com una versió light, descafeïnada, desprovista d’història i valors nacionals.

Evidentment no els hi donarem ara una lliçó d’història. Ni s’ho mereixen ni probablement entendrien res. Però la Creu de Sant Jordi és la primera bandera nacional del nostre país. Un símbol arrelat a la nostra història i a la nostra voluntat de ser. Justament dues coses que si alguna cosa representa el RCD Espanyol és la seva hostilitat, el seu menyspreu, el seu odi envers tot el que representa catalanitat.

Aquest cop heu anat massa lluny en el vostre menyspreu a la nostra història. Aquest cop heu anat massa lluny en l’apropiació indecent d’un dels símbols sagrats de la catalanitat, amb l’únic objectiu de combatre-la. Incorporeu la Creu de Sant Jordi des del menyspreu a la simbologia de la catalanitat i des de la més absoluta de les ignoràncies envers la nostra història.

Només us mereixeu que menyspreu. El nostre menyspreu i el de tota la gent de bé d’aquest país. Sou la vergonya de Catalunya.

diumenge, 22 de juny del 2008

20 de juny: MADNESS A BCN (i la Creu de Sant Jordi hi era!)


Divendres 20 de juny, Sonar... actuen els Madness, i una representació de la vella de guàrdia de la Creu de Sant Jordi hi era.

Madness és un conjunt mític festivalero que sempre ens ha acompanyat en els nostres deplçamanets i festivals. I actuaven a BCN per primera vegada. I allà hi érem.

En un ambient que no és ben bé el nostre, però tan hi feia.

Primeres birres i bocates al Roure. També hi van acudir una bona representació dels Hammers de Barcelona.

Després, cap al cul del món, aquest inhòspit recinte ferial. Curiosament els segurates de les portes de vegades posaven problemes a alguns dels assistents per "massa skinheads". Curiós, doncs, que hi portessin els Madness. Podrien haver portat una coral de Gospel, si no sabien el que representen els Madness.

El concert, brutal. Van obrir foc amb "One step beyond" i van continuar amb algunes de les peces de sempre, àmpliament celebrades per la concurrència. Birres i més birres. I al final, traca apoteòsica, amb el personal entregat i corejant temes com "Our House" o "Must be love".

Quan portaven poc més d'una hora van acabar. Un concert clarament insuficient per a les ganes que tenia el personal. Una pena, i una desconsideració per part de l'organització cap als assistents d'aquella nit. Total, ja hi havia dos espais més amb DJ d'aquests taladrant el personal. Podien dedicar-nos mitja horeta més, després de cobrar-nos 50 leuros per l'entrada...

En fi. Un concert apoteòsic, el primer de Madness a BCN, que a la vista de la bona forma que presenta la banda, esperem que no sigui l'últim.
PS: ànims i salutacions al company "Llunàtic", dels Hammers, que va patir la clàssica fòbia de la tonteria dels organitzadors.

diumenge, 27 d’abril del 2008

FC Barcelona vs Manchester United


Dimecres vam tenir un dels últims grans partits de la temporada. Un dels últims, evidentment no l’últim perquè confiem estar a Moscou d’aquí a unes setmanes…

Curiosa coincidència, la d’aquest partit amb la Diada de Sant Jordi. Curiosa barreja durant tot el dia pel centre de la ciutat.

I inevitables les tajes descomunals d’alguns supporters del Manu. El més espectacular va ser, tanmateix, l’observació d’aquelles masses de carn convertides en autèntiques gambes, com si els haguessin sucat amb mercromina, després de passar-se tot el dia bebent a ple sol…. I quin sol!

El partit es va viure amb la intensitat que mereixia. Les birres prèvies pels bars del voltant de l’estadi van estar a l’alçada de les grans ocasions. Concentrats al bar de sempre, l’ambient era fenomenal. Hi havia ganes. Algunes gambes es plantaven al davant de la massa culé exhibint les seves pancartes i amb dificultats evidents de pronunciar alguna cosa inteligible, fet que els provoca un evident malestar que no va passar d’aquí. Tot sigui dit, la presència policial allunyava qualsevol possibilitat que es desmadressin.

A l’estadi l’ambient, el de les grans ocasions. Aquell ambient de quan la “metxa” ha encès i tot l’estadi brama. No passa gaire, però de vegades, ja ho vau poder veure tots.

Sobre el partit ja s’han escrit totes les cròniques. Sort que en Ronaldo va fallar el penal, quan encara estàvem saludant la concurrència per les nostres localitats. El Barça va oferir una bona imatge. Alguns jugadors semblaven uns altres. Però no vam tenir pegada. Ens va faltar pegada.

El 0-0 no és un mal resultat. Totes les portes obertes, i una mica més inclinada a favor nostre per allò del gol en camp contrari. Ara bé, allà serà un infern. Però la nostra gent també ha respost. Més de 4.000 aficionats del Barça hi seran. Aquest cop no hi ha desplaçament de la Creu de Sant Jordi. Però hi serem amb altres companys que sí que hi van.

A un partit de Moscou. Malgrat la temporada nefasta, encara podem tocar la glòria amb la punta dels dits. A veure

divendres, 28 de març del 2008

Desplaçament a València (20/03/2008)


Amb motiu del partit de tornada de l’eliminatòria de semifinals de la Copa entre els equips del València i del Barça, 5 membres de la Penya ens vam desplaçar a la capital del País Valencià. El partit es jugava dijous dia 20 de març, ajornat un dia per la coincidència amb les Falles.

Vam optar per fer el viatge en cotxe, anant i venint el mateix dia, sense quedar-nos a dormir. Problemes logístics van obligar-nos a llogar un cotxe, com en un principi érem 4 vam optar per un cotxe classe B, un company però va poder aconseguir festa a darrera hora i es va poder va apuntar. Quan vam arribar a l’oficina d’Avis de Sants Estació i ens van dir que el cotxe assignat era un Nissan Micra, vam veure clar que si els 5 havíem de fer tot el viatge dins d’aquell vehicle, allò es podria convertir en una tortura, per sort tenien disponibles cotxes de la classe C i vam poder fer el trajecte amb un Seat León. Sortíem de Barcelona a les 09:00, com que fins a l’hora de dinar no teníem cap compromís vam anar baixant xino-xano, aturant-nos en un parell d’àrees de servei. La banda sonora del viatge estava composada per cd’s de Northen Soul, Specials, Desmond Deker, Skatalà i Kop, entre la música i els diferents temes de conversa, sense adonar-nos ja estàvem a València.

El primer objectiu era arribar a la platja de la Malvarrosa, on havíem quedat per jalar-nos una paella en uns dels molts restaurants que hi ha a la zona. La reserva estava feta per amics del Grup Fidel i que molt amablement ens havien convidat. Una salutació molt cordial a tots ells. València es despertava després de la Nit de la Cremà, en alguns balcons encara penjaven estanqueres, Déu Meu quant fatxa que hi ha en aquesta ciutat!! Un cop aparcat el cotxe i després d’haver de donar l’euro de rigor al vigilant, sortit directament d’alguna xabola, vam arribar al restaurant, com que era una mica aviat vam seure en una terrassa davant la platja a fer unes cerveses.

A l’estona van arribar uns companys amb símbols del Barça a la roba, ens vam saludar i vam veure que ells també venien pel dinar. Salutacions a la penya del Barça del Priorat! Després van arribar membres del GF i ja vam seure al restaurant, erem uns 40, la taula feia goig. Un pica pica variat i la paella de rigor que tot sigui dit estava molt bona. Un cop fets els cafès i les copes habituals en aquest tipus de dinars, vam aixecar-nos de la taula per anar cap a la zona del camp i continuar la ingestió d’alcohol. Uns membres valencians del GF ens van orientar per tal de deixar els cotxes en una zona adequada. El fet és que moure tants cotxes a l’hora no és fàcil, però al final la caravana es va posar en marxar.

La gent va anar aparcant els cotxes per la zona però on bonament va poder, el punt de trobada era un bar prop de la zona. Allà vam anar fent cap tots, alguns d’ells acompanyats per la mateixa policia, es veu que hi ha classes i classes….. Les rondes de birres s’anaven succeint, en un moment donat algú va donar l’ordre d’enfilar cap el camp i així ho vam fer, escoltats per les forces de l’ordre. L’entrada es va fer sense cap incident. El partit va acabar amb un lamentable joc del nostre equip i amb un encara més lamentable resultat en contra per 3-2 que ens deixava eliminats i per tant sense poder arribar a l’esperada final. La sortida, a diferència de l’entrada no estava controlada per la policia. Tenint present els incidents que s’havien produït en el partit d’anada a Can Barça, vam anar amb compte. La tornada no tenia el mateix ambient que quan baixàvem unes hores abans, més aviat no...

A les 03:00 del matí arribàvem a BCN.

diumenge, 24 de febrer del 2008

Desplaçament a Glasgow


DIMECRES 20 FEBRER 2.008
07:15 Aquesta va ser l’hora establerta per trobar-nos, a la terminal B de l’aeroport de El Prat, els 9 membres de la Creu de Sant Jordi pel desplaçament a Glasgow amb motiu del partit Céltic – Barça. Tots érem conscients que pel davant teníem una gran jornada futbolera, pocs esperàvem que fos tant grandiosa. La secció Cardedeu ja va fer de les seves arribant 30 minuts tard. Són de nova incorporació i encara no tenen per la mà que aquesta és una Penya disciplinada, de ben segur que no es tornaran a retardar.

El vol, de 2 hores i 30 minuts de durada, a càrrec de la companyia HOLA AIRLINES (no és broma), va transcórrer sense cap incidència, les anècdotes habituals van fer que el temps passés força ràpid.

Un cop a l’aeroport de Glasgow, el RACC ens van traslladar amb bus fins al centre de la ciutat. 2 membres de l’expedició ja havien estat en el desplaçament del tristament famós 11-M i ens van guiar. Primera parada: botiga oficial dels Celtic, compres obligatòries i ràpidament de cap al primer pub, de nom SLOAN’S i molt a prop del principal carrer comercial. Un cop satisfeta l’ànsia de Guiness vam marxar cap a la zona del riu, amb l’objectiu de trobar un pub amb llar de foc i fotos antigues, el vam trobar però havia estat reformat i per desgràcia havia perdut el seu encant. La cervesa, malgat tot, era excel·lent. Eren les 13:00 i els primers tajilles locals ja feien acte de presència, com unseguidor del Celtic (la samarreta per sota de la jaqueta el delatava) que no s’aguantava dret i era acompanyat per un amic.
Vam continuar la ruta passant per la versió “Encants Vells” de Glasgow, amb paradetes on es venia tot tipus de coses, cap d’elles hauria passat el més mínim control del bon gust. En aquells moments el nostre objectiu era trobar, emportats per la decadència de la zona, un “Fish and Chips”; abans, però, vam veure un altre pub: des de dins uns iaios ens feien senyals per a que entréssim, ho vam fer. Hi havia uns 15 veterans, alguns d’ells segurament de la 1ª Guerra Mundial. Érem la novetat del mes. Ens miraven amb barreja de curiositat, com si fòssim àliens, i divertiment. Allà la vam estar petant amb ells, algun volia comprar-nos jaquetes del Barça, no saben que això no té preu... De cop veiem que en un sofá, assentat al costat d’un dels “abueletes” hi ha un gos, el qual beu també cervesa, inaudit! Ens apropem i es deixa acaronar, davant la pregunta si és seguidor dels Celtic o dels Rangers, l’amo no ho dubta: RANGERS!!! Uf! Mal rotllo, davant la possibilitat de que ens mossegui, el deixem tranquil. Mirant el sostre del pub descobrim una bandera que quasi ens fa vomitar, una estanquera amb el pollastre i al costat una bandera de l’Apanyó….les Brigades han estat aquí abans que nosaltres. Optem per marxar.

Per fi trobem un “Fish and Chips”, menjar repugnant però amb la gana que hi havia tot cap a dins. Anècdota: l’home del garito en qüestió era de L’Alguer!!!

Un cop amb la panxa plena enfilem un dels carrers més brutals de l’Europa Occidental: GALLOWAY STREET, on es troba el mític “Bairds”. Quin pub, Mare de Déu Senyor!! Tot ple de bufandes i banderes de diferents equips, amb bandera del Barça i estelada inclosa. Allà les masses ja feien acte de presencia. Donant empentes arribem al final del pub on vam estar ingerint birres i cubates fins que l’àmbient era ja infernal.
Decidem moure’ns i just una mica més amunt, a l’altra banda del carrer trobem un pub bastant gran, l’”ESTENDERS”. Més hores allà dins, més birres, càntics, abraçades amb la penya local, converses inacabables, tema polític, futbolístic. Allà confluiex més penya del Gol Sud, amics del Grup Fidel, Barcelona Hammer Association, etc… En un moment donat, la gent del Celtics, ens diuen que no atravessem el carrer ja que a l’altra banda es troba un dels barris dominats pels Rangers. Agraïm el consell, amb la taja igual ens hi hauríem fotut de cap. De fora del bar, veiem una botiga rotllo Sinn Fein, amb tot de material “Republicà”. Al seu costat un bar, a fora, 3 individus amb pinta de pocs amics vigilen l’entrada. Ens quedem mirant, frissem per entrar, ells ho veuen i amb la mirada queda clar que no som benvinguts. “Republican Rules” pensem.

Sortim del pub i xino xano cap al camp, Déu n’hi do la caminata, va anar bé per fer baixar una mica la borratxera.

Dins del camp l’àmbient era fantàstic. L’himme “You’ll never Walk alone” ens va posar la pell de gallina. La gent del Barça va estar a l’alçada i vam animar molt, el pabelló va quedar ben alt. El resultat final ja el sabeu.

Fins aquí tot flors i violes, la cara negativa del desplaçament, com no, l’organització per part del RACC. Quan vam arribar a l’aeroport de Glasgow, els check-ins es van haver de fer un a un. Quin munt d’hores allà i dintre de l’avió. Arribavem a Barcelona a les 05:00. En fi, sort que havíem guanyat

Free Counter and Web Stats