Hem viscut lligues interminables que hem acabat guanyant. Hem jugat finals de Copa apassionants. Hem gaudit d’eliminatòries i finals de Champions que ens han dut a la glòria.
El nostre Barça, al llarg de la història, ha viscut moltes coses i ens ha tocat viure moltes situacions. Hem patit, hem lluitat, hem estat derrotats, hem guanyat, hem tocat el cel. Per sort, les últimes dècades hem pogut gaudir d’un Barça triomfant. Des que el mestre, la llegenda, Johan Cruyff va fer-se càrrec del primer equip i va construir el que és conegut com a “Dream Team”, el Barça és un dels equips més victoriosos del món. És més, no només som el millor Barça de la història, el Barça més victoriós, sinó que a més a més ho hem fet amb un segell propi inconfusible, de bon futbol i de futbol d’escola, de pedrera, de gent de la casa que, amb els cracks que fitxem, acaben configurant equips inoblidables.
De la mà de Guardiola el Barça i els barcelonistes vivim instal·lats en una autèntic somni de glòria, de passió, de set de triomf, amb un futbol i un equip llegendaris. Ho hem guanyat tot, però encara tenim ganes de guanyar-ho tot, moltes ganes.
La providència ens ha obsequiat, aquesta temporada 2010-2011 amb una fase final, en els tres campionats (Lliga, Copa i Champions) de somni: tot ens ho haurem hagut de jugar contra el Madrid.
Avui hem jugat el primer dels quatre partits contra el Madrid que marcaran la temporada. Ha estat el partit de lliga. Al Camp Nou els hi vam fotre aquella inoblidable “maneta”. Avui hem empatat al Bernabeu. Un resultat magnífic que ens manté a 8 punts del Madrid (que són 9) i que fa que tinguem la Lliga a tocar de la mà. Ja només ens falta que esperar unes poques jornades perquè matemàticament siguem campions. Ja ningú no dubte que la Lliga és blaugrana. I en altres circumstàncies potser aquest empat que ens permet mantenir aquesta distància insalvable per als nostres rivals a la Lliga l’hauríem celebrat com si l’haguéssim guanyat ja. Però no, enguany això no toca.
Enguany, aquesta temporada, la providència ha posat a les nostres mans tenir a tocar tres títols i fer-ho jugant-nos-els contra l’etern rival, el Madrid. I davant aquest repte i la fam de títols i de victòria sobre el Madrid, no és moment de celebrar res, encara.
Aquest duel sense pietat contra el Madrid no només ens permet repetir el triplet, sinó que ens dóna l’oportunitat de fer-ho matxacant, humiliant, arrassant, l’odiat rival.
I és aquesta possibilitat el que alimenta la nostra passio desfermada aquests dies.
Dimecres la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà a València. Repetirem el ritual de baixar en tren i d’anar a dinar al Cabanyal, al restaurant dels bons amics valencians, per a compartir amb ells un dels seus arrossos extraordinaris, i gaudir d’una jornada de camaraderia… mentre no arriba l’hora del partit.
Enguany, la RFEF ens espera amb clara voluntat d’humilar-nos, de no deixar-nos ser com som, d’amagar-nos. Aquest dimecres la RFEF i els seus 100.000 watts de potència per a l’himne espanyol seran la prova més evident de l’odi que ens tenen, de la voluntat de liquidar-nos, d’amagar-nos, de callar-nos. Però alhora serà un moment de victòria per a nosaltres. La RFEF acaba de certificar amb aquesta insòlita actuació i performance que els catalans no som espanyols, que els seguidors del Barça som, per damunt de tot, catalans, que estimem el nostre país i que som fidels als nostres himnes, no als himnes imposats. Després només ens quedarà que esperar que els nostres jugadors facin el que millor saben fer: jugar a futbol… i guanyar.
Després de la final de Copa, els dies 27 d’abril i 3 de maig s’esdevindrà la semifinal de Champions també contra el Madrid. Aquest cop la Creu de Sant Jordi no farà desplaçament. Vam estar a Ukraïna, però no estarem a Madrid. Només hi serem anímicament, donant suport permanent als nostres jugadors. Els esperarem aquí, el 3 de maig, amb una gran jornada de barcelonisme, amb un dinar de germanor i disposats a deixar-nos la pell animant els nostres. El camí és molt clar: Wembley.
Tornarem a l’escenari on aquest Barça de llegenda va forjar-se, la final de la Copa d’Europa de l’any 1992. Allà vam decidir fundar la nostra penya. La foto que acompanya aquest post està feta a Calais, camí de Londres. Llavors pràcticament no es veien Creus de Sant Jordi entre l'afició. Ara és un dels nostres símbols més estimats i compartits. Gairebé 20 anys de penya ens contemplen... Per això, més que mai, enguany hi volem tornar, a Londres, al nou Wembley... i hi tornarem. I pel camí no només haurem fet un llarg trajecte, sinó que haurem humiliat, arrassat, el nostre etern rival.
D’entrada, ens veiem dimecres a València!
Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!
