The Harder They Come

Només els suporters com nosaltres, una generació singular, podem valorar el que han estat aquests mesos de somni barcelonista. Hi ha tot i per tot de barcelonistes, fins i tot de fanàtics, però entre aquests “tants” creiem que només uns pocs ens reivindiquem intèrprets del mestre, de la llegenda, de Johan Cruyff.

La criatura, aquest Barça desacomplexat, guanyador, triomfant, rialler, divertit… té un pare, i aquest pare és en Johan Cruyff.

La gestió d’en Joan Laporta i les seves directives (de la primera a l'última) i el lideratge esportiu d’en Josep Guardiola han catalitzat els nostres somnis, els han fet possibles. És bo recordar-ho avui, que estem infinitament tristos, cabrejats, emprenyats, per no haver arribat a la final de la Champions al Cuernabeu.

Nosaltres ens proclamem hereus d’en Johan. Des d’aquell Dream Team, des d’aquell viatge en autocar fins a Wembley, l’any 1992, quan a l’autocar en el que anàvem van posar una cinta d’entrevistes, i en Johan ens deia, des del seu castellà inversemblant que no calia animar a ningú, que arribar a una final de la Copa d’Europa ja era una festa, i que la disfrutéssim.

Aquell any 1992 vam aparèixer a la final de la Copa d’Europa amb tota l’alegria i la nostra bandera, la Creu de Sant Jordi. L’any següent fundàvem la penya, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. I a hores d’ara la bandera amb la Creu de Sant Jordi, que llueix a l’escut del nostre club, ha esdevingut una de les grans banderes del barcelonisme.

Des de llavors hem patit també derrotes doloroses, com la final d’Atenes. Però sempre hem intentat ser corretja de transmissió d’un sentiment barcelonista desacomplexat, divertit i arrelat al nostre país.

La temporada passada va ser la cosa més gran que mai ha pogut viure, gaudir, somiar, qualsevol seguidor d’un equip de futbol. I nosaltres vam tenir la sort de gaudir-la, de viure-la, al Camp Nou, a València, a Roma, a Mònaco, a l’Orient…

Avui, davant un equip lamentable, exponent de l’antifutbol, de la destrucció, davant gent francament odiosa com en Mourinho… avui… hem perdut. Ja teníem els bitllets de tren, i l’hotel… de confiats com estàvem en arribar a aquesta final històrica a Madrid (Espanya). Però no ha pogut ser. Hem caigut.

La d’avui és una elminació dolorosa, sobretot perquè tots sabem que difícilment tornarem a tenir l’oportunitat de disputar una final de la Champions al Cuernabeu. Aquesta oportunitat ens ha passat pel davant dels nassos i no l’hem pogut saborejar… I això fa mal.

Però fins i tot avui, fins i tot així, sabem que formem part del Barça més gloriós de la història, i ens en sentim molt i molt orgullosos. És un orgull que va molt més enllà dels resultats i els èxits assolits. És un orgull arrelat en la manera com els hem assolit. És un orgull de veure i viure el nostre Club arrelat a la seva història i el seu paper catalitzador del sentiment de catalanitat al nostre país. És un orgull de veure i disfrutar d’un entrenador i d’un equip que traspuen barcelonisme pels quatre costats, que són Barça en essència, que són planter, que són joves, que són nostres, que són tot el que sempre hem somiat que fós el nostre Barça. Un Barça triomfant fonamentat en gent de la pedrera, de casa.

La llegenda, en Johan, sempre diu -amb raó- que el que dibuixa el perfil d’un gran club és arribar viu al desenllaç de totes les grans competicions. I aquest Barça compleix amb la premisa.

Per a tots, jugadors, afició… els 4 partits de lliga que ens queden seran una autèntica prova de foc. Avui hem patit un cop molt dur. Però tots confiem que els nostres jugadors treguin tot l’orgull, el talent i les forces que quasi ja no tenen per poder guanyar la lliga. Ens ho mereixem, s’ho mereixen. I sé que lluitarem, tots, per fer-ho realitat…

Després de la temporada passada, gairebé tot el que ens podíem esperar era clarament pitjor. Ningú no podia pensar aspirar a repetir els èxits de la temporada anterior. I malgrat tot estem demostrant que sempre ho intentarem fins a l’últim alè, que ens hi deixarem la pell.

Quan, el 2004, sortíem victoriosos de l’Estadi de Sant Denís, a París, tots pensàvem que allò era el punt d’inflexió d’un Barça triomfant. No va ser així. De fet la final de París va ser l’epíleg a un projecte que es va acabar de consumir en ell mateix, agònicament, lamentablement, les dos temporades següents.

L’any passat, 2009, a Roma, tots vam tenir aquest temor. Però ara, ara mateix, fins i tot calenta la nostra eliminació a Semifinals de la Champions, sabem que això no és així. Que aquest equip té un enorme recorregut. Que està magníficament gestionat. Que sempre aspirem a tot i que sempre donem la cara.

Sí, està clar, mai més podrem, ni nosaltres ni ningú, viure i gaudir del que ha fet aquest Barça. Però tot el que ens espera és encara un horitzó d’esperança, de satisfacció, d’orgull.

I fins i tot des de la tristesa d’avui donem les gràcies per viure el que estem vivint. I ens conjurem perquè aquest Barça continuï així, com és, com ens agrada… i tots plegats anem escrivint amb lletres d’or la nostra història, la nostra glòria.

Nosaltres hi serem, amb les nostres banderes, amb el nostre orgull… I pel que fa a les properes eleccions i a tots els candidats que s'hi presenten: sigueu dignes de la representació que voleu ostentar i no ens decebeu!

Visca la Creu de Sant Jordi, visca el Barça i Visca Catalunya lliure

PS: avui pensem que ens hem consolidat com una de les penyes més emprenedores del món barcelonista. Avui hem retransmès, gairebé en temps real, com hem viscut les hores prèvies al partit, a través del Facebook i – gran novetat! del Twitter. A hores d’ara som una de les poques penyes que pot presumir de tenir web, blog, facebook i twitter. Molts anys i bons!