dissabte, 30 de maig de 2009

Dies de glòria

Avui és dissabte. Finalment tots els membres de la Creu de Sant Jordi que ens vam desplaçar a Roma ja som a Barcelona. Ha estat un deplaçament absolutament mític, increïble. Hem viscut en directe la glòria del FC Barcelona, de la Champions, del triplet, d’aquest Barça que enamora i ha fet embogir el país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Abans de començar el que seran diferents posts amb cròniques i crítiques polièdriques sobre aquests dies que hem viscut a Roma, ens volem disculpar per no haver estat capaços de fer el que volíem: actualitzar diàriament el bloc des de Roma. Vam tenir problemes tècnics insuperables de manera que sense conexió a internet a l’hotel, i sense cibers al nostre abast, no vam poder-ho fer.

Diumenge 24 de maig
El presi i en Pomodoro agafen el tren a l’estació de Sants a les vuit del vespre. Trajecte BCN-Milà, i Milà-Roma. Els queden llarguíssimes hores travessant el sud d’Europa…

Els nervis comencen a destrossar-nos a tots i es multipliquen les trucades i missatges.

Dilluns 25 de maig
El vicepresi agafa l’avió a quarts de vuit del matí. Vueling. L’avió va ple de gent del Barça, i força periodistes. Vol sense incidències. A l’arribar a Roma un poli amb un gos ens empaita a tots perquè ens olori bé, a veure si portem res…

Un cop a Fiumicino m’adreço ràpidament a buscar el tren, el Leonardo express. Llargs passadissos. Finalment hi arribo, i, primer contacte amb el neorealisme italià: costa saber si hi ha taquilles oficials. En mig del zoco de gent que vol vendre’t el bitllet del Leonardo, un taulell de l’auca del senyor Esteve a l’entrada a l’andana del Leonardo despatxa uns bitllets manuscrits. Cap amunt. Majoritàriament italians que es mouen per negocis, pel poc equipatge que duen.

A l’arribar a Termini, l’aspecte del que se suposa és l’estació central de Roma és desolador. Sembla d'un altre continent. Busco el metro, linia A. Passadissos inacables i bruts. Finalment arribo a l’andana, ofereix un aspecte desolador, brutíssima, deixadíssima, i és plena de gent. Fa una calor horrorosa.

Baixo a Spagna, foto un cop d’ull a l’escalinata, però l’enorme bandera espanyola de l’ambaixada em dona mal rotllo i surto pitant. Vaig a buscar la Via del Corso, i fins la cantonada de l’hotel, enmig la gentada i per voreres pràcticament inexistents. Estem molt cèntrics. L’habitació no està llesta. Després de parlar una estona amb el recepcionista li dic que deixo la maleta i ja tornaré.

Al carrer fot una calor horrorosa. Busco un bar per esmorzar. I començo a passejar amunt i avall pel barri al voltant de l’hotel. Tenim a tocar el Parlament, i la Fontana di Trevi, i l’àrea comercial. Dues hores després torno a l’hotel, però l’habitació encara no està, i jo ja vaig xop de suor. Torno a marxar i em foto a un pizza al taglio que m’han recomanat. Primera cervesa fresquíssima, que entra d’un glop. Truco al presi. No arribaran fins les quatre o així.

Finalment em donen l’habitació. Em dutxo i em poso a fer la migdiada. Quan em desperto aquells no han arribat i me’n vaig a voltar, fins que arriben. Ens trobem, pugem a l’hotel i els deixo.

A les sis ens trobem en un bar de la cantonada per fer unes birres (i coca cola per a Pomodoro). Un cop posats al dia comencem a fer ruta pels voltants de l’hotel. Hi tenim la Piazza Colona, amb la Columna de Marc Aureli, similar a la de Traià que hi ha al Fòrum. Després anem cap al Panteó, espectacular. I d’allà a la piazza Navona, i després a Campo di Fiore. Seiem en una terrassa i comencem a fer birres (i coca cola per a Pomodoro). És un capvespres calurós, però s’està bé, i la birra entra sense adonar-nos-en, mentre contemplem la desfilada humana tan diversa, inclosa gent del Barça (sobretot gent gran).

Sobre les 21:00 decidim anar a sopar. Hem vist alguns llocs interessants al voltant del Panteó, i no estrictament “de turista”. Dissortadament els dos que més fila feien estan a tope, amb molta gent italiana; això confirma el nostre bon ull. Finalment acabem sopant en una terrassa molt tranquileta al carrer… degli spagnoli. En fi.

Després de sopar passem pel lloc que inicialment volíem anar, el Macarroni, per fer la reserva per a l’endemà, que ja seríem 7, i anem cap a piazza Navona i ens endinsem pels carrerons que l’envolten. Sorprenentment quasi totes les terrasses són per menjar. Costa trobar un lloc per fer una birra. Però el trobem, un lloc deliciós, preciós. L’espectacle humà és fascinant. Fem un mojito (ecs) un tanquerai cola i una cervesa… i a dormir!

Dimarts 26 de maig
Ens aixequem abans de les nou, per aprofitar el dia. Esmorzem ben esmorzats i enfilem ruta. Ens truca l’Akor, que ja ha arribat, però té uns compromisos amb altra gent i no ens veurem fins a la tarda. Comparteix hotel amb el Jerbo, que ha d’arribar a migdia.

Amb el presi i en Pomodoro ens adrecem, Via Corso amunt, fins al Mausuleu d’August, que només podem veure per fora. Creuem el Tíber i anem cap al castell de Sant’Angelo. Hi entrem, amb l’entrada de la Champions hi ha un bon descompte. Fem la visita completa. Les vistes sobre Roma són fascinants.

Després enfilem cap al Trastevere, però la travessa es fa llarguíssima. Fot una calor espantosa. Intentem buscar un bar, però no ens n’ensortim. Decidim anar seguint el riu. I res. Finalment arribem al Trastevere. No tenim ni alè. Miraculosament el nostre bon olfacte es reactiva i trobem una terrassa magnífica on les birres (i la coca cola d’en Pomodoro) comencen a caure una darrere l’altra, mentre gaudim de la tranquilitat de la plaça i de l’ombra d’un enorme plataner que filtra l’aire calent. S’hi està de pànic.

Quan ja tothom està dinant decidim reprendre la marxa a veure què trobem. Ens han recomanat un lloc. Buscant-lo creuem el Trastevere, les seves placetes i carrerons. Trobem el carrer que buscàvem, però no el restaurant. Entrem en una mena de llibreria i li preguntem a la mestressa, que no el coneix. Però ens diu que si volem menjar una bona pasta, anem a una petita tratoria que ens indica. Ho fem. Quan entrem pràcticament no hi ha ningú, però el lloc és acollidor, s'hi està fresquet, la cuina és a la vista, i amb el servei de seguida confraternitzem. Seiem i ens fotem un dinar de déu. La pasta és realment insuperable, deliciosa. I han anat arribant diferents italians, parroquians habituals. Amb el cambrer fem molta conya i ens passem el dinar xerrant.

Abans de marxar li diem si demà –el dimecres- tenen obert, i si aplicaran “la llei seca”. Ens diu que si hi anem no hi haurà problema.

Tornem a l’hotel en tramvia. Fem una mica de migdiada. Em trobo amb l’Akor i en Jerbo i anem a fer un tomb. Fem cap de nou a piazza Navona i anem a cercar la terrassa on vam ser el dia abans. Està a tope. Continuem fent la volta. Quan hi tornem aconseguim pillar taula, i comencem amb les birres. La tarda és, un cop més, molt calurosa, però s’hi està bé. I també gaudim de la contemplació de l’espectacle humà (enteneu l’eufemisme, oi?).

Sorprenentment en Pedrito i en Giuseppe ja han arribat a l’hotel. Han pogut agafar un avió anterior al seu, que dúia retard, i han arribat gairebé dues hores abans del que teníem previst. Com que el presi i en Pomodoro estan encara a l’hotel, venen plegats cap a on som. Els vaig a buscar a la piazza Navona i… més birres (i coca cola per al Pomodoro).

Aquest mateix vespre ha sortit la furgoneta atòmica des de Barcelona, destí Roma, amb 4 més de la penya: en Cristopher Walken, en Jamie, en Bàsil i en Cel·lulare.

A tres quarts de deu anem cap al restaurant, on tenim taula a les 22:00. No hi comptàvem, però sí que ens han respectat la reserva. La terrassa del restaurant s’estén per un carreró estret, i el públic és una combinació de locals i parròquia habitual amb visitants (eufemisme per intentar distingir els turistes que intentem buscar i aplicar una mica de criteri). Ràpidament un dels cambrers, en Patilles, es fa càrrec de nosaltres i organitza el sopar. És un tio molt enrotllat i de seguida fem bromes. Ens sentim com a casa. Fem una mena de pica-pica i un plat de pasta de segon. Excepte en Pomodoro, que continua amb la seva dieta de Spaghetti Pomodoro senza basilisco i plat de patates fregides (aquí al forn!). Les ampolles de vi volen. Xerrem molt amb en Patilles i amb altres cambrers, com en Lovely. Tots van a mort amb el Barça. Odien al Manchester, i proliferen els desqualificatius. Curiosament, i després d’estar observant un inusitat trànsit de furgonetes de luxe amb xòfer, que no cessa, i de les que pugen i baixen penya diversa, gairebé sempre acompanyats de joves delicioses, amb minifaldes explosives i escots infinits… en Patilles ens confessa que l’amo del Manchester està sopant a la bodega del restaurant. Flipem. Li preguntem si s’està quedant amb nosaltres. Però no. El trànsit de personatges, amb escortes de les dues classes és incessant.

Després de sopar, i enmig d’un bon rotllo generalitzat amb tots els cambrers, marxem. Anem a veure què trobem. Però no trobem res. I fem cap de nou a la terrassa dels voltants de Navona. Però ja ha entrat en vigor la llei seca, amb motiu del partit, i no serveixen alcohol. A ningú. Ni a nosaltres ni a la parròquia habitual. No ens quedem, i anem a la recerca de la cervesa prohibida. En una de les cantonades dels infinits carrerons un espavilat que té una mena de pizza al taglio està fent l’agost. Li comprem un pack de cerveseses i seiem en un portal de la vora, a la fresca. Ens fa gràcia veure’ns fer “botellon”. Puta UEFA.

Davant la falta de perspectives de la nit, tornem passejant cap als hotels. Demà serà un dia moooolt llarg.

Els de la furgoneta continuen el seu camí cap a Roma

Dimecres 27 de maig. El dia de la glòria màxima!
Els 5 que estem al mateix hotel hem quedat a les 10:00 per esmorzar en una terrassa d’allà a la vora. I a les 11:00 a la columna Traiana amb l’Akor i en Jerbo.

Aquell matí també han sortit del Prat en Pintx i l’home senza capello, en diferents vols.

Jo m’he aixecat amb els peus destrossats, onflats. Les bambes Fred Perry, la seva sola fina, les llambordes de tots els carrers de Roma i els quilòmetres acumulats entre dilluns i dimarts han fet estralls. Quasi no puc caminar. Vaig a buscar una farmàcia, compro Voltarain i després, en una botiga The North Face, unes bambes amb la sola més rígida i forta que trobo. Amb els peus dopats i el nou calçat aconsegueixo donar passes superant per poc l’estil d’en Chiquito de la Calzada. Al llarg del dia el meu estat anirà millorant.

A les onze ens trobem tots a la columna Traiana. També ens havíem de trobar amb els amics d’ICC, però no. Comença un autèntic despropòsit de trucades amb el Mod i l’Avi per veure si ens trobem. No hi ha manera. No ens trobarem fins, té collons, l’entrada a l’estadi.

Fem visita al voltant del Fòrum i entrem al Col·liseum, després d’una cua important i un sol castigador. Al sortir decidim anar cap al Trastevere. Però ens fem una mica d’embolic, no ens situem, i finalment parem un autobus, i el xòfer ens diu molt amablement què és el que hem de fer. Fins a Largo di Torre Argentina amb ell, i allà agafar el tramvia 8, que és el que havíem pillat el dia abans per tornar del Trastevere. Dit i fet. Gràcies! Quan arribem al Trastevere comencem a ser conscients que pillar unes birres serà més difícil del que ens havíem pensat, i que els romans estan aplicant la llei seca.

Ens truquen els de la furgo que ja han arribat i que estan venint on som. També en Pintx. Fem cap a la tratoria del dia abans. I aconseguim que ens fiquin, en dues taules, a la bodega. Primeres cerveses. Oh! Què bona és la cervesa quan tens tanta calor i no en trobes enlloc! Fotem un dinar acollonant, potent, primer de pasta i segon de carn, i postres, amanida de fruites, tot ben regat amb vins blancs i negres. Ens fotem realment fins al cul. Hem tingut sort. Hi som gairebé tots. Avui la tratoria està a tope.

Acabem el dinar amb una bona ració de grapes i limoncello, ens deixen les ampolles perquè fem el que volguem. Quan sortim ens fem fotos amb el cuiner i els cambrers que ho volen, i som la festa al carrer.

Una mica desconcertats, decidim anar cap a la zona on sabem surten autobusos locals que van cap a l’estadi i intentar trobar-hi allà algun bar. I hi anem a peu. Pel carrer el festival de suport cap a nosaltres és total. Fins i tot unes boniques noies ens aturen per fer-se una foto amb nosaltres.

Anem tirant, xino-xano. Ja no som un grup compacte, el grup s’ha estirat… Aconseguim trobar una mena de bodega que, clandestinament, ens serveix birres. Festival. Però allò fa 4x4 i fot una calor espantosa.

El grup es divideix. En Pedrito i jo decidim anar tirant cap a l’estadi. La resta es queden a la bodega. Després el grup es desplaça i troba un altre bar, d’un seguidor de la Lazzio (l’únic que trobem!), que serveix birres i cubates. Aquest grup entrarà a l’estadi 5 minuts abans que comenci el partit.

L’estadi està a la quinta forca. Quin horror. Hi ha dos controls, que l’únic que fan és formar unes cues descomunals, horroroses. L’organització és fatal, autènticament letal. El primer control només ensenyes l’entrada. Dins, autobombo de la puta UEFA. Per sort ens trobem als amics d’ICC i estem una bona estona fent festa, fent-la petar. A la Fan Zona del Barça ni ens hi podem acostar, de la gentada que hi ha. A les portes d’entrada a l’estadi es formen cues increïbles, acollonants. Cues que no s’havien vist mai a un camp de futbol. Les cues van fent esses per no ensopegar les d’una porta amb les de l’altra. És un espectacle vergonyós. Una autèntica injúria cap als seguidors. És intolerable que es maltracti d’aquesta manera els seguidors.

Mentres tant, els putos uefos es passegen amunt i avall en plan campeon, com si allò fós un èxit seu. Ignorants que ells són l’autèntica lepra d’aquest esport. I que els protagonistes som els clubs i els seguidors. I ens tracten a patades, ENS HUMILIEN, i no sé perquè ho consentim. Hi ha un moment que la proximitat de l’hora d’inici del partit i les cues que encara hi ha fan témer el pitjor. Però la sang no arriba al riu.

Es consuma l’estafa de la UEFA: no hi ha cap mena de control sobre la identitat de les entrades. Cap ni una. Una estafa absoluta. Una vergonya!!! A la cua del Barça, a les entrades del Barça hi ha molts seguidors del Manchester. I no tenen cap problema, tots a dins. UEFA FILLSDEPUTA!

L’ambient a l’estadi és magnífic. La gent del Barça està molt animada. Els tres que hem entrat amb les entrades de la penya ens situem, evidentment, a la zona on hi ha totes les penyes. I comença el mal rotllo de sempre. Prou entrades per a penyes espanyoles! Cinc fileres davant nostre tenim un munt de gent de les penyes de Castilla-La Mancha i Madrid, que porten dues enormes banderes espanyoles.

Pensem que ja hi tornem a ser. Com a París, on vam tenir unes bronques importants amb aquest subproducte del barcelonisme que s’entesta en venir a animar al Barça amb banderes espanyoles. Decidim iniciar amb ells una estratègia de desgast. Comencem a fer boles de paper amb les cartolines del mural de la zona del Barça. Boles compactes que reben a sobre seu cada cop que aixequen les banderes espanyoles. Aquesta estratègia la posem en pràctica tres o quatre cops. Fins que comencen a aparèixer polis de la secreta. Llavors ens diluïm. Però sortosament la cosa ja ha fet impacte i no treuen l’estanquera en tot el partit. Sempre igual, sempre igual. Si no entenen el que és el Barça que no vinguin. O ens respecten o que es fotin el seu barcelonisme pel cul.

El partit ja el vau veure tots. El deliri. La felicitat màxima. LA GLÒRIA!

Quan acaba el partit ens retenen molta estona dins el camp, fins que no han sortit tots els anglesos. Per sort els jugadors del Barça allarguen la celebració, i per la megafonia foten cançons de grups catalans, com Sopa de Cabra o Els Pets, que són cantades com si fossin autèntics himnes. Brutal.

Finalment ens deixen sortir. Cap a Roma! A la sortida ens anem trobant tot de coneguts, amics i altres penyistes que havien fet cap a Roma pel seu compte. Arribem al meeting point que havíem establert, però hem d’esperar mitja hora als últims, cosa que ens trenca els nervis a tots i ens fot d’una mala llet...

Ens trobem també a amics de Formentera. Quan arribem als primers carrers veiem que ja s’ha acabat la llei seca, i fem aprovisionament de birres. Pillem el metro a Ottaviano. A l’andana ens trobem de nou als ICC, grans abraçades, fotos, càntics, risses.... Genial! Nosaltres baixem a Spagna.

A la Piazza Spagna hi ha tot de gent cel·lebrant la mítica victòria. Però a nosaltres aquella plaça ens dona iuiu, i decidim anar cap al barri de l’hotel, on sabem que hi ha algunes pizzeries obertes, fins i tot a aquella hora. Fem una pizza i unes birres i a dormir.

Els qui han vingut amb el RACC ja han enfilat cap a l’aeroport, on les escenes que es viuen són dantesques.

Dijous 28 de maig
A primera hora marxen en Jerbo i n’Akor. I quan s’aixequen, a mig matí, la banda de la furgoneta.

La resta, els cinc de l’hotel, quedem per esmorzar i fer una mica de ruta turística i compres. Arribem fins al Ghetto. Els sionistes del grup vibrem, i ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de l’holocaust, de tots els morts als camps d’extermini nazis. També hi hem anat perquè just allà hi ha un carrer "important": La Via Catalana. Ens hi fem fotos. I un gelat. Visitem també tot el complexe del Teatre Marcello i resta de ruïnes de la zona, impressionants i molt poc visitades (en comparació amb les masses que hem patit a la resta d’indrets). En Pedrito i en Giuseppe marxen cap a pillar el seu vol.

Els tres que quedem anem a veure el Circo Massimo i l’església de Santa Maria in Cosmedin, on hi ha la Bocca di la Verita. Després tornem cap a l’hotel i dinem en una pizzeria. A l’hotel recollim un fax amb el codi de l’entrada per al Vaticà, i amb el presi pillem un taxi, perquè hi hem d’entrar abans de les 15:00. Fa una calor horrorosa, el taxista ens ha deixat a la piazza Sant Petro, però l’entrada als museus vaticans està força més amunt.

Visitem els museus enmig una massificació insuportable. I la Capella Sixtina també. Tot realment impressionant. Després cap a la basílica de Sant Pere, llarga visita, inclosa l’ascensió claustrofòbica a la Cúpula, des d’on gaudim d’unes vistes excepcionals de tota la ciutat.

Al vespre fem algunes compres més i després d’una dutxa reparadora anem a sopar. Després volem anar al Gilda, de manera que malgrat el calor, anem “de bonito”, amb camisa i pantaló llarg.

Tornem a sopar al lloc de dimarts, Macarroni. Tot i que està a tope, ens reconeixen i gràcies a Pomodoro, els seus tatuatges i el bon rotllo que va fer dimarts amb un dels cambrers, el Lovely, un altre tatuat total, ens fan lloc i ens conviden a un còctel mentres esperem. Sopem de nassos. Carpe Diem.

El Lovely ens pregunta si volem anar a fer birres. O i tant!!! Esperem en bar de la zona que acabi, i enfilem cap a Campo di Fiore. Entrem en un bar que ja havíem vist dilluns. Tots són italians, menys nosaltres. Ens presenten a tothom. Fem unes copes fins que comencen a tancar. Llavors pillem un taxi i anem cap a Testaggio, més enllà del Circo Massimo. Anem a un carrer de bars, i continuem privant enmig el bon rotllo, els italians, les italianes i també alguns catalans que han aconseguit arribar-hi (pocs, però també n’hi havia). I taxi i cap a dormir… amb un bon pedal…

Divendres 29 de maig
A primera hora marxen el presi i en Pomodoro. Tren fins a Milà, i turisme per la ciutat fins al vespre, que pillen el tren cap a Barcelona.

Em llevo tard, i perquè em truquen. Després de dutxar-me i esmorzar continuo fent turisme. Pujo al Monument a Vittorio Emanuelle, a la pàtria. A aquella hora, amb aquell sol, i amb la ressaca, les escalinates es fan eternes. Després visito l’indispensable Museu Capitolini. I després me’n vaig cap al Mercat de Traià i el seu fòrum. Amb l’entrada de la Champions entro gratis. I faig una altra llarguíssima visita a tot el conjunt, esplèndit. Embaladit i emocionat contemplo, també, la Casa dei Cavalieri di Rodi. Gairebé no hi ha ningú, i aquella solitud, la contemplació de la magnífica casa, la bandera enorme amb la Creu dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, Rodes… uf!

Vaig a l’hotel, recullo la maleta i cap a l’aeroport. Els passadissos, l’andana i el propi metro semblen encara més bruts. A l’aeroport la cua de Vueling és l’única de tot l'aeroport, i és enorme. Odio les cues. Finalment sortim, amb retard, però sortim.

A les onze, a casa. La nevera és buïda. Vaig a fer unes birres a l’Itaca, i fer-la petar amb els companys que ens vam trobar a Roma.

Dissabte 30 de maig
A les 10:00 del matí arriben el presi i en Pomodoro. El viatge de tornada ha estat més curt. Potsser perquè fa baixada...

El desplaçament a la Final de la Champions s’ha acabat.

Tricampions! Dies de Glòria.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

PS: els propers dies anirem penjant fotos i articles temàtics… prepareu-vos!

diumenge, 24 de maig de 2009

Roma catalana! Champions blaugrana!


Comencem el llarg peregrinatge cap a Roma, cità aperta…

Avui marxen alguns en tren, demà més en avió, dimarts encara més en avió i en furgoneta, i dimecres la resta, també en avió. Ah! i algun ½ també demà dilluns en vaixell, je je je

Total, uns 12 i ½ que hem aconseguit entrades. Més la secció hongaresa, tradicionals aliats dels catalans.

Aquests dies Roma ha de ser catalana. Tots els barris, tots els racons, han de lluir els colors de les nostres banderes, de la senyera, de la Creu de Sant Jordi i del Barça.

Dimecres al matí mirarem de retre homenatge a l’antiga presència catalana a Roma, acudint a Santa Maria in Monserrato, autèntic emblema de l’església nacional catalana (i de la Corona catalano-aragonesa) a Roma, manllevada, com la resta de les nostres institucions i realitat nacional, per l’ocupació borbònica, després de la guerra dels Segadors i, sobretot, de la guerra de Successió. Serà emocionant retrobar-nos-hi i tenir un moment de recolliment i homenatge abans de reprendre la follia de la final.

Però creiem que val la pena, ni que sigui per un moment i en un moment com aquest, encomanar-nos a la nostra Santa Patrona i invocar la seva protecció.

Ja tenim algunes adreces per Roma, i rutes. Confiem, també, trobar-nos-hi a amics de sempre com la gent d’ICC o de la penya l’Urpa. A diferència de París, enguany no tenim un lloc de trobada, però ja sorgirà.

D’aquí a dimecres anirem fent nostres alguns racons, places o trattories romanes. Mirarem de gaudir de la cità eterna i la seva monumentalitat, i alhora viure intensament la final, amb tot el que comporta, especialment de birres… Fins dimecres, el dia “H”, el dia que ens abocarem a donar suport al nostre equip, a fer que sentin el nostre suport arreu, des de l’estadi i a traves nostres, fins l’últim racó de la nostra Nació.

Si podem anirem acutalitzant el bloc des de Roma. Ens emportem un portàtil i a l’hotel tenim wi-fi, de manera que a poc que el nostre estat ens ho permeti, aquí podreu anar trobant testimoni de la invasió catalana de Roma.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

dimarts, 19 de maig de 2009

Copa, Lliga... i Champions!!!!


Amics, amigues… continuem acumulant èxits, títols. Si tot just fa una setmana ens preparàvem per al desplaçament a València, a la final de la Copa, i la guanyàvem… aquest cap de setmana hem guanyat la lliga, batent tots els rècords.

Aquesta lliga ja feia dies que l’hauríem d’haver guanyat. Però un Madrid agònic va aconseguir, de manera quasi milacurosa, endarrerir el que ja només era un fet tècnic, el dia que matemàticament guanyaríem la lliga. Sí, va caldre aquella increïble, indescriptible, exhibició del Bernabeu, aquell definitiu cop d’autoritat perquè fós així. Però ho vam fer, i aquest dissabte, finalment, gràcies al triomf del Vilareal, el nostre Barça es va proclamar campió de lliga.

Ho vam ser d’una manera certament estranya. Amb els jugadors a casa, i sense grans cel·lebracions. Perfecte. Tot el club, tot l’equip, tots els seguidors, estem ara definitivament concentrats per a la gran final de la Champions, dimecres 27 de maig, a Roma.

El triomf del Vilareal ens va permetre reservar els nostres titulars. Això és molt important a aquestes alçades de la temporada, d’una temporada planejada per autèntics dements, amb un calendari incomprensible, infernal.

Dissabte, al camp, cel·lebrarem, de manera continguda, aquesta lliga. Retrem un merescut homenatge a aquest equip i el seu entrenador. Disfrutarem… però ho farem d’una estranya manera, d’una molt madura manera: amb contenció.

Diumenge començarà el gran desplaçament de la gent de la penya cap a Roma: uns en tren, d’altres en avió, d’altres en furgoneta i fins i tot algú en vaixell…

De dilluns a dimecres hi anirem arribant tots els que hem tingut la sort d’obtenir entrada per a Roma. Un cop més, l’única espina que tenim és que no hi poguem ser tots. I que a més a més molts no hi puguin ser perquè aquests senyors de la UEFA han venut la meitat de l’aforament a gent que l’importa una merda els dos equips que juguen, i per als cada cop més sangoneres “compromisos”.

Una final com la de Roma és, com ens va dir el nostre mite, Johan Cruyff, camí de Wembley, “un fiesta”. I així la viurem. Gaudint de la ciutat, practicant la dolce vita, exhibint el nostre orgull barcelonista i catalanista. Deixant ben clar quin és el nostre país i quines són les nostres banderes.

Així arribarem a dimecres… Així arribarem finalment a trobar-nos tots, fer un dinar de germanor i començar el ritual d’acostament al camp. Trobarem un últim bar on fer una última birra abans d’entrar-hi. I llavors… bé, llavors començarà l’espectacle dels nostres herois. Nosaltres també ens hi deixarem la pell, amb els nostres càntics, donant suport a l’equip.

I… guanyarem!!!!!

I no descartem cel·lebrar-ho amb un bon bany a la Fontana de Trevi, je je je
Llavors ja ningú no aturarà la nostra eufòria i felicitat!

PS: aquesta setmana, i tot i que amb una mica d’enderreriment, també us penjarem el post del desplaçament de la Creu de Sant Jordi a Berlín, a la Final Four.

dijous, 14 de maig de 2009

Crònica Creu de Sant Jordi a València


Són les 10:00 del matí de dimecres. Els 8 de la Creu de Sant Jordi que viatgem amb el tren especial a la final de copa de València ens trobem a les portes de l’estació. Alguns més ja són a València, i alguns altres han sortit amb l’autocar de la penya barcelonista Urpa un parell d’hores abans.

El dia és lletjot. En mini-Molina fa pinta d’haver-la encertat. Esmorzem una mica i ens adrecem cap al tren. L’organització és àgil, fluïda. Un cop a l’andana ens anem agrupant segons el vagó que tenim assignat. Quatre anem en el vagó 3 i quatre més en el vagó 6. Pugem. Hem quedat a les 12.00 de trobar-nos a la cafeteria.

La gent del tren és molt variada, però molt bona gent, molt amable i molt festiva. Puntualment el tren es posa en marxa. Són les 11:00. La primera sorpresa és que els tres vagons del cap i els tres de la cua no es comuniquen entre ells. Quedem “aïllats”. Els 4 del davant fem cap a la minicafeteria… però ai làs! No hi ha cervesa, ni res amb alcohol. Frustrats, tornem als seients.

El tren llisca més poc a poc del que voldríem pel nostre país, de nord a sud. A les 14:25 arribem a València. Tal i com havíem parlat sortim disparats cap a la parada de taxis. N’agafem 2 i ens adrecem cap a la Malvarosa.

Hem quedat al restaurant a les 15:00 amb els altres companys de la penya i amb uns colegues bascos, per fer un dinar de germanor.

En Basil, el nostre home destacat a València ha reservat a un restaurant que ha entrat per mèrits propis a la nostra llegendària passió gastronòmica i etílica: L’entrepà. El restaurant és petit, però acollidor. Hi ha dues altres taules, una de bascos i una altra de catalans, que no van amb nosaltres.

Els propietaris ens reben molt amablement i ens comencen a servir gerres de cervesa mentre esperem que arribi tothom. Els de la Creu som els més puntuals. Finalment arriben, pel fons de l’estret carrer del restaurant, la colla d’amics bascos, tots impecablement enfundats amb les seves samarretes de l’Atlhetic. Ens abracem i presentem els que no es coneixien.

Entrem al restaurant. Un d’ells porta un acordió, i comença a tocar la mítica cançó “borrokalari kalera” o “kalera kalera”. Tots, catalans i bascos la comencem a cantar a pulmó. L’hator hator euskadira retrona per les parets del restaurant i ens emociona a tots.

Comencem a dinar, unes bones amanides, una sípia farcida en la seva tinta i uns musclos. I llavors arriba l’orgia gastronòmica. En Bàsil ens va encarregar dos arrossos diferents: un de llamàntol i un melós de pop. Quan arriben les cassoles aplaudim. I quan acabem de menjar-los estem tots convençuts de que aquells són dos dels millors arrossos que mai hem tingut ocasió de menjar. Brutals, senzillament genials.

La tarda avança plàcidament, entre patxarans i càntics. Finalment ens separem, no sense abans cantar, al mig del carrer, Els Segadors (nosaltres) i l’Eusko Gudariak (tots, perquè ens el sabem…). Nosaltres anem cap a la zona del Barça, perquè hi actuen els Dijous Paella i els Dr. Calypso. Però quan hi arribem no ens acaba de fer el pes el muntatge i marxem. Ens dediquem a fer birres per la zona, a les diferents terrasses, tot buscant l’ombra.

Abans de marxar cap al camp fem un entrepà i la darrera birra, i cap a dins!

Quan entrem el camp presenta un magnífic aspecte. Però… observem astorats que ¾ parts de l’aforament l’ocupen seguidors de l’Athletic. Flipem. Aquí algú s’ha passat de llest. I algú a més a més, s’ha deixat enredar. Penso en tots els companys que s’han quedat a BCN perquè no havien aconseguit entrada. Una vergonya. Però en fi… algú caldrà que ho aclareixi.

L’ambient es va escalfant. La superioritat de l’afició biscaïna és important. Fem el que podem. El sistema de repartiment d’entrades fa que a més a més nosaltres estiguem molt dispersos. En grupets de 3-4. I així és impossible mantenir el to d’animació i càntics, perquè no som prou. Això el Barça ho hauria de revisar i admetre l’acumulació de sol·licituds amb entrada en una mateixa zona. D’aquesta manera tindríem més força per animar l’equip en tot moment, sobretot quan les coses estan dures.

Al lateral es desplega una pancarta genial: bye bye Spain. L’ambien s’escalfa. Surten els jugadors i finalment arriba el moment polític del dia: comença a sonar l’himne espanyol. La bronca és fenomenal, extraordinària. Gairebé no aconseguim sentir res. La xiulada és apoteòsica, descomunal.

És un gest que deixa ben a les clares quins són els sentiments nacionals de les dues aficions que estem en aquell estadi. És tan contundent que és impossible d’ocultar. I ja veieu la cua que està portant. Ens n’alegrem molt. No és el nostre himne. I és l’himne d’un país que ens matxaca. És normal que manifestem el nostre rebuig de manera contundent.

El partit ja el vau veure tots. Ens van aguantar quinze minuts, i fins i tot ens van fer un gol. Però llavors va emergir aquest Barça prodigiós. Aquest Barça excepcional, únic, amb una qualitat i una fortalesa anímiques indescriptibles, brutals. El Barça va fer un autèntic recital i ens vam emportar la Copa de manera clara, per 4-1.

A l’acabar el partit, enmig del deliri, va començar el bonrotllisme entre tots dos clubs i aficions. Va ser una estona prodigiosa, irrepetible, amb tots dos equips abocats a cel·lebrar tot el que s’havia viscut i totes dues aficions respectant-se i estimant-se. Allò era quelcom més que futbol.

Després va venir el lliurament de la copa, etc. I vam sortir escopetejats de l’estadi cap al tren. Metro i un nou embarcament diligent. Bravo per l’organització.

Al tren, tot cares de felicitats, d’incredulitat pel que estem vivint. Tots tenim consciència que és un moment històric.

Clapadetes… i a les 4:00 arribàvem a BCN. Avui ha estat un dia duríssim. Però aquí estem. A punt de cel·lebrar la lliga i de marxar cap a Roma.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

dimarts, 12 de maig de 2009

SOM-HI!


Hores prèvies a marxar cap a València, a la final de Copa. L’expedició de la Creu de Sant Jordi ja estem a punt, ja estem vetllant armes.

Demà dimecres el festival començarà amb un bon jalar en un entranyable restaurant de València. El menú: tast d’arrossos. Dinarem, a més, en companyia d’una bona colla d’amics bascos.

Després suposo que ens desplaçarem cap al centre. Una mica de barri del Carme sempre és entranyable.

El partit és a aquesta hora dement de les 22:00. Hi anirem poc a poc. Gaudint de la ciutat i de la final.

Després vindrà l’entrar al camp i l’exhibició de sentiment nacional contra l’himne espanyol. Seguirem la crida…

I a guanyar. Perquè… GUANYAREM!

dissabte, 2 de maig de 2009

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

Això ja està. Dimecres a Londres, el passaport cap a Roma. Natres ja tenim l'apartament i el vol.

Avui, al Garito, a Corbera, bona part de la junta cel·lebrant l'enorme, històrica, apoteòsica, victòria del Barça al Cuernabeu. Hem acabat les paraules.

Només un crit: Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!!!!

Free Counter and Web Stats