dilluns, 28 de desembre de 2009

2009: el millor any de la nostra història, el millor any de les nostres vides… i la PB Creu de Sant Jordi sempre hi ha estat!


TV3 ens acaba d’oferir un espectacular documental sobre el millor any de la nostra història, l’any de les 6 copes, l’any que vam tocar el cel amb els dits… i el cel era blaugrana!

Aquest any serà tan inoblidable com irrepetible. Nosaltres tenim la sort, l’enorme fortuna, d’haver-lo viscut, d’haver viscut i gaudit tot!

Hem estat tot l’any al camp. Hem estat a totes les finals! Vam ser a València. Vam ser al final de la lliga. Vam ser a Roma. Vam ser a la tornada de la Supercopa. Vam ser a Mònaco, i finalment vam ser a Abu Dhabbi…


Som el club més gran del món. Som el millor equip de la història. Som un club únic, que representa com ningú l’ànima de tot un poble. Som poble, perquè no podem ser res si no som poble.

Somb les llàgrimes de Guardiola. Sí, som també les llàgrimes de Guardiola, aclaparats pel que hem viscut, emocionats, vibrants, incrèduls, amb el pes de la història, amb el pes de tantes ànimes i esperances… Sí, som també les llàgrimes de Guardiola, que són les llàgrimes de tots, dels que ho hem pogut viure i dels que no hi són, dels fundadors, dels nostres pares, dels nostres avis, de tots els que ens han precedit.

Som els més grans. I aquest 2009 hem fet història. Irrepetible. Però l’hem viscuda.

Ara, quan l’any toca la seva fi, des de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi volem agrair a tothom haver-ho fet possible, haver-nos permès viure aquest any.

I avui, també, ratifiquem el nostre compromís vital amb el nostre club, amb aquests colors, amb tot el que representen, amb el nostre país. Continuarem, com sempre, donant suport a l’equip. Lluitant a mort pels nostres colors. Deixant-nos la veu cada partit. Seguint l’equip als seus desplaçaments. Defensant sempre, i per sobre de tot, el que és el Barça, el que representa, tota la seva dimensió esportiva i nacional.

Des de la Creu de Sant Jordi volem, també, desitjar-vos un feliç 2010. I us instem a treballar, animar, fet tots els possibles perquè repetim el màxim d’èxits. Però, sobretot, sobretot, us convoquem, aquest 2010, mes de maig, al Santiago Bernabeu (Espanya), a la final de la Champions. Ens hi veiem!

Visca la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

Visca la vida!

dilluns, 21 de desembre de 2009

El millor equip de la història, el club més gran del món


Dissabte, novament, vam poder cridar CAMPIOOOOOOOONS! Per sisena vegada aquesta temporada. VAM ARRIBAR A L'ÈXTASI CULÉ!!!!

Sis títols. 100% d’efectivitat. Tots els títols guanyats de tots els títols disputats!

El resultat, guanyar, assolir la sisena, eclipsa qualsevol debat o comentari en relació al partit. Només la intensitat del nostre equip, aquell cercar sempre la victòria, aquell anar-hi per damunt de tot fa que la victòria tingui, a més, aquell punt d’èpica.

Dissabte, a Abu Dhabi, el Barça es va coronar com l’equip de futbol més gran de la història. Ho hem guanyat tot, i a més a més ho hem fet jugant bé i amb humilitat, amb un futbol i una actitud plens de valors.

Guanyar totes les competicions (sis!) jugades el mateix any ens converteix en l’equip més formidable de la història. Aquest èxit té noms propis. Una junta, encapçalada per Joan Laporta, que va tenir l’encert (després de dues temporades decebedores des de tots els punts de vista) de confiar en Josep Guardiola com a entrenador del primer equip. Un Pep Guardiola que s’ha revelat com el més gran que ha passat mai al FC Barcelona esportivament parlant; d’ell és el gran mèrit d’haver fet aquest equip campió, d’haver extret dels nostres jugadors el millor d’ells mateixos i d’haver forjat un caràcter guanyador que és impressionant.

Fer-ho, a més, en un club amb la identitat que té el FC Barcelona, amb un equip ple de figures sorgides del planter, i amb el valor moral que té el que representa el Barça per a tots els catalans fa que no només tinguem l’equip més gran de la història, sinó que a més a més ens poguem coronar com el Club més gran del món.

No hi ha cap club al món que representi el que representa el FC Barcelona. No hi ha cap club al món que tingui un ventall de seccions esportives tan triomfant com el FC Barcelona. No hi ha res que s’hi pugui assemblar. Res.

I per reblar-ho tot… és un club que ens pertany a tots els socis.

No cal dir gaires coses més. És el moment de disfrutar d’aquest moment històric. Un moment únic, extraordinari. Hem fet història. Som història. I nosaltres ho podrem explicar. Tenim, a més, l’orgull de pertànyer al club més gran del món. Això no ve d’ara. Són moltes les generacions de culers que ho han fet possible.

Però, sobretot, són moltes les generacions de catalans que s’han sentit identificades amb el FC Barcelona. I no hem decebut. Ara estem al moment més gloriós del nostre club. I l’hem de disfrutar. I ens agrada molt la samarreta: TOT GUANYAT, TOT PER GUANYAR.

Aquesta ha de ser l’actitud. De guanyadors. I de gent que ho sap gaudir.

Demà dimarts, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà amb la nostra selecció. Per compromís, per patriotisme. Perquè sabem el que som.

I dimecres tindrem el dinar de Nadal de la Penya.

I així, continaurem fent història. Amb les gestes esportives i amb el compromís diari amb una manera de viure el Barça i Catalunya.

Bon Nadal a tothom!!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

dimecres, 2 de desembre de 2009

La Creu de Sant Jordi, fidel als seus principis i manera de viure el Barça


Diumenge vam tenir una grandíssima jornada de barcelonisme i catalanisme.

Amb motiu del partit contr el Real Madrid, l’any passat vam instaurar un torneig de penyes barcelonistes que donem suport a les seleccions catalanes.

Enguany vam repetir la moguda. El matí de diumenge les penyes barcelonistes Creu de Sant Jordi, Cardedeu, l’Urpa i Nostra Ensenya, vam fer un quadrangular pro-seleccions catalanes.

El torneig, com l’any passat, el va tornar a guanyar la Penya Barcelonista de Cardedeu. Això sí, després d’una primera eliminatòria contra l’Urpa que es va haver de decidir al penalts. Aquest cop la final va ser molt més competida, i contra la Creu de Sant Jordi. Al torneig van assistir Xavier Vinyals i Sergi Blàzquez, president i vicepresident de la Plataforma proseleccions catalanes. Tot enmig d’un gran ambient de barcelonisme i de fidelitat nacional.

A migdia hi va haver un dinar de germanor per a tots els associats de les penyes, al barri de Sants. Vam compartir una bona taula i càntics, en els preliminars del partit.

Amb posterioritat, tots els penyistes ens vam desplaçar per una ruta de bars fins a les immediacions de l’estadi, on la festa va continuar, enmig de càntics, bengales, etc.

Un cop a l’estadi, el que va passar a l’estadi ja és prou conegut per tots. Una victòria justa del nostre Barça, després d’un partit molt disputat. Un gran gol d’aquest enorme crack que és n’Ibrahimovic ens va donar una victòria important, molt important, davant la brunete madridista.

Assenyalar finalment que vam tenir algun intercanvi d’impressions amb gent que portava banderes islamistes al nostre camp. Hi ha coses que s’han de parar abans no sigui massa tard, i aquesta n’és una.

Visca el Barça, visca Catalunya i honor als nostres símbols i tradicions!

PS: els propers dies penjarem un minireportatge fotogràfic de la diada barcelonista

divendres, 4 de setembre de 2009

CRÒNICA DE MÒNACO: FINS ELS COLLONS DE LA UEFA

Un cop més la Creu de Sant Jordi va posar en marxa el seu desplaçament per seguir el nostre Club allà on juga, malgrat que com ja veureu més endavant, sigui a llocs poc propicis de cara al seguidor. Aquest cop el desplaçament es feia conjuntament amb 2 membres dels ICC ( “L’Avi” i en “Sinvergüensa”), amb els quals vam quedar a les 05:30 de la matinada de divendres per anar fins al Vallès, on vam recollir en Cel·lulare. A les 06:15 enfilàvem l’autopista direcció França. Com es habitual en Súper es va oblidar quelcom, aquest cop no va ser cap bandera ni cap entrada, sinó els cd de música, la qual cosa va obligar a l’expedició a fer tot el viatge a base de UB-40, Compay Segundo i un cd del Barça per a nens.

A la primera àrea de servei que vam entrar, ja a territori francès, vam veure que no es venien cerveses amb alcohol. Això ens va obligar a fer 2 sortides fora de l’autopista i anar a pobles, com ara Arlés, on poder ingerir la beguda oficial de qualsevol desplaçament. Aquest fet va endarrerir el nostre horari i no vam passar per Niça on teníem l’hotel sinó que vam anar directament a Mònaco. Arribàvem a aquell país artificial cap allà les 15:00. Vam aparcar relativament a prop de l’estadi, on havíem d’anar ja que al no haver tingut sort en el sorteig del Barça, vam haver de recórrer a les entrades de la UEFA, les quals s’havien de retirar abans de les 16:00.

Un cop amb les entrades a la mà va anar al primer bar que vam trobar i quina va ser al sorpresa al veure que no servien alcohol. Al principi vam pensar que seria només als bar a prop de l’estadi i vam començar a caminar per allunyar-nos del recinte esportiu. No fèiem més que pujar i pujar escales, carrers costeruts, cada cop més lluny del camp però la resposta dels cambrers sempre era la mateixa: negativa total a servir res amb alcohol. En el nostre periple vam arribar fins l’estació de tren.

La nostra emprenyamenta amb aquestes lleis de la UEFA era de tal magnitud que vam decidir agafar un tren i anar a Niça a privar i tornar, estàvem desfets del viatge en cotxe, de tant caminar i de el calor horrorosa que feia. Entrem a l’andana, mirem horaris i preus, reflexionem i ens adonem que si marxem, sent l’hora que era, només faríem que posar els peus a Niça i haver de tornar.

Decidim baixar cap al port i seguir buscant, això ja s’havia convertit en un repte: Creu de Sant Jordi vs UEFA. Entrem en un altre bar i de sobte Sant Jordi baixa del cel….la mestressa ens diu: -“Us dono llaunes de cervesa amb alcohol però les heu d’amagar i les heu de beure lluny d’aquí”….YEEESSSSSS!!! . Omplim la bossa i marxem. La ciutat està plena dels CRS, i hem de trobar un lloc tranquil on no ser vistos. Arribem fins els mateix port, on entre el pàrking i un mini jardí, decidim seure i gaudir de tant preuat líquid…que bona que està la cervesa, i més si la beus de forma il·legal!!!

Un cop acabades les birres en “Sinverngüensa” troba un altre bar a prop on d’estranquis ens proveeixen de més birres. Decidim quedar-nos allí i gaudir de les poques coses que Mònaco ofereix de franc: veure iots que semblen palaus, cotxes de somni i dones espectaculars, això si, tot es mira però res es toca….snif! Un cop saciada la nostra set, enfilem cap a l’estadi. Altres barcelonistes ens diuen bars on trobar birres normals. Un cop allà parlem amb la cambrera i quan tot semblava conforme, d’una de les taules que hi ha a la terrassa s’aixeca un individu, ens mira i entra al restaurant, surt i darrera d’ell la cambrera que amb cara de circumstàncies ens diu que no hi ha alcohol…¿¿?? . L’individu en qüestió porta una acreditació penjat, és un directiu de la UEFA!!!! Cabró, fill de puta!! Les nostres mirades el fulminen i encara té la cara dura de dirigir-nos un “estúpids”…. La nostra indignació no té límits i li dirigim tota classe d’improperis. Optem per marxar, sort que al bar del port havíem fet una darrera comanda de llaunes que van ser racionades degudament. Pel camí ens trobem amb companys que han fet feina contra la xacra habitual en aquests desplaçaments internacionals, seguidors del Barça que van amb l’estanquera. La càrrega ha obligat a intervenir als CRS. Bé per la bona gent, per la gent com cal!

Un cop arribats a l’estadi, tenim entrades diferents i ens separem. La zona nostra era plena de gent del Barça però també de gent vinguda de llocs diversos: francesos, moros, ultres de la Lazio…un poti poti que va fer que no s’animés tant com ho va fer l’altre gol. Per sort Pedro ens va estalviar la loteria dels penaltis i vam poder tornar a casa amb la copa, 5 de 5, que gran!!!

Un cop acabat el partit quedem al cotxe i una mica més tard del previst enfilem camí cap a Niça. L’hotel està a prop de l’estació de tren, es la 1 de la matinada i per sort pels voltants hi ha bars oberts on podem menjar quelcom. Estem destruïts i decidim anar a dormir. Dissabte a les 12:00 ja estem de camí cap a Barcelona i arribem a casa sense cap incidència més.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!





dissabte, 25 de juliol de 2009

SOPAR D’ESTIU DE LA PENYA


Com cada any, hem celebrat el tradicional dinar d’estiu de la penya. Un bon moment per a acomiadar la temporada d’activitats de la penya.

Ja fa dies que les competicions s’han acabat. Però encara estem “en l’any esportiu”.

Ens trobem, com cada any, a la vora de la mar, a la Barceloneta. Ja ens coneixen. Grans abraçades, riures, etc.

Anem arribant poc a poc. La nit està estranyota (que diria en Molina), i ens preparen, per si un cas, una taula a l’interior. Però la veritat és que a fora estem molt bé, no fa calor, veiem la mar... En Giusseppe ens distribueix a tots els CD amb fotos de Roma.

I comencen a volar les ampolles de Viña Sol. I els aperitius, i els arrossos, i les fideuàs, i què sé jo.

Després d'infinites ampolles de vi i d’abundants licors i copes a la mateixa terrassa, ens n’anem cap al Fast Net, un irlandès força acollidor del Passeig. Apretem amb els gintònics. Les converses flueixen per tot arreu. Estem eufòrics. La temporada ha estat espectacular, increïble. I la Creu de Sant Jordi hi ha estat present: Múnic, València, Roma….

Ara, una mica de vacancetes. Just quan ja comença el futbol. Just quan ja hem fitxat aquest crack brutal de l’Ibrahimovic. Just quan l’equip torna a tocar-la. Just quan ja estem comptant els dies que falten perquè comencin les competicions.

Bones vacances a tothom!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

dilluns, 22 de juny de 2009

Intens cap de setmana patriòtic i barcelonista

Venim del nord...

Dissabte, membres de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi vam pujar fins l’estadi olímpic Lluís Companys, a donar suport a la selecció catalana i animar, després, els Dragons Catalans.

Amb una decisió plenament encertada, els Dragons Catalans, l’equip d’elit de la Catalunya Nord de Rugby XIII havia decidit jugar un dels seus partits de la lliga europea a Barcelona. Milers de seguidors nordcatalans van omplir Barcelona. I també vam ser una bona colla de principatins els que ens vam acostar a l’estadi.

A l’esplanada del Palau Sant Jordi hi havia un magnífic ambient. Vam estar-hi fent cerveses i gaudint de l’ambient. Ens va cridar l’atenció aquesta noia que portava la senyal de “Salses El Castell”. Sí, el nord de la nostra nació, de Salses a Guardamar… i de Fraga a Maó…

Diumenge vam assistir als actes de cel·lebració del 50è aniversari de la Penya Barcelonista de Cardedeu.
Intervenció d'en Laporta davant els penyistes i el president de la PB Cardedeu

Va ser una jornada festiva i molt lluïda, a la que s’hi van aplegar també totes les penyes del Vallès. Hi va assistir el president Laporta, que va rebre un autèntic bany de multituds. Tothom volia un autògraf, una foto…


El "Super", amb el president...


Els parlaments, tots, a l’alçada de l’esdeveniment, i enaltint la unió entre els sentiments de barcelonisme i catalanitat.

Després ens vam traslladar al restaurant, on una munió de penyistes de Cardedeu i d’altres penyes vam acompanyar els amfitrions.
El "super" atenent Barça TV

Des d’aquí, la nostra felicitació als amics de Cardedeu.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

dimarts, 16 de juny de 2009

Pujada a Montserrat de la Creu de Sant Jordi


Dissabte 13 de Juny, a les 08:15 hem quedat a plaça Sarrià per anar en cotxe fins a Monistrol i des d'allí pujar a peu fins el monestir. Volem complir la promesa feta de pujar a preu si aconseguíem el triplet.

El dia es presenta magnífic, però ens donem pressa ja que la calor s'espera intensa i no volem patir més de que correspongui.

Arribem sense complicacions a Monistrol, deixem el cotxe al pàrking del cremallera i entem dins del poble. 2 membres de l'expedició saben bé el camí ja que la setmana passada van intentar fer la pujada però es van trobar amb la xusma perica que donaven gràcies a la Mare de Déu per no baixar a segona, aquí ja veieu la gran diferència entre ells i nosaltres, i van haver de desistir davant els insults i amenaces.

Avui pugem amb reforços, a més a més tenim intenció de trobar-nos altra gent del Gol Sud. Just abans de començar la pujada, ens aturem a un bar per agafar aigua en abundància. Comença l'ascensió, davant nostre un petit grup de pericos, format per un pare 2 i 2 nens petits, darrera un grupet de 3 persones, un d'ells amb la samarreta del Barça. Anem tirant, són les 10:00 i la calor ja pica de valent.

En un moment donat trobem que el camí es bifurca, no hi ha cap senyal i ens decidim pel de la dreta....error, aquell porta de nou al poble, tornem a refer el camí. Els 3 dels darrera ens han avançat, la dona que va amb ells porta sandàlies d'anar a la platja...com es pot ser tant pixa pins!!!!

Al cap d'una estona una altra bifurcació, i ara cap a on? Sort que un home que passa per allà fent footing ens informa: el de l'esquerra és el llarg i el de l'esquerra, l'anomenat, "3/4", és el ràpid però difícil. Ens ecomanem a Sant Jordi i decidim pujar pel 3/4.

Al cap d'una estona veiem baixar al pare perico i els 2 fills, no es camí apte per criatures i giren cua. La veritat es que en alguns moments ens empenedim d'haver agafar aquest camí, però tampoc se'ns passa pel cap tornar, així doncs i sota el crit de "No hi ha dolor", anem pujant.

Ens anem trobant gent que baixa, algun diuen: "Vinga pugeu, que a dalt hi ha molt perico".

Finalment, i amb les cares vermelles com a gambes de la calor i l'esforç, arribem a dalt. Fem un parada per recuperar-nos abans d'arribar a la plaça per tal de presentar-nos davant del monestir una mica endreçadets. Donem un volta i ja plenament refets, fem les primeres cerveses.

Truquem als que estan pujant, membres de Nostra Ensenya, Barcelona Hammers i altres habituals i ens diuen que s'ho han repensat i no pugen caminant sino amb el cremallera....responem amb crits de fora, fora i buuuuuuuu!!!!!

Al cap d'una estona ens trobem tots en un dels bars, i comencem a beure més cerveses, allò sembla un desplaçament, banderes penjades, càntics....Arriba el moment d'anar a veure a La Moreneta. Déu n'hi do la cua que hem de fer. Un cop venerada, baixem ràpid ja que tenim restuarant reservat a Monistrol.

Deixem la Sagrada Muntanya del catalans baixant amb el cremallera. Mentre anem cap avall pensem, la veritat es que hi ha un bon troç... El dinar està reservat en un resturant del casc antinc, dinem a la terrassa, amb ombra i estem a la glòria.

Visca la Moreneta, patrona de Catalunya!
Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

divendres, 12 de juny de 2009

Dies de glòria (II). Algunes fotos...

Dilluns pel capvespre, a Campo di Fiore, primeres birres del presi, el vice i en pomodoro...
Dimecres matí. Reservoir Dogs culés de la Creu de Sant Jordi. Camí del Fòrum i el Col·liseum. Presi, vice, jerbo, pedrito, giuseppe, akor, pomodoro...

Dimecres migdia. Col·liseum. Creu de Sant Jordi. Presi, vice, pomodoro, jerbo, pedrito, akor, giuseppe...
Més col·liseum. Els de sempre.


I encara més Col·liseum, els de sempre també...


Trastevere, camí de la Tratoria

Trastevere. Ja a la tratoria. Basil, Giuseppe, Pedrito, Cel·lulare, Jerbo, Presi, Vice, Jamie, Cristopher Walken, Pomodoro, Cel·lulare i Pintx...

Tocant-se els ous...

La taula de la furgoneta atòmica...

Malgrat algun impresentable, no vam menjar peus de porc...

Foto de família, amb el cuiner i un dels cambrers....

Moment de desorientació per "la llei seca", previ a la dissolució del grup i campi qui pugui...

Dijous, a la Via Catalana...

I visca el Barça i visca Catalunya lliure!

dissabte, 30 de maig de 2009

Dies de glòria

Avui és dissabte. Finalment tots els membres de la Creu de Sant Jordi que ens vam desplaçar a Roma ja som a Barcelona. Ha estat un deplaçament absolutament mític, increïble. Hem viscut en directe la glòria del FC Barcelona, de la Champions, del triplet, d’aquest Barça que enamora i ha fet embogir el país, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Abans de començar el que seran diferents posts amb cròniques i crítiques polièdriques sobre aquests dies que hem viscut a Roma, ens volem disculpar per no haver estat capaços de fer el que volíem: actualitzar diàriament el bloc des de Roma. Vam tenir problemes tècnics insuperables de manera que sense conexió a internet a l’hotel, i sense cibers al nostre abast, no vam poder-ho fer.

Diumenge 24 de maig
El presi i en Pomodoro agafen el tren a l’estació de Sants a les vuit del vespre. Trajecte BCN-Milà, i Milà-Roma. Els queden llarguíssimes hores travessant el sud d’Europa…

Els nervis comencen a destrossar-nos a tots i es multipliquen les trucades i missatges.

Dilluns 25 de maig
El vicepresi agafa l’avió a quarts de vuit del matí. Vueling. L’avió va ple de gent del Barça, i força periodistes. Vol sense incidències. A l’arribar a Roma un poli amb un gos ens empaita a tots perquè ens olori bé, a veure si portem res…

Un cop a Fiumicino m’adreço ràpidament a buscar el tren, el Leonardo express. Llargs passadissos. Finalment hi arribo, i, primer contacte amb el neorealisme italià: costa saber si hi ha taquilles oficials. En mig del zoco de gent que vol vendre’t el bitllet del Leonardo, un taulell de l’auca del senyor Esteve a l’entrada a l’andana del Leonardo despatxa uns bitllets manuscrits. Cap amunt. Majoritàriament italians que es mouen per negocis, pel poc equipatge que duen.

A l’arribar a Termini, l’aspecte del que se suposa és l’estació central de Roma és desolador. Sembla d'un altre continent. Busco el metro, linia A. Passadissos inacables i bruts. Finalment arribo a l’andana, ofereix un aspecte desolador, brutíssima, deixadíssima, i és plena de gent. Fa una calor horrorosa.

Baixo a Spagna, foto un cop d’ull a l’escalinata, però l’enorme bandera espanyola de l’ambaixada em dona mal rotllo i surto pitant. Vaig a buscar la Via del Corso, i fins la cantonada de l’hotel, enmig la gentada i per voreres pràcticament inexistents. Estem molt cèntrics. L’habitació no està llesta. Després de parlar una estona amb el recepcionista li dic que deixo la maleta i ja tornaré.

Al carrer fot una calor horrorosa. Busco un bar per esmorzar. I començo a passejar amunt i avall pel barri al voltant de l’hotel. Tenim a tocar el Parlament, i la Fontana di Trevi, i l’àrea comercial. Dues hores després torno a l’hotel, però l’habitació encara no està, i jo ja vaig xop de suor. Torno a marxar i em foto a un pizza al taglio que m’han recomanat. Primera cervesa fresquíssima, que entra d’un glop. Truco al presi. No arribaran fins les quatre o així.

Finalment em donen l’habitació. Em dutxo i em poso a fer la migdiada. Quan em desperto aquells no han arribat i me’n vaig a voltar, fins que arriben. Ens trobem, pugem a l’hotel i els deixo.

A les sis ens trobem en un bar de la cantonada per fer unes birres (i coca cola per a Pomodoro). Un cop posats al dia comencem a fer ruta pels voltants de l’hotel. Hi tenim la Piazza Colona, amb la Columna de Marc Aureli, similar a la de Traià que hi ha al Fòrum. Després anem cap al Panteó, espectacular. I d’allà a la piazza Navona, i després a Campo di Fiore. Seiem en una terrassa i comencem a fer birres (i coca cola per a Pomodoro). És un capvespres calurós, però s’està bé, i la birra entra sense adonar-nos-en, mentre contemplem la desfilada humana tan diversa, inclosa gent del Barça (sobretot gent gran).

Sobre les 21:00 decidim anar a sopar. Hem vist alguns llocs interessants al voltant del Panteó, i no estrictament “de turista”. Dissortadament els dos que més fila feien estan a tope, amb molta gent italiana; això confirma el nostre bon ull. Finalment acabem sopant en una terrassa molt tranquileta al carrer… degli spagnoli. En fi.

Després de sopar passem pel lloc que inicialment volíem anar, el Macarroni, per fer la reserva per a l’endemà, que ja seríem 7, i anem cap a piazza Navona i ens endinsem pels carrerons que l’envolten. Sorprenentment quasi totes les terrasses són per menjar. Costa trobar un lloc per fer una birra. Però el trobem, un lloc deliciós, preciós. L’espectacle humà és fascinant. Fem un mojito (ecs) un tanquerai cola i una cervesa… i a dormir!

Dimarts 26 de maig
Ens aixequem abans de les nou, per aprofitar el dia. Esmorzem ben esmorzats i enfilem ruta. Ens truca l’Akor, que ja ha arribat, però té uns compromisos amb altra gent i no ens veurem fins a la tarda. Comparteix hotel amb el Jerbo, que ha d’arribar a migdia.

Amb el presi i en Pomodoro ens adrecem, Via Corso amunt, fins al Mausuleu d’August, que només podem veure per fora. Creuem el Tíber i anem cap al castell de Sant’Angelo. Hi entrem, amb l’entrada de la Champions hi ha un bon descompte. Fem la visita completa. Les vistes sobre Roma són fascinants.

Després enfilem cap al Trastevere, però la travessa es fa llarguíssima. Fot una calor espantosa. Intentem buscar un bar, però no ens n’ensortim. Decidim anar seguint el riu. I res. Finalment arribem al Trastevere. No tenim ni alè. Miraculosament el nostre bon olfacte es reactiva i trobem una terrassa magnífica on les birres (i la coca cola d’en Pomodoro) comencen a caure una darrere l’altra, mentre gaudim de la tranquilitat de la plaça i de l’ombra d’un enorme plataner que filtra l’aire calent. S’hi està de pànic.

Quan ja tothom està dinant decidim reprendre la marxa a veure què trobem. Ens han recomanat un lloc. Buscant-lo creuem el Trastevere, les seves placetes i carrerons. Trobem el carrer que buscàvem, però no el restaurant. Entrem en una mena de llibreria i li preguntem a la mestressa, que no el coneix. Però ens diu que si volem menjar una bona pasta, anem a una petita tratoria que ens indica. Ho fem. Quan entrem pràcticament no hi ha ningú, però el lloc és acollidor, s'hi està fresquet, la cuina és a la vista, i amb el servei de seguida confraternitzem. Seiem i ens fotem un dinar de déu. La pasta és realment insuperable, deliciosa. I han anat arribant diferents italians, parroquians habituals. Amb el cambrer fem molta conya i ens passem el dinar xerrant.

Abans de marxar li diem si demà –el dimecres- tenen obert, i si aplicaran “la llei seca”. Ens diu que si hi anem no hi haurà problema.

Tornem a l’hotel en tramvia. Fem una mica de migdiada. Em trobo amb l’Akor i en Jerbo i anem a fer un tomb. Fem cap de nou a piazza Navona i anem a cercar la terrassa on vam ser el dia abans. Està a tope. Continuem fent la volta. Quan hi tornem aconseguim pillar taula, i comencem amb les birres. La tarda és, un cop més, molt calurosa, però s’hi està bé. I també gaudim de la contemplació de l’espectacle humà (enteneu l’eufemisme, oi?).

Sorprenentment en Pedrito i en Giuseppe ja han arribat a l’hotel. Han pogut agafar un avió anterior al seu, que dúia retard, i han arribat gairebé dues hores abans del que teníem previst. Com que el presi i en Pomodoro estan encara a l’hotel, venen plegats cap a on som. Els vaig a buscar a la piazza Navona i… més birres (i coca cola per al Pomodoro).

Aquest mateix vespre ha sortit la furgoneta atòmica des de Barcelona, destí Roma, amb 4 més de la penya: en Cristopher Walken, en Jamie, en Bàsil i en Cel·lulare.

A tres quarts de deu anem cap al restaurant, on tenim taula a les 22:00. No hi comptàvem, però sí que ens han respectat la reserva. La terrassa del restaurant s’estén per un carreró estret, i el públic és una combinació de locals i parròquia habitual amb visitants (eufemisme per intentar distingir els turistes que intentem buscar i aplicar una mica de criteri). Ràpidament un dels cambrers, en Patilles, es fa càrrec de nosaltres i organitza el sopar. És un tio molt enrotllat i de seguida fem bromes. Ens sentim com a casa. Fem una mena de pica-pica i un plat de pasta de segon. Excepte en Pomodoro, que continua amb la seva dieta de Spaghetti Pomodoro senza basilisco i plat de patates fregides (aquí al forn!). Les ampolles de vi volen. Xerrem molt amb en Patilles i amb altres cambrers, com en Lovely. Tots van a mort amb el Barça. Odien al Manchester, i proliferen els desqualificatius. Curiosament, i després d’estar observant un inusitat trànsit de furgonetes de luxe amb xòfer, que no cessa, i de les que pugen i baixen penya diversa, gairebé sempre acompanyats de joves delicioses, amb minifaldes explosives i escots infinits… en Patilles ens confessa que l’amo del Manchester està sopant a la bodega del restaurant. Flipem. Li preguntem si s’està quedant amb nosaltres. Però no. El trànsit de personatges, amb escortes de les dues classes és incessant.

Després de sopar, i enmig d’un bon rotllo generalitzat amb tots els cambrers, marxem. Anem a veure què trobem. Però no trobem res. I fem cap de nou a la terrassa dels voltants de Navona. Però ja ha entrat en vigor la llei seca, amb motiu del partit, i no serveixen alcohol. A ningú. Ni a nosaltres ni a la parròquia habitual. No ens quedem, i anem a la recerca de la cervesa prohibida. En una de les cantonades dels infinits carrerons un espavilat que té una mena de pizza al taglio està fent l’agost. Li comprem un pack de cerveseses i seiem en un portal de la vora, a la fresca. Ens fa gràcia veure’ns fer “botellon”. Puta UEFA.

Davant la falta de perspectives de la nit, tornem passejant cap als hotels. Demà serà un dia moooolt llarg.

Els de la furgoneta continuen el seu camí cap a Roma

Dimecres 27 de maig. El dia de la glòria màxima!
Els 5 que estem al mateix hotel hem quedat a les 10:00 per esmorzar en una terrassa d’allà a la vora. I a les 11:00 a la columna Traiana amb l’Akor i en Jerbo.

Aquell matí també han sortit del Prat en Pintx i l’home senza capello, en diferents vols.

Jo m’he aixecat amb els peus destrossats, onflats. Les bambes Fred Perry, la seva sola fina, les llambordes de tots els carrers de Roma i els quilòmetres acumulats entre dilluns i dimarts han fet estralls. Quasi no puc caminar. Vaig a buscar una farmàcia, compro Voltarain i després, en una botiga The North Face, unes bambes amb la sola més rígida i forta que trobo. Amb els peus dopats i el nou calçat aconsegueixo donar passes superant per poc l’estil d’en Chiquito de la Calzada. Al llarg del dia el meu estat anirà millorant.

A les onze ens trobem tots a la columna Traiana. També ens havíem de trobar amb els amics d’ICC, però no. Comença un autèntic despropòsit de trucades amb el Mod i l’Avi per veure si ens trobem. No hi ha manera. No ens trobarem fins, té collons, l’entrada a l’estadi.

Fem visita al voltant del Fòrum i entrem al Col·liseum, després d’una cua important i un sol castigador. Al sortir decidim anar cap al Trastevere. Però ens fem una mica d’embolic, no ens situem, i finalment parem un autobus, i el xòfer ens diu molt amablement què és el que hem de fer. Fins a Largo di Torre Argentina amb ell, i allà agafar el tramvia 8, que és el que havíem pillat el dia abans per tornar del Trastevere. Dit i fet. Gràcies! Quan arribem al Trastevere comencem a ser conscients que pillar unes birres serà més difícil del que ens havíem pensat, i que els romans estan aplicant la llei seca.

Ens truquen els de la furgo que ja han arribat i que estan venint on som. També en Pintx. Fem cap a la tratoria del dia abans. I aconseguim que ens fiquin, en dues taules, a la bodega. Primeres cerveses. Oh! Què bona és la cervesa quan tens tanta calor i no en trobes enlloc! Fotem un dinar acollonant, potent, primer de pasta i segon de carn, i postres, amanida de fruites, tot ben regat amb vins blancs i negres. Ens fotem realment fins al cul. Hem tingut sort. Hi som gairebé tots. Avui la tratoria està a tope.

Acabem el dinar amb una bona ració de grapes i limoncello, ens deixen les ampolles perquè fem el que volguem. Quan sortim ens fem fotos amb el cuiner i els cambrers que ho volen, i som la festa al carrer.

Una mica desconcertats, decidim anar cap a la zona on sabem surten autobusos locals que van cap a l’estadi i intentar trobar-hi allà algun bar. I hi anem a peu. Pel carrer el festival de suport cap a nosaltres és total. Fins i tot unes boniques noies ens aturen per fer-se una foto amb nosaltres.

Anem tirant, xino-xano. Ja no som un grup compacte, el grup s’ha estirat… Aconseguim trobar una mena de bodega que, clandestinament, ens serveix birres. Festival. Però allò fa 4x4 i fot una calor espantosa.

El grup es divideix. En Pedrito i jo decidim anar tirant cap a l’estadi. La resta es queden a la bodega. Després el grup es desplaça i troba un altre bar, d’un seguidor de la Lazzio (l’únic que trobem!), que serveix birres i cubates. Aquest grup entrarà a l’estadi 5 minuts abans que comenci el partit.

L’estadi està a la quinta forca. Quin horror. Hi ha dos controls, que l’únic que fan és formar unes cues descomunals, horroroses. L’organització és fatal, autènticament letal. El primer control només ensenyes l’entrada. Dins, autobombo de la puta UEFA. Per sort ens trobem als amics d’ICC i estem una bona estona fent festa, fent-la petar. A la Fan Zona del Barça ni ens hi podem acostar, de la gentada que hi ha. A les portes d’entrada a l’estadi es formen cues increïbles, acollonants. Cues que no s’havien vist mai a un camp de futbol. Les cues van fent esses per no ensopegar les d’una porta amb les de l’altra. És un espectacle vergonyós. Una autèntica injúria cap als seguidors. És intolerable que es maltracti d’aquesta manera els seguidors.

Mentres tant, els putos uefos es passegen amunt i avall en plan campeon, com si allò fós un èxit seu. Ignorants que ells són l’autèntica lepra d’aquest esport. I que els protagonistes som els clubs i els seguidors. I ens tracten a patades, ENS HUMILIEN, i no sé perquè ho consentim. Hi ha un moment que la proximitat de l’hora d’inici del partit i les cues que encara hi ha fan témer el pitjor. Però la sang no arriba al riu.

Es consuma l’estafa de la UEFA: no hi ha cap mena de control sobre la identitat de les entrades. Cap ni una. Una estafa absoluta. Una vergonya!!! A la cua del Barça, a les entrades del Barça hi ha molts seguidors del Manchester. I no tenen cap problema, tots a dins. UEFA FILLSDEPUTA!

L’ambient a l’estadi és magnífic. La gent del Barça està molt animada. Els tres que hem entrat amb les entrades de la penya ens situem, evidentment, a la zona on hi ha totes les penyes. I comença el mal rotllo de sempre. Prou entrades per a penyes espanyoles! Cinc fileres davant nostre tenim un munt de gent de les penyes de Castilla-La Mancha i Madrid, que porten dues enormes banderes espanyoles.

Pensem que ja hi tornem a ser. Com a París, on vam tenir unes bronques importants amb aquest subproducte del barcelonisme que s’entesta en venir a animar al Barça amb banderes espanyoles. Decidim iniciar amb ells una estratègia de desgast. Comencem a fer boles de paper amb les cartolines del mural de la zona del Barça. Boles compactes que reben a sobre seu cada cop que aixequen les banderes espanyoles. Aquesta estratègia la posem en pràctica tres o quatre cops. Fins que comencen a aparèixer polis de la secreta. Llavors ens diluïm. Però sortosament la cosa ja ha fet impacte i no treuen l’estanquera en tot el partit. Sempre igual, sempre igual. Si no entenen el que és el Barça que no vinguin. O ens respecten o que es fotin el seu barcelonisme pel cul.

El partit ja el vau veure tots. El deliri. La felicitat màxima. LA GLÒRIA!

Quan acaba el partit ens retenen molta estona dins el camp, fins que no han sortit tots els anglesos. Per sort els jugadors del Barça allarguen la celebració, i per la megafonia foten cançons de grups catalans, com Sopa de Cabra o Els Pets, que són cantades com si fossin autèntics himnes. Brutal.

Finalment ens deixen sortir. Cap a Roma! A la sortida ens anem trobant tot de coneguts, amics i altres penyistes que havien fet cap a Roma pel seu compte. Arribem al meeting point que havíem establert, però hem d’esperar mitja hora als últims, cosa que ens trenca els nervis a tots i ens fot d’una mala llet...

Ens trobem també a amics de Formentera. Quan arribem als primers carrers veiem que ja s’ha acabat la llei seca, i fem aprovisionament de birres. Pillem el metro a Ottaviano. A l’andana ens trobem de nou als ICC, grans abraçades, fotos, càntics, risses.... Genial! Nosaltres baixem a Spagna.

A la Piazza Spagna hi ha tot de gent cel·lebrant la mítica victòria. Però a nosaltres aquella plaça ens dona iuiu, i decidim anar cap al barri de l’hotel, on sabem que hi ha algunes pizzeries obertes, fins i tot a aquella hora. Fem una pizza i unes birres i a dormir.

Els qui han vingut amb el RACC ja han enfilat cap a l’aeroport, on les escenes que es viuen són dantesques.

Dijous 28 de maig
A primera hora marxen en Jerbo i n’Akor. I quan s’aixequen, a mig matí, la banda de la furgoneta.

La resta, els cinc de l’hotel, quedem per esmorzar i fer una mica de ruta turística i compres. Arribem fins al Ghetto. Els sionistes del grup vibrem, i ens emocionem amb el testimoni de les víctimes de l’holocaust, de tots els morts als camps d’extermini nazis. També hi hem anat perquè just allà hi ha un carrer "important": La Via Catalana. Ens hi fem fotos. I un gelat. Visitem també tot el complexe del Teatre Marcello i resta de ruïnes de la zona, impressionants i molt poc visitades (en comparació amb les masses que hem patit a la resta d’indrets). En Pedrito i en Giuseppe marxen cap a pillar el seu vol.

Els tres que quedem anem a veure el Circo Massimo i l’església de Santa Maria in Cosmedin, on hi ha la Bocca di la Verita. Després tornem cap a l’hotel i dinem en una pizzeria. A l’hotel recollim un fax amb el codi de l’entrada per al Vaticà, i amb el presi pillem un taxi, perquè hi hem d’entrar abans de les 15:00. Fa una calor horrorosa, el taxista ens ha deixat a la piazza Sant Petro, però l’entrada als museus vaticans està força més amunt.

Visitem els museus enmig una massificació insuportable. I la Capella Sixtina també. Tot realment impressionant. Després cap a la basílica de Sant Pere, llarga visita, inclosa l’ascensió claustrofòbica a la Cúpula, des d’on gaudim d’unes vistes excepcionals de tota la ciutat.

Al vespre fem algunes compres més i després d’una dutxa reparadora anem a sopar. Després volem anar al Gilda, de manera que malgrat el calor, anem “de bonito”, amb camisa i pantaló llarg.

Tornem a sopar al lloc de dimarts, Macarroni. Tot i que està a tope, ens reconeixen i gràcies a Pomodoro, els seus tatuatges i el bon rotllo que va fer dimarts amb un dels cambrers, el Lovely, un altre tatuat total, ens fan lloc i ens conviden a un còctel mentres esperem. Sopem de nassos. Carpe Diem.

El Lovely ens pregunta si volem anar a fer birres. O i tant!!! Esperem en bar de la zona que acabi, i enfilem cap a Campo di Fiore. Entrem en un bar que ja havíem vist dilluns. Tots són italians, menys nosaltres. Ens presenten a tothom. Fem unes copes fins que comencen a tancar. Llavors pillem un taxi i anem cap a Testaggio, més enllà del Circo Massimo. Anem a un carrer de bars, i continuem privant enmig el bon rotllo, els italians, les italianes i també alguns catalans que han aconseguit arribar-hi (pocs, però també n’hi havia). I taxi i cap a dormir… amb un bon pedal…

Divendres 29 de maig
A primera hora marxen el presi i en Pomodoro. Tren fins a Milà, i turisme per la ciutat fins al vespre, que pillen el tren cap a Barcelona.

Em llevo tard, i perquè em truquen. Després de dutxar-me i esmorzar continuo fent turisme. Pujo al Monument a Vittorio Emanuelle, a la pàtria. A aquella hora, amb aquell sol, i amb la ressaca, les escalinates es fan eternes. Després visito l’indispensable Museu Capitolini. I després me’n vaig cap al Mercat de Traià i el seu fòrum. Amb l’entrada de la Champions entro gratis. I faig una altra llarguíssima visita a tot el conjunt, esplèndit. Embaladit i emocionat contemplo, també, la Casa dei Cavalieri di Rodi. Gairebé no hi ha ningú, i aquella solitud, la contemplació de la magnífica casa, la bandera enorme amb la Creu dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, Rodes… uf!

Vaig a l’hotel, recullo la maleta i cap a l’aeroport. Els passadissos, l’andana i el propi metro semblen encara més bruts. A l’aeroport la cua de Vueling és l’única de tot l'aeroport, i és enorme. Odio les cues. Finalment sortim, amb retard, però sortim.

A les onze, a casa. La nevera és buïda. Vaig a fer unes birres a l’Itaca, i fer-la petar amb els companys que ens vam trobar a Roma.

Dissabte 30 de maig
A les 10:00 del matí arriben el presi i en Pomodoro. El viatge de tornada ha estat més curt. Potsser perquè fa baixada...

El desplaçament a la Final de la Champions s’ha acabat.

Tricampions! Dies de Glòria.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

PS: els propers dies anirem penjant fotos i articles temàtics… prepareu-vos!

diumenge, 24 de maig de 2009

Roma catalana! Champions blaugrana!


Comencem el llarg peregrinatge cap a Roma, cità aperta…

Avui marxen alguns en tren, demà més en avió, dimarts encara més en avió i en furgoneta, i dimecres la resta, també en avió. Ah! i algun ½ també demà dilluns en vaixell, je je je

Total, uns 12 i ½ que hem aconseguit entrades. Més la secció hongaresa, tradicionals aliats dels catalans.

Aquests dies Roma ha de ser catalana. Tots els barris, tots els racons, han de lluir els colors de les nostres banderes, de la senyera, de la Creu de Sant Jordi i del Barça.

Dimecres al matí mirarem de retre homenatge a l’antiga presència catalana a Roma, acudint a Santa Maria in Monserrato, autèntic emblema de l’església nacional catalana (i de la Corona catalano-aragonesa) a Roma, manllevada, com la resta de les nostres institucions i realitat nacional, per l’ocupació borbònica, després de la guerra dels Segadors i, sobretot, de la guerra de Successió. Serà emocionant retrobar-nos-hi i tenir un moment de recolliment i homenatge abans de reprendre la follia de la final.

Però creiem que val la pena, ni que sigui per un moment i en un moment com aquest, encomanar-nos a la nostra Santa Patrona i invocar la seva protecció.

Ja tenim algunes adreces per Roma, i rutes. Confiem, també, trobar-nos-hi a amics de sempre com la gent d’ICC o de la penya l’Urpa. A diferència de París, enguany no tenim un lloc de trobada, però ja sorgirà.

D’aquí a dimecres anirem fent nostres alguns racons, places o trattories romanes. Mirarem de gaudir de la cità eterna i la seva monumentalitat, i alhora viure intensament la final, amb tot el que comporta, especialment de birres… Fins dimecres, el dia “H”, el dia que ens abocarem a donar suport al nostre equip, a fer que sentin el nostre suport arreu, des de l’estadi i a traves nostres, fins l’últim racó de la nostra Nació.

Si podem anirem acutalitzant el bloc des de Roma. Ens emportem un portàtil i a l’hotel tenim wi-fi, de manera que a poc que el nostre estat ens ho permeti, aquí podreu anar trobant testimoni de la invasió catalana de Roma.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

dimarts, 19 de maig de 2009

Copa, Lliga... i Champions!!!!


Amics, amigues… continuem acumulant èxits, títols. Si tot just fa una setmana ens preparàvem per al desplaçament a València, a la final de la Copa, i la guanyàvem… aquest cap de setmana hem guanyat la lliga, batent tots els rècords.

Aquesta lliga ja feia dies que l’hauríem d’haver guanyat. Però un Madrid agònic va aconseguir, de manera quasi milacurosa, endarrerir el que ja només era un fet tècnic, el dia que matemàticament guanyaríem la lliga. Sí, va caldre aquella increïble, indescriptible, exhibició del Bernabeu, aquell definitiu cop d’autoritat perquè fós així. Però ho vam fer, i aquest dissabte, finalment, gràcies al triomf del Vilareal, el nostre Barça es va proclamar campió de lliga.

Ho vam ser d’una manera certament estranya. Amb els jugadors a casa, i sense grans cel·lebracions. Perfecte. Tot el club, tot l’equip, tots els seguidors, estem ara definitivament concentrats per a la gran final de la Champions, dimecres 27 de maig, a Roma.

El triomf del Vilareal ens va permetre reservar els nostres titulars. Això és molt important a aquestes alçades de la temporada, d’una temporada planejada per autèntics dements, amb un calendari incomprensible, infernal.

Dissabte, al camp, cel·lebrarem, de manera continguda, aquesta lliga. Retrem un merescut homenatge a aquest equip i el seu entrenador. Disfrutarem… però ho farem d’una estranya manera, d’una molt madura manera: amb contenció.

Diumenge començarà el gran desplaçament de la gent de la penya cap a Roma: uns en tren, d’altres en avió, d’altres en furgoneta i fins i tot algú en vaixell…

De dilluns a dimecres hi anirem arribant tots els que hem tingut la sort d’obtenir entrada per a Roma. Un cop més, l’única espina que tenim és que no hi poguem ser tots. I que a més a més molts no hi puguin ser perquè aquests senyors de la UEFA han venut la meitat de l’aforament a gent que l’importa una merda els dos equips que juguen, i per als cada cop més sangoneres “compromisos”.

Una final com la de Roma és, com ens va dir el nostre mite, Johan Cruyff, camí de Wembley, “un fiesta”. I així la viurem. Gaudint de la ciutat, practicant la dolce vita, exhibint el nostre orgull barcelonista i catalanista. Deixant ben clar quin és el nostre país i quines són les nostres banderes.

Així arribarem a dimecres… Així arribarem finalment a trobar-nos tots, fer un dinar de germanor i començar el ritual d’acostament al camp. Trobarem un últim bar on fer una última birra abans d’entrar-hi. I llavors… bé, llavors començarà l’espectacle dels nostres herois. Nosaltres també ens hi deixarem la pell, amb els nostres càntics, donant suport a l’equip.

I… guanyarem!!!!!

I no descartem cel·lebrar-ho amb un bon bany a la Fontana de Trevi, je je je
Llavors ja ningú no aturarà la nostra eufòria i felicitat!

PS: aquesta setmana, i tot i que amb una mica d’enderreriment, també us penjarem el post del desplaçament de la Creu de Sant Jordi a Berlín, a la Final Four.

dijous, 14 de maig de 2009

Crònica Creu de Sant Jordi a València


Són les 10:00 del matí de dimecres. Els 8 de la Creu de Sant Jordi que viatgem amb el tren especial a la final de copa de València ens trobem a les portes de l’estació. Alguns més ja són a València, i alguns altres han sortit amb l’autocar de la penya barcelonista Urpa un parell d’hores abans.

El dia és lletjot. En mini-Molina fa pinta d’haver-la encertat. Esmorzem una mica i ens adrecem cap al tren. L’organització és àgil, fluïda. Un cop a l’andana ens anem agrupant segons el vagó que tenim assignat. Quatre anem en el vagó 3 i quatre més en el vagó 6. Pugem. Hem quedat a les 12.00 de trobar-nos a la cafeteria.

La gent del tren és molt variada, però molt bona gent, molt amable i molt festiva. Puntualment el tren es posa en marxa. Són les 11:00. La primera sorpresa és que els tres vagons del cap i els tres de la cua no es comuniquen entre ells. Quedem “aïllats”. Els 4 del davant fem cap a la minicafeteria… però ai làs! No hi ha cervesa, ni res amb alcohol. Frustrats, tornem als seients.

El tren llisca més poc a poc del que voldríem pel nostre país, de nord a sud. A les 14:25 arribem a València. Tal i com havíem parlat sortim disparats cap a la parada de taxis. N’agafem 2 i ens adrecem cap a la Malvarosa.

Hem quedat al restaurant a les 15:00 amb els altres companys de la penya i amb uns colegues bascos, per fer un dinar de germanor.

En Basil, el nostre home destacat a València ha reservat a un restaurant que ha entrat per mèrits propis a la nostra llegendària passió gastronòmica i etílica: L’entrepà. El restaurant és petit, però acollidor. Hi ha dues altres taules, una de bascos i una altra de catalans, que no van amb nosaltres.

Els propietaris ens reben molt amablement i ens comencen a servir gerres de cervesa mentre esperem que arribi tothom. Els de la Creu som els més puntuals. Finalment arriben, pel fons de l’estret carrer del restaurant, la colla d’amics bascos, tots impecablement enfundats amb les seves samarretes de l’Atlhetic. Ens abracem i presentem els que no es coneixien.

Entrem al restaurant. Un d’ells porta un acordió, i comença a tocar la mítica cançó “borrokalari kalera” o “kalera kalera”. Tots, catalans i bascos la comencem a cantar a pulmó. L’hator hator euskadira retrona per les parets del restaurant i ens emociona a tots.

Comencem a dinar, unes bones amanides, una sípia farcida en la seva tinta i uns musclos. I llavors arriba l’orgia gastronòmica. En Bàsil ens va encarregar dos arrossos diferents: un de llamàntol i un melós de pop. Quan arriben les cassoles aplaudim. I quan acabem de menjar-los estem tots convençuts de que aquells són dos dels millors arrossos que mai hem tingut ocasió de menjar. Brutals, senzillament genials.

La tarda avança plàcidament, entre patxarans i càntics. Finalment ens separem, no sense abans cantar, al mig del carrer, Els Segadors (nosaltres) i l’Eusko Gudariak (tots, perquè ens el sabem…). Nosaltres anem cap a la zona del Barça, perquè hi actuen els Dijous Paella i els Dr. Calypso. Però quan hi arribem no ens acaba de fer el pes el muntatge i marxem. Ens dediquem a fer birres per la zona, a les diferents terrasses, tot buscant l’ombra.

Abans de marxar cap al camp fem un entrepà i la darrera birra, i cap a dins!

Quan entrem el camp presenta un magnífic aspecte. Però… observem astorats que ¾ parts de l’aforament l’ocupen seguidors de l’Athletic. Flipem. Aquí algú s’ha passat de llest. I algú a més a més, s’ha deixat enredar. Penso en tots els companys que s’han quedat a BCN perquè no havien aconseguit entrada. Una vergonya. Però en fi… algú caldrà que ho aclareixi.

L’ambient es va escalfant. La superioritat de l’afició biscaïna és important. Fem el que podem. El sistema de repartiment d’entrades fa que a més a més nosaltres estiguem molt dispersos. En grupets de 3-4. I així és impossible mantenir el to d’animació i càntics, perquè no som prou. Això el Barça ho hauria de revisar i admetre l’acumulació de sol·licituds amb entrada en una mateixa zona. D’aquesta manera tindríem més força per animar l’equip en tot moment, sobretot quan les coses estan dures.

Al lateral es desplega una pancarta genial: bye bye Spain. L’ambien s’escalfa. Surten els jugadors i finalment arriba el moment polític del dia: comença a sonar l’himne espanyol. La bronca és fenomenal, extraordinària. Gairebé no aconseguim sentir res. La xiulada és apoteòsica, descomunal.

És un gest que deixa ben a les clares quins són els sentiments nacionals de les dues aficions que estem en aquell estadi. És tan contundent que és impossible d’ocultar. I ja veieu la cua que està portant. Ens n’alegrem molt. No és el nostre himne. I és l’himne d’un país que ens matxaca. És normal que manifestem el nostre rebuig de manera contundent.

El partit ja el vau veure tots. Ens van aguantar quinze minuts, i fins i tot ens van fer un gol. Però llavors va emergir aquest Barça prodigiós. Aquest Barça excepcional, únic, amb una qualitat i una fortalesa anímiques indescriptibles, brutals. El Barça va fer un autèntic recital i ens vam emportar la Copa de manera clara, per 4-1.

A l’acabar el partit, enmig del deliri, va començar el bonrotllisme entre tots dos clubs i aficions. Va ser una estona prodigiosa, irrepetible, amb tots dos equips abocats a cel·lebrar tot el que s’havia viscut i totes dues aficions respectant-se i estimant-se. Allò era quelcom més que futbol.

Després va venir el lliurament de la copa, etc. I vam sortir escopetejats de l’estadi cap al tren. Metro i un nou embarcament diligent. Bravo per l’organització.

Al tren, tot cares de felicitats, d’incredulitat pel que estem vivint. Tots tenim consciència que és un moment històric.

Clapadetes… i a les 4:00 arribàvem a BCN. Avui ha estat un dia duríssim. Però aquí estem. A punt de cel·lebrar la lliga i de marxar cap a Roma.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

dimarts, 12 de maig de 2009

SOM-HI!


Hores prèvies a marxar cap a València, a la final de Copa. L’expedició de la Creu de Sant Jordi ja estem a punt, ja estem vetllant armes.

Demà dimecres el festival començarà amb un bon jalar en un entranyable restaurant de València. El menú: tast d’arrossos. Dinarem, a més, en companyia d’una bona colla d’amics bascos.

Després suposo que ens desplaçarem cap al centre. Una mica de barri del Carme sempre és entranyable.

El partit és a aquesta hora dement de les 22:00. Hi anirem poc a poc. Gaudint de la ciutat i de la final.

Després vindrà l’entrar al camp i l’exhibició de sentiment nacional contra l’himne espanyol. Seguirem la crida…

I a guanyar. Perquè… GUANYAREM!

dissabte, 2 de maig de 2009

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

Això ja està. Dimecres a Londres, el passaport cap a Roma. Natres ja tenim l'apartament i el vol.

Avui, al Garito, a Corbera, bona part de la junta cel·lebrant l'enorme, històrica, apoteòsica, victòria del Barça al Cuernabeu. Hem acabat les paraules.

Només un crit: Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!!!!

dijous, 23 d’abril de 2009

Sant Jordi, Sant Patró de Catalunya i de la creu de la nostra bandera


Diada de Sant Jordi. Un dels dies més bonics de l’any, en que retem homenatge al nostre Sant Patró, l’esperit del qual s’invoca amb la creu que lluïren les primeres banderes de Catalunya, la creu sota la protecció de la qual va guiar els exèrcits catalans al llarg de la nostra història arreu de la Mediterrània. La creu que llueix, esplèndida, a l’escut de nombrosíssimes ciutats i viles del nostre país, començant pel Cap i Casal, Barcelona. La creu que també lluïm a l’escut del FC Barcelona. La creu, també, que dóna nom a la nostra Penya: Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi.

Una Diada que invoca la força del nostre patró, el seu coratge. Una Diada que vivim també plena de valors del nostre poble, com la sensibilitat, l’amor, a través de la rosa. I la cultura, un poble culte, un poble que s’estima amb bogeria la seva llengua i l’ha preservada al llarg dels segles i per damunt de les ferotges persecucions que ha patit; una llengua i una cultura que manifestem amb els llibres.

Invocar, avui, el nostre Sant Patró, ser fidels al seu esperit, serà important, tant per la situació del país i les dificultats que arrossega, com per al nostre club, que viu un moment extraordinari de la seva història, i que ha de fer front, aquestes properes setmanes, a un repte extraordinari, que pot significar guanyar totes les competicions en les que hem participat: Lliga, Copa i Champions!

Aquesta esplèndida Diada de Sant Jordi ja va començar magníficament ahir a la nit, al camp, amb una extraordinària victòria sobre el Sevilla. El que semblava podia ser un partit complicat, va esdevenir una exhibició total, amb un joc meravellós. L’equip juga de tal manera que ja hem acabat les paraules per descriure’l i per definir la nostra felicitat. Ahir, a més, a l’estadi, en aquells primers 20 minuts màgics de la segona part, el camp va ser un clam. Semblava que havia esclatat la bogeria, i els càntics recorrien l’estadi, fins l’últim racó, a totes les graderies, i enllaçaven l’un rere l’altre. Va ser un moment apoteòsic. Els jugadors estan manifestant un compromís, una entrega, una concentració i una qualitat extraordinàries. En Pep Guardiola ha estat capaç de fer un equip fantàstic, i ha sabut treure el millor de tots i cadascun dels jugadors, que han esclatat en aquest equip.

Les properes setmanes són decisives. Perquè aquesta màgia que estem vivint necessita que acabi de la millor manera possible, de l’única manera possible: amb títols. Nosaltres hi serem, com érem també ahir al camp, malgrat els horaris impossibles i fastigosos a què ens fan jugar aquests imbècils que dirigeixen el futbol.

I a partir d’avui serem a tots els grans compromisos que ens esperen. Ja tenim –alguns, perquè lamentablement la sort i les escasses entrades disponibles no ens permetran ser-hi tots, com hauríem volgut- les entrades per a València.

Aquest dissabte hi ha una altra de les “finals” d’aquest tram, contra el València, un rival sempre dur i difícil. Cal que poguem decidir el més ràpidament possible la lliga, i aquest cap de setmana ens ensumem que pot ser molt interessant. Després, dimarts, rebrem el Chelsea, un altre partit per a gaudir i obrir les portes a la final de la Champions a Roma. I el següent dissabte: el partidàs contra el puto Madrid. Quan acabi aquest partit volem veure el Bernabeu menjant-se tota la seva ràbia anticatalana i aplaudint el nou campió de lliga…

dijous, 16 d’abril de 2009

Múnic: l’exèrcit català en marxa!!!


Dimarts vam ser a Múnic, a la tornada de quarts de final de la Champions. El resultat era prou favorable, després del 4-0 de l’anada, al Camp Nou. I el nostre equip no ens va decebre, va estar a l’alçada i va fer un molt bon partit. Patint alguns moments, com toca en uns quarts de final de la millor competició de fútbol del món.

El dia va començar molt d’hora. A l’aeroport ens vam trobar amb els companys d’ICC que també hi anàvem. Les clàssiques cues del checking, les primeres birres i un ambient de primera. Es notava que érem, que som, l’autèntic exèrcit de Catalunya. Vam omplir un jumbo (prop de 600 places), tot ple de banderes del Barça, senyeres, estelades i creus de Sant Jordi.

Quan vam arribar a Múnic, la comoditat dels autocars esperant a la porta de l’aeroport. 45 minuts de trajecte fins al centre de la ciutat… i comença el festival.

Els de la Creu de Sant Jordi portàvem bons informes, i vam anar cap a un lloc recomanat, el jardí de l’Agustiner Keller prop de l’estació central. Un lloc sensacional, ple de taules enmig d’un magnífic jardí-bosc. El dia era esplèndit, una calor d’alta primavera, que contrastava amb els dies de pluja de Setmana Santa. Hi havia tot de gent gaudint d’una bona cervesa i bon àpat i d’aquell sol que suposem estrany en aquelles latituds. També hi havia força seguidors del Bayern… i cap turista. L’havíem encertat.

Allà van caure les primeres gerres de cervesa, una cervesa magnífica, amb un servei molt amable, simpàtic i eficient. Més birres i… salsitxes, je je je.

En acabar el dinar ens vam adreçar cap al centre, cap a Marientplatz. Un ambient sensacional. Ens trobem amb els companys d’ICC en una de les grans cerveseries del centre, la famosa Hofbrau. També amb altres companys de Hammers BCN i altres barcelonistes de pro.

Des d’allà, i mentre anaven caient les birres i les hores, vam començar un periple pel centre, fent aturades estratègiques per a refrescar-nos. A una hora prudent uns quants vam decidir menjar alguna cosa més, en previsió del que ja era un elevat consum de cervesa i d’una nit llarga.

Tot el centre era un aparador de barcelonistes, enaltint el nostre club i la nostra pàtria amb les nostres banderes. És en aquests desplaçaments quan més es posa de manifest l’autèntica ànima blaugrana, el genuí esperit barcelonista: un seguidor que estima tant al club com al seu país, i que defensa club i país pel damunt de tot. Catalunya, la nostra senyera, la nostra llibertat, té en l’afició del Barça el seu gran exèrcit, la seva gran ambaixada. Tot i que no estaria de més que animéssim una miqueta més, fins i tot que ho féssim quan les coses estan complicades...

Una hora abans del partit vam agafar el metro per anar cap a l’estadi. Un metro eficaç, que ens hi va dur, no sense unes quantes bromes amb tot el personal que hi anava.

El metro deixa aprop de l’estadi, del magnífic Allianz Arena, però no a tocar. Hi arribem a través d’una rampa que compartim amb la molt educada afició bavaresa. Allà ens trobem amb dos amics, simpatitzants de la penya que viuen a Alemanya i no s’havien volgut perdre el partit. Grans abraçades i cap a dins!

Com quan les aficions rivals venen al Camp Nou, nosaltres estàvem situats en les graderies superiors. Quan accedim a la grada, la cosa feia autèntic goig, una autèntica marea de banderes de símbols barcelonistes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.

El partit ja sabeu tots com va anar. Un duel intens, amb un Bayern que no es va rendir, i amb un Barça que va tenir alguns moments de dificultat, però que va acabar imposant el seu joc, la seva superioritat. I a semifinals!!!

La sortida de l’estadi, molt endreçada. Els autocars que ens havien de dur cap a l’aeroport estaven relativament aprop. A l’autocar, les últimes risses, històries i camaraderia.

Quan arribem a l’aeroport estem ja triturats. L’embarcament es fa amb més diligència que altres vegades. Tot i així, fins que no ens enlairem passa una bona estona. El viatge de tornada es fa llarg, i en la fosca de l’avió, ja ningú té esma per a res, excepte per fer les primeres clapades.

Un cop a El Prat el factor ocupant es torna a posar de manifest, i les jardineres per dur-nos a la terminal es fan esperar. Finalment abandonem El Prat, amb aquella íntima i especial satisfacció que sentim tots els barcelonistes quan anem pel món, i hem pogut lluir davant el món la nostra passió pel Barça i la nostra fidelitat a Catalunya, el nostre país.

A pel Chelsea… i a Roma!!!!

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

dijous, 9 d’abril de 2009

SETMANA SANTA I SETMANA DE GLÒRIA


Uf! Quins dos dies, companys! Ahir el 4-0 al Baryern, a la Champions, va ser un partit absolutament espectacular. Té raó el president Laporta quan diu que probablement la primera part del Barça sigui una de les millors de la nostra història.

Futbol total. TOTAL! El domini del Barça va ser aclaparador, la posició al camp, perfecta. La velocitat en el moviment de la pilota, espectacular. I el moviment i desmarque dels jugadors, sobretot del trident ofensiu, genial. Un partidàs, un autèntic partidàs, d’aquests que es recorden llargament, que passen a formar part dels nostres somnis barcelonistes.

Dimarts vinent la penya serà a Münic, amb una àmplia representació. Promet ser un dels desplaçaments aquests que ho tenen tot… excepte emoció, je je je. Però vaja, prometem fer unes bones birres a la vostra salut, la del Barça i la de Catalunya.

I avui, que ara arribem del bàsquet, doncs què dir… JA SOM A BERLÍN!!! Després d’una etapa de crisi, el Barça de bàsquet ens torna a fer gaudir, i de quina manera! El partit d’avui ha estat molt i molt bo. Hem estat pel damunt del rival tot el partit, i hem arribat a guanyar de 21, en un tercer quart espectacular.

I ens agrada aquest ambient barcelonista que viu amb tanta intensitat la ciutat i el país. Un ambient que es trasllada a tots els jugadors de totes les seccions. Avui el Palau estava farcit de jugadors del primer equip de futbol. I això implica viure el club.

No sabem encara si podrem anar a Berlín. Massa desplaçaments en massa poc temps. Dimarts vinent Münic, el 13 de maig, València, el 27 de maig, la final de la Champions a Roma… Però la cita de Berlín, del pont de l’1 de maig, és tot un repte. Mirarem a veure si hi podem ser.

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

dissabte, 21 de març de 2009

La Creu de Sant Jordi amb Dr. Calypso!


Sí, ja sabem que tots estem pendents de continuar líders a la Lliga. També sabem que ja estem preparant el desplaçament a Münich, a quarts de la Champions. I fins i tot que tot són dubtes sobre els que podrem anar a la final de la Copa a València…

Però avui hi ha hagut un concert a Barcelona d’aquells que formen part de l’ADN de la nostra penya: el 20è aniversari de Dr. Calypso!

Hi ha dues grans bandes lligades a la nostra història com a penya: Dr. Calypso y Skatalà. Més enllà, Madness. Però aquí, des de sempre, aquestes dues grans bandes.

I avui hem fet una gran festa. Allà ens hi hem trobat tota la penya de la Creu de Sant Jordi, d’ICC, i altra gent com d’Almogàvers, Hàmmers, etc.

Una autèntica festassa.

La festa que tots esperem continuï a la lliga, a Münich i a València. I Dr. Calypso formarà part de la banda sonora d’aquests desplaçaments. Perquè són uns dels nostres. I perquè hem viscut tant al seu costat…

Endavant Dr. Calypso, molts anys i bons!

dimarts, 3 de març de 2009

Calçotada i altres (per a oblidar... sense defallir)


Aquest passat diumenge 1 de març vam tenir la tradicional calçotada de la penya en el magnífic indret de les Masies de Poblet, en plena comarca de la Conca de Barberà, un enclavament natural al bell mig de les muntanyes de Poblet, i a tocar del monestir.

Aquesta trobada de socis, parelles i fills s’ha convertit en una de les nostres activitats socials més entranyables. Passeig, vermut, calçots, carn, llangonissa, porrons de vi….

Llàstima que per la tarda el nostre equip es deixés guanyar per l’Atletico de Madrid per 4 a 3, en un partit en el que el Barça va anar per davant en el marcador durant quasi tot el partit, però que ha acabat perdent per errades defensives i per no saber “ matar “ el partit quan tocava, un fet aquest que denota la poca maduresa mental d’aquest equip d’en Pep Guardiola.

Llàstima també, que hi arribéssim després de perdre contra la pericada. Una derrota que com ja vam dir aquí mateix, ens va fer molt de mal. Avui us deixem aquí una foto de les birres prèvies al derbi. Sens dubte, els millors moments d’aquell dia per a oblidar.

Bé, tanmateix , ara no es moment de defallir i cal estar amb el nostre equip, ja que en les properes dates ens juguem el nostre futur a la Copa del rei, i a la Lliga de Campions.

Força barça!

Visca la terra!

dissabte, 28 de febrer de 2009

LA TRADICIONAL CALÇOTADA DE LA PENYA


Aquest diumenge 1 de març fem la tradicional calçotada de la Penya. Un dia per esplaiar-nos tots els socis i les nostres famílies. Una del tot tradicional cita pels voltants del monestir de Poblet, indret emblemàtic, cabdal, de la nostra història com a poble.

I aquest dissabte els putos pericos han fet el que ja s’esperava d’ells, perdre amb el Madriz. I, ells, ben feliços. El nostre Barça ha de guanyar, com sigui, a camp de l’Atlético de Madrid. Com sigui.

Per cert… molt gran, Henry, molt gran. Què bo, ja ja ja!!!! Declaracions així donen gust. I si a més van acompanyades de gols decisius, com el de dimecres a Lió, doncs perfecte. Aquesta és la línia, Titi!!!! Tens tot el nostre suport!!!!

dissabte, 21 de febrer de 2009

Avui, crispats... però mirant endavant amb confiança i compromís


Sí, estem crispats, molt emprenyats. Perdre contra la xusma perica és molt emprenyador. I fer-ho com ho hem fet, encara més. Amb les ganes que teníem d'enviar-los a prendre pel cul, a segona...

Aquesta escòria que hem d’aguantar, per sort per molt poc temps, a la nostra ciutat, avui s’ha beneficiat d’un dels pitjors arbitratges que es recorden. La bassura, evidentment, només sap que fer la bassura. I això és el que han fet. Repartir llenya des del començament. L’arbitre ho ha tolerat. I en la primera entrada d’un jugador del Barça, que ni tan sols toca el puto perico, ens l’expulsen.

Els 60 minuts amb inferioritat numèrica han estat un autèntic desastre. Ens hem deixat arrossegar pel joc de delinqüents dels pericos. Un club i uns jugadors que tots porten noms de kinkis, de nyetas, de latin kings, i que es comporten com a tals.

En un dels posts per fer balanç de l’any, avisàvem de la dificultat del calendari abans de reprendre la Champions, dimarts vinent, a Lió. El mes de gener el vam passar molt bé, complint els objectius. Però aquests dos últims partits, contra el Betis i contra l’Espanyol, l’equip no ha estat fi. Si a això hi afegim un arbitratge vergonyós, que ha permès tot l’antifutbol desplegat per l’escòria perica… doncs ja ho tenim, un resultat que fa mal, sí fa mal.

Però no hi ha temps per a lamentar-se. Dimarts tenim una de les cites importants de la temporada, a la Champions, contra el Lió. Per fi tornarem a jugar contra un equip de futbol i no contra una banda de delinqüents futbolístics. A la Champions, a més, no hi ha cabuda per a arbitratges tan escandalosos com el d’avui.

La Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi serà a Lió. Igual com també serem a totes i cadascuna de les fites importants del nostre club en el que queda de temporada. I ens hi deixarem la pell, la gola i les birres.

També, està clar, la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi no oblida els seus compromisos amb el país, i el dia 7 de març, al costat de molts altres milers de catalans, serem a Brussel·les, per defensar la nostra nació, per defensar el dret a decidir, per defensar l’autodeterminació i la independència.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

diumenge, 11 de gener de 2009

Brutal! Magnífic!


La victòria del Barça avui a camp de l’Osasuna (2-3) és importantíssima i té un mèrit enorme!

Avui hem fet un altre pas important. El Barça està aguantant molt bé la pressió de ser líder amb tants punts d’avantatge sobre els seus perseguidors. I avui, en un camp complicat, en unes condicions poc favorables per a desplegar el joc del Barça… hem treballat i arrencat una importantíssima victòria.

Ho hem fet, a més, remuntant un marcador que, després de posar-nos pel davant, se’ns havia posat en contra, i hem passat d’un 0-1 a un 2-1, amb tot el que això implica.

En el post anterior parlàvem que aquest gener-febrer, abans de reprendre la Champions, és clau per al Barça, per deixar totalment encarrilada la Lliga. Per fer-ho necessitem mantenir una tensió altíssima, i guanyar. Aquest és el camí perquè els nostres rivals no es creixin i no ens compliquin el tram final de la Lliga, on el Barça estarà viu en tres competicions, i jugant-se la Champions amb els millors clubs d’Europa, a un nivell molt i molt superior al de la Lliga.

És molt important el triomf d’avui. Ha estat un triomf d’aquests de coratge, de motivació, de lluita, d’estar sempre buscant la victòria.

És important també perquè el Barça avui ha comès més errades defensives de les que hauríem de cometre. No és el primer partit que ens passa. El Vilareal també ens va guanyar l’esquena massa vegades. I això és perillós.

Un altre toc d’alerta que caldria llençar és que s’està generant una certa (potser inevitable) messidependència. Fins a quin punt la presència d’en Messi ens resulta decisiva, determinant?

Aquesta pregunta és difícil de respondre. Primer, perquè Messi està estratosfèric, brutal, magnífic. Se’ns acaben els qualificatius per a definir Messi i el seu joc. Aquest noi està increïble. El seu estat de forma és tan espectacular que col·lapsa l’equip i els rivals. En Pep Guardiola té també molt bona part de la “culpa” en aquest estat de gràcia de Messi, en aquest esclat: el fet de ser un equip seriós, un equip que entrena, que físicament es cuida, treballa, amb un equip metge absolutament pendent de la situació física de la plantilla… forma part de l’èxit de Messi.

Per això és inevitable, a la vista de la seva participació directa en tots els gols de l’equip, que ens preguntem fins a quin punt hi ha “messidependència”. Ja sabem que sense Messi també hem guanyat, però…

Bé, en resum, el millor d’avui és aquest nou triomf i l’actitud i fermesa demostrada per l’equip, que ha sapigut superar la inicial remuntada de l’Osasuna.

El partit d’avui il·lustra perfectament el que ens espera. L’Osasuna és el cuer. El que queda de competició serà duríssim, molt dur. Ha de costar molt mantenir aquesta tensió competitiva, quan fins i tot el cuer, l’Osasuna, és capaç de remuntar-nos un marcador. Ja no estem aconseguint aquells resultats espectaculars del tram mitjà de la primera volta de la Lliga. Els rivals han après com complicar-nos molt la vida. I ho fan. Per sort, tenim qualitat i compromís suficients per continuar guanyant.

Cal seguir així. Aquest és l’únic camí. El que ens queda és molt més dur que el que hem fet. I al febrer reprenem la Champions… i aquí caldrà estar al més alt nivell. Tots, no només Messi.

Ens veiem dimecres a l’estadi, per la tornada de la Copa.

Free Counter and Web Stats