dilluns, 31 de desembre de 2007

La Creu de Sant Jordi amb la nostra selecció! (2 cròniques complementàries)


La crònica "oficial" del "responsable" de l'expedició:
Dissabte a les 05:30 del matí ja estàvem a l’aeroport amb alguns companys de Formentera. vam marxar amb Vueling amb el vol de les 06:45, l’avió estava ple de seguidors catalans. Encara de nit vam arribar a Bilbo, vam agafar un bus que ens va deixar al centre de la ciutat i directes a l’hotel. Com que era encara molt aviat vam descansar una estona a l’habitació i a les 11:00 ens vam activar per començar la jornada alcohòlic-gastronòmica.

Quan estàvem a punt de sortir de l’habitació vaig veure que ena faltava una de les bosses que portàvem, concretament la bossa de les banderes de la penya!!!! Ens l’havíem deixat al bus, miraculosament la vam recuperar un hora més tard. Potser caldrà pensar en canviar la custòdia de les banderes... algú va estar a punt de patir un atac de cor en veure que les havia perdut, buf!
Bé, un cop recuperades vam enfilar cap el casc antic, a les 12:00 començava la marató de “vinos cosecheros”, pintxos, birres, etc… A la plaça porticada del casc antic vam quedar amb més gent de la penya que ja estaven allà dalt des del divendres. Cap a les les 13:00 els carrers del “Zaspi Kaleak” eren un formiguer de penya que anava al partit, tant bascos com catalans... i no va ser fàcil trobar lloc per jalar, al final però vam aconseguir taula sortint una mica d’aquella zona.

Amb la pantxa plena vam continuar la ruta de bars, fins una estona abans del partit que ja ens vam dirigir cap el camp, fent l’últim gin-tònic al bar “Doña Casilda” de davant de l’estadi.
L’ambient al camp era formidable, sincerament crec que els catalans vam guanyar tant en fútbol com en càntics. Les graderies a tope i plenes de coneguts, fins hi tot gent dels nostres pobles!!! I habituals de les mogudes de BCN, he he heypso.

Amb el partit acabat vam marxar cap a l’hotel, aturant-nos prèviament en un bar per picar un mica. La nit va ser tot un reguitzell de bars, a quin més ple, la veritat es que era una mica agobiant. El Kafé Antzokia estava impossible, vam estar una estona i com que tot eren espentes i masses vam optar per marxar.

Els irreductibles, després que la gent anés plegant, vam continuar fins les 06:00. Temps d’arribar a l’hotel, recollir les coses i cap a l’aeroport. Allà ens vam trobar amb alguns coneguts... que anaven una mica més tajes que nosaltres i en algun moment vam pensar que no ens deixarien agafar el vol...

Una jornada mítica, en que la nostra penya també va estar present, un cop més, donant suport a la nostra selecció.
UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!!!
La crònica formenterenca:
Tinc l’immerescut honor, a petició de la penya, de fer-vos cinc cèntims de tot el que me’n recordi de l’apoteòsic desplaçament de dissabte.

Les 5’30 h. és una hora apta per fer moltes coses; unes saludables, unes altres no tant, però no acostuma a ser l’hora de trobada a un aeroport per anar a veure un partit de futbol. Doncs a aquesta hora ens trobàrem alguns a l’Aeroport d’El Prat per volar a Bilbo, juntament amb altres desenes de catalans, a reunir-nos amb la resta de l’expedició de la Penya i sis mil compatriotes més per veure la nostra selecció enfrontar-se amb la d’Euskal Herria. La magnitud humana del desplaçament deixa en evidència els polítics i periodistes, de fora però també d’aquí, que malden per ridiculitzar-nos o reduir­ la nostra selecció a la categoria de “selecció autonòmica” equiparable a la de Cantabria o Múrcia. Doncs que organitzin un Cantabria-Múrcia a Santander, vejam quants murcians hi van.

Devers les 8’00 vàrem arribar a Bilbo i vàrem agafar el bus per anar cap a l’hotel. Un cop allà ens vàrem concedir un repòs que ens ajudés a afrontar la maratoniana diada gastronòmico-etílico-esportiva que ens esperava. A les 11’00 h, ens vàrem llevar, i ja tant d’hora ens vàrem topar amb la primera incidència greu del desplaçament. En una jornada d’aquestes característiques, és difícil que no es registri cap incidència, però la primera ens va agafar en dejú. Quan ens disposem a marxar, comprovem esparverats que la motxil·la que portàvem amb les banderes de la Penya no hi era. Incrèduls preguntàrem a recepció vejam si la hi haguéssim deixada en arribar, però tampoc no la tenien. El pànic no va trigar a apoderar-se “del responsable”, conscient de la gravetat del fet d’haver perdut els estendards sagrats que li havien estat confiats, negligència que a més s’afegia a l’oblit de diumenge quan no els va portar al partit contra el Mandril. Vaig mirar de tranquilitzar-lo i després de concloure que per força la motxil·la havia de ser dins el bus, vàrem fer cap a la parada on havíem baixat, a la Plaza Moyúa i per on havia de tornar a passar el mateix bus. No s’hi val, com a estratègia de tranquilització, dir, com va fer algú en referència a les conseqüències de la badada: “això és death penalty, ho saps, oi?”; és a dir, l’esperava una execució seguida de judici.

Per afrontar el tràngol amb el ventre ple vàrem fer els primers pintxos i vinets a un bar proper a la parada, ja que encara faltava una mica per arribar el bus; encabat, tornem a la parada i després de poc arriba el bus, que no era però el mateix que havíem agafat nosaltres; contrariats informem del problema a un empleat de BizkaiBus, suposo que un cap dels xofers i immediatament baixa allí amb nosaltres, treu un telèfon móvil i truca:

- Sí, oye que estoy aquí en Moyúa y hay unos viajeros que han perdido una mochila. ¿La teneis? ¿Sí? (esbufegada d’alleujament per part nostra) ¿Quién? ¿Javi? Vale, muy bién. - ¿La tienen?- Sí, sí, la lleva el próximo que llega; esperadle y la cogéis.- ¿Cuánto tarda?- 10 minutos.- Hey, muchísimas gracias, eh, muchísimas gracias.- De nada.

Alleujats i sorpresos per tanta amabilitat, rapidesa i eficiència, poc habituals a casa nostra, ens quedem esperant el bus que portava el nostre Sant Graal i l’assegurança de vida “del responsable”. Mentre esperem passa per allí n’Avelino, incondicional de tots els escenaris del combat per la causa pàtria. És sobrer dir que els deu minuts, o havien passat feia estona o eren deu minuts formenterers. Finalment per a la nostra tranquil·litat i alegria veiem arribar el bus. S’atura, deixem baixar i pujar els passatgers i tot seguit “el responsable” s’adreça al xofer, amb el qual manté un diàleg que reproduïm tot seguit en la seva integritat:

- Hola, ¿le han llamado por una bolsa que nos hemos dejado antes cuando veníamos del aeropuerto?- No.- ¿? (gest de sorpresa)- Hemos hablado ahora mismo con un compañero suyo, ha llamado por teléfono y nos ha dicho que tenían la bolsa, ¿nadie le ha dicho nada?- No.- ¿¿?? (gest d’indissimulada preocupació)- ¿Tú eres Javi?- Sí....(El xofer amb gest indulgent i pretesament benèvol atansa la mà al darrere del seient, traient-ne la motxil·la)- No me han llamado, he llamado yo.

Amb ostensibles mostres d’alleujament li riem la broma i li donem les gràcies. Són treballadors, seriosos, eficients … però no per això deixen de ser de Bilbao.
Recuperats els sants senyals i amb la tensió arterial en els seus nivells normals, a les 12’00 decidim deixar-nos d’orgues i fotre-li cap a Zazpi Kaleak. Entrem al primer bar i demanem uns musclos; per beure demanem vi i fem la nostra primera troballa etnològica quan el cambrer ens demana: “¿reserva, crianza o cosechero?”. Ens mirem astorats i responem: “cosechero”. Els catalans som un poble amb una llarga i rica tradició vinícola, amb gran nombre de varietats i classes, però era la primera vegada en les nostres vides que sentíem a parlar del kosetxero aquest. Intercanviem paraules cordials amb una cuadrilla de bilbains; “Sabéis que venís a perder, no”?. Ens acomiadem amistosament i ens desitgem sort.

Seguim la ruta i una iaia menuda, endoblada, amb gest sorrut i sec ens saluda: “Visca Catalunya ta Gora Euskadi!”. Arribem fins a una plaça amb arcs a l’estil de la Plaça Reial, amb la diferència que la munió que s’apinyota a les portes dels bars no són guiris, sinó autòctons. Entrem a un lloc anomenat Casa Pedro, per seguir amb la conya ens demanem uns. Mentre esperem la resta de l’expedició una senyora basca se’ns atansa i ens diu que està buscant uns catalans que va conèixer a Bangkok, ja que porta les seves entrades. A prop hi ha el bar Urdiña amb una bona colla de catalans a la porta, cantant o si ho voleu, intentant-ho. Continuem, ja tots els que havíem de ser, l’expedició per Zazpi Kaleak que a les 13’00 ja era un forfolló de gent lluint els nostres colors nacionals i/o els dels nostres amfitrions i amics. Vàrem recórrer diversos locals, entre els quals en destacarem un amb fotos i motius de l’Athletic a tot arreu menys a la tapa del vàter. El tema del dinar, potser a causa de la influència sinistra de la presència d’un formenter, ens el vàrem prendre amb calma excesiva fins al punt que vàrem badar i no trobàrem ni una taula per a quatre persones en tota la zona. Era tot ple a vessar. Finalment, sortint d’allí, però encara a prop, vàrem trobar lloc.

Vàrem acabar de dinar tard i vàrem seguir la processó etílica tot enfilant el camí de San Mamés, que després del tiberi de menjar i beure, a mi se’m va fer més llarg que el de Santiago, i ja em perdonareu la innocent irreverència. Vàrem ingerir els darrers beuratges d’abans del partit al bar Doña Casilda. Val a dir que l’acolliment que ens va dispensar l’afició basca ja als voltants de l’estadi és digna d’esment, amb visques a Catalunya. És el primer cop que veig res així en un partit de futbol; va ser una lliçó d’esportivitat i amistat com no l’havia vist abans. Que n’aprenguin!

Ja dins l’estadi vàrem ocupar les localitats, al gol sud de San Mamés. Ja som a La Catedral. És impressionant, ja quan t’hi acostes des del carrer i veus l’enorme escut de l’Athletic a un dels murs exteriors, impacta, però quan hi entres, imposa respecte i admiració. I que això ho diguem nosaltres tenint el Camp Nou, crec que hi afegeix valor. El seu disseny d’inspiració britànica li confereixen un atractiu especial, únic, en comparació amb el que estem acostumats a les nostres latituds. Tots els seus murs respiren història, tradició, futbol, orgull … la seva gespa ha acollit equips legendaris … … però com la resta d’estadis de l’Europa Occidental llevat del del Formentera (comptant Formentera dins l’Europa Occidental), té un freu defecte: no s’hi pot vendre alcohol, motiu pel qual alguns, varen decidir acabar de mirar el matx a un bar del carrer. Això sí, varen tenir el decòrum d’esperar-se al descans, quan amb 0-1 varen donar el partit per dat i beneït. Els xinesos que regentaven l’establiment no reeïxien a desxifrar les sol·licituds que els feien, per bé que ells se’ls adreçaven en un català correctíssim, cosa que algú va recriminar … com si sabessin xinès!

El partit va ser espectacular, més que no pas pel joc, per l’ambient. Va ser, com molt bé descriu un subjecte de Libertad Digital (i com jo, modèstia apart, ja vaig predir que farien), un autèntic aquelarre independentista. La sonoritat de l’estadi va intensificar els càntics, els crits, el soroll; va ser especialment emocionant el moment dels himnes. Els Segadors sonant a San Mamés i de la manera que hi varen sonar és un d’aquells moments que no oblidaré en la vida. Els segurates varen col·laborar en la festa no escorcollant absolutament ningú i permetent l’entrada de bengales, cosa que va afegir-hi color i olor, no cal dir-ho; hi va haver moments que semblàvem enmig d’un correfoc i això contribuïa a l’escenifiació d’una mena d’infern festiu, d’un akelarre, pròpiament dit. Tot plegat entre la fraternitat, l’amistat i l’esportivitat de les dues aficions, que varen gaudir de la festa molt sovent barrejats; sense anar més lluny, davant nostre hi havia dos soferts seguidors de l’Athletic que varen expresar-nos la seva aflicció per la situació del seu equip a la lliga. Cal destacar també que l’afició catalana, per intensitat i per perseverança, es va fer sentir més que la basca.

Futbolísticament parlant, es pot dir que els bascos varen fer gala al començament de la seva clàssica empenta, esperonats a més pel seu públic, però el gol de Bojan els va ensorrar i a partir d’aquí els nostres es varen mostrar clarament superiors. Perquè la festa fos completa, però, a la segona part els locals varen agafar tot l’equip català amb els pixats al ventre i en un ràpid i perfecte contraatac Aritz Aduritz va empatar. Morales, substituint Jonquera per la seva desgraciada lesió, encara va evitar la victòria basca. Bé, al final 1-1 i tothom content, encaixades de mans entre jugadors i seguidors, i a continuar la festa!

Sortint del camp semblàvem tots una sola afició; encara hi va haver temps per a la broma, quan un basc ens va remarcar que si els dos partits haguessin sigut una eliminatòria oficial ens haurien eliminat. Li vàrem respondre que tant de bo es donés el cas, si això volia dir que teníem seleccions oficials.

Vàrem fer un mos per recuperar forces cara a la recta final de la gloriosa jornada; na Larissa, que amb una paciència admirable ens havia acompanyat tota la jornada, es va quedar a l’hotel. Vàrem anar al Café Antzokia, curull fins al capdemunt i presidit per una senyera i una ikurriña enormes al fons. Quan hi vàrem arribar sonaven els mítics Hertzainak, no recordo si “Ta zer ez da berdin”, més tard recordo especialment “No hay tregua”, dels Barricada, corejada amb crits que no reproduiré. El lloc es va anar fent petit a causa de la política de Viva la Virgen dels responsables de l’establiment, que no varen establir cap mena de control sobre l’aforament, deixant entrar tothom que passava per allí i com que a més no cobraven entrada, ja us jo podeu imaginar: l’entrada/sortida va esdenir un xoc de masses tectòniques on anava endavant qui empenyia més fort. És el problema de sortir de festa al país de la sokatira, els harrijasotzailes, i tal.

Finalment, vàrem escapar d’allí i mentre alguns van emprendre una prudent retirada, d’altres vàrem seguir jotake irabazi arte de bar en bar, de Salses a Guardamar; la veritat és que trobar un indret amb espai per respirar era missió quasi imposible; recordo sobretot un dels primers llocs que anàrem, que si sabés com es deia us n’informaria per si mai hi aneu a petar, hi aneu amb bolquers per si us agafa pixera.

A les 5’00 entràvem al darrer cau. Jo estava ja una mica moridor, pero “el responsable” no se’n podia anar a dormir de cap de les maneres perquè havia de ser a l’aeroport a les 7’30 i fotre’s al llit hauria sigut una temeritat amb el risc evident de perdre el vol, de manera que el vaig acompanyar fins al final d’aquell tour de force. Encara vàrem tenir temps de presenciar una baralla entre dues ties; la pena va ser que no haguessin estat despulles dins una bassa de fang, potser ens hauríem quedat a presenciar-ne el desenllaç, però vàrem decidir plegar, que ja era l’hora.

Vàrem anar a l’hotel, “el responsable” va agafar la maleta i –tranquils- també la motxil·la amb les banderes de la Penya i va marxar cap a l’aeroport, on algú inevitable de la munió de catalans va “alegrar” el matí als guàrdies civils presents cridant “Alto a la Guardia Civil!”. Jo encara vaig tenir temps de dormir quatre horetes i després també cap a Barcelona, des d’on vaig fer escala cap a l’aeroport de Formentera, anomenat Eivissa. A Formentera, vaig anar a la Fonda Pepe encara amb la samarreta de la selecció a brindar per la nostra terra i per la victòria amb un parell de patriotes.

Finalment, avui amb aquest relat, torno a assaborir el regust dolç d’una bella i històrica jornada que no oblidaré, com cap dels que hi érem. Esperem que aviat en puguem tornar a viure una altra.
Visca la Penya Creu de Sant Jordi, Visca la Penya Barcelonista de Formentera
i Visca Catalunya Lliure, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

dijous, 27 de desembre de 2007

NADAL A LA PENYA I ACTES DEL BARÇA-MADRID


No comentarem gaire cosa del nefast partit i resultat del partit FC Barcelona- Real Madrid. Un desastre. Tenim un problema i l’hem de resoldre JA! si no volem llençar per la borda una altra temporada. Nosaltres no defallirem (de fet ja estem preparant el desplaçament a Glasgow), però als qui els hi toca, directiva i cos tècnic, han de prendre mesures immediatament. Això no pot seguir així.

Enguany, coses del calendari de bogeria que patim, el partit contra el Madrid va coincidir amb la vespra de Nadal. I el calendari habitual d’actes de la nostra penya es va complicar i intensificar.

Divendres dia 21 la Junta Directiva i els socis fundadors vam celebrar el tradicional dinar de Nadal. És una tradició que ens vam imposar per reviure i tenir sempre present, passi el que passi i peti qui peti, el nostre esperit fundacional. Aquest dinar s’ha convertit per a molts en la primera gran moguda d’aquestes festes, que sempre fem coincidir amb el darrer dia feiner abans de Nadal. Enguany no ens va tocar altre remei que moure el calendari.

Diumenge dia del 23 de desembre vam complir amb el ritual d’actes previs amb què acostumem a viure tots els Barça-Madrid: un partidet de futbol i un bon dinar abans d’anar cap la zona de l’estadi a acabar de fer unes birres.

Com ja venim fem des de fa una bona pila d’anys vam jugar un partit de futbol sala contra la
Penya de l’Urpa (foto) . El partit va començar a les 11:00 del matí i es va jugar a les instal·laciones esportives de Vall-Prac, amb resultat de 5-3 a favor de la Creu de Sant Jordi (per ara no hem perdut cap vegada contra aquests “vailets”). Un cop més, els hi va tocar pagar el vermut…

El dinar el vàrem fer en un cèntric restaurant de Barcelona, que van tenir la deferència de tancar per a nosaltres, amb la qual cosa l’ambient va ser ràpidament el de les grans diades.

I després, cap a l’estadi, als bars de la zona, on ens vam reunir amb la resta d’amics i penyistes que no havien pogut venir al dinar.

Del partit, com dèiem, millor no parlar-ne gaire. Tot i que ens sembla que algun soci té ganes de desfogar-se…

L’anècdota de la jornada? En el moment d’entrar a l’estadi el responsable de la pancarta se’n va adonar que se l’havia oblidat al cotxe, i ja no vam estar a temps d’anar-la a buscar.

Bon Nadal a tothom i feliç 2008!

diumenge, 16 de desembre de 2007

Una estrena per al bloc carregada de significat

Amb aquest post posem en marxa el bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Aquest bloc estarà accessible des de la pàgina web de la penya, i té l'objectiu de ser una eina dinàmica d'expressió de la nostra penya.
Ni fet expressament podíem triar un dia per al primer post que avui, amb dues coses significatives del que és la penya i de com vivim el nostre barcelonisme.
Ahir, en un gran partit, el nostre Club va escombrar el València, guanyant per 0-3. Després de moltes jornades sense guanyar a camp contrari, el partit d'ahir va suposar un triomf importantíssim a aquestes alçades de la Lliga, i en la jornada prèvia al partit que més ganes tenim de l'any a l'estadi, contra el Reial Madrid. L'única nota negativa va ser la lesió d'en Messi, que dissortadament no podrà jugar aquest partit de la màxima rivalitat contra l'equip que representa tot allò que més odiem: el madridisme i l'espanyolisme. A banda del resultat, la gran notícia és la plena recuperació de n'Etto, i el seu instint killer. Un triomf brillant que ens va que ni brodat per rebre en plena forma i amb la moral alta al puto Madrid.
En un altre ordre de coses, ahir La Vanguardia es feia ressò d'una notícia que estem obligats a comentar: les samarretes del nostre club es venen als països islàmics alterant el nostre històric escut, amb una burda manipulació que tapa la Creu de Sant Jordi.
L'escut del nostre club resumeix tots els valors del barcelonisme: els colors blaugrana, la senyera i la Creu de Sant Jordi. Aquest és el nostre ADN, aquesta és la nostra identitat. Qualsevol manipulació és inadmissible i no la pensem tolerar. Si a algú no li agraden els valors que representa el nostre club que s'hi posi fulles. No admetrem cap manipulació, ni pel que fa a la senyera, la bandera del nostre país, ni pel que fa a la Creu de Sant Jordi, que representa perfectament les arrels cristianes de la nostra nació i va ser la primera bandera de combat del nostre poble.
Al crit de Sant Jordi i Desperta Ferro els nostres exèrcits van reconquerir als sarraïns les terres que avui formen la nostra nació, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I es van estendre per tota la Mediterrània en el que representa una de les majors glòries catalanes.
Una petita capella en l'exterior de la catedral de València acull un altar en el lloc on segons la tradició el rei Jaume I, un cop reconquerida la ciutat davant els musulmans, s'agenollà i feren una missa per agrair la intercesió de Sant Jordi.
Sant Jordi, patró de Catalunya, representa tots els valors de coratge, dignitat i fidelitat que, amb orgull i humilitat vam voler que caracteritzessin la nostra Penya. La Creu de Sant Jordi és la nostra bandera històrica i de combat, que els fundadors del nostre Club van voler figurés a l'escut.
i res ni ningú, absolutament res ni ningú tenen el més mínim dret a alterar-lo, ni manipular-lo. Si a algú no li agrada la senyera o la Creu de Sant Jordi que s'hi posi fulles, el planeta està ple de clubs de futbol que no defensen els valors que representen.
Combatrem i no ho tolerarem cap manipulació. Des d'aquí exigim a la directiva una investigació sobre aquests fets delictius, i que sigui implacable en la persecució d'aquestes falsificacions inadmissibles que atempten contra els valors del nostre Club.
Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

Free Counter and Web Stats