Dimarts vam ser a Múnic, a la tornada de quarts de final de la Champions. El resultat era prou favorable, després del 4-0 de l’anada, al Camp Nou. I el nostre equip no ens va decebre, va estar a l’alçada i va fer un molt bon partit. Patint alguns moments, com toca en uns quarts de final de la millor competició de fútbol del món.
El dia va començar molt d’hora. A l’aeroport ens vam trobar amb els companys d’ICC que també hi anàvem. Les clàssiques cues del checking, les primeres birres i un ambient de primera. Es notava que érem, que som, l’autèntic exèrcit de Catalunya. Vam omplir un jumbo (prop de 600 places), tot ple de banderes del Barça, senyeres, estelades i creus de Sant Jordi.
Quan vam arribar a Múnic, la comoditat dels autocars esperant a la porta de l’aeroport. 45 minuts de trajecte fins al centre de la ciutat… i comença el festival.
Els de la Creu de Sant Jordi portàvem bons informes, i vam anar cap a un lloc recomanat, el jardí de l’Agustiner Keller prop de l’estació central. Un lloc sensacional, ple de taules enmig d’un magnífic jardí-bosc. El dia era esplèndit, una calor d’alta primavera, que contrastava amb els dies de pluja de Setmana Santa. Hi havia tot de gent gaudint d’una bona cervesa i bon àpat i d’aquell sol que suposem estrany en aquelles latituds. També hi havia força seguidors del Bayern… i cap turista. L’havíem encertat.
Allà van caure les primeres gerres de cervesa, una cervesa magnífica, amb un servei molt amable, simpàtic i eficient. Més birres i… salsitxes, je je je.
En acabar el dinar ens vam adreçar cap al centre, cap a Marientplatz. Un ambient sensacional. Ens trobem amb els companys d’ICC en una de les grans cerveseries del centre, la famosa Hofbrau. També amb altres companys de Hammers BCN i altres barcelonistes de pro.
Des d’allà, i mentre anaven caient les birres i les hores, vam començar un periple pel centre, fent aturades estratègiques per a refrescar-nos. A una hora prudent uns quants vam decidir menjar alguna cosa més, en previsió del que ja era un elevat consum de cervesa i d’una nit llarga.
Tot el centre era un aparador de barcelonistes, enaltint el nostre club i la nostra pàtria amb les nostres banderes. És en aquests desplaçaments quan més es posa de manifest l’autèntica ànima blaugrana, el genuí esperit barcelonista: un seguidor que estima tant al club com al seu país, i que defensa club i país pel damunt de tot. Catalunya, la nostra senyera, la nostra llibertat, té en l’afició del Barça el seu gran exèrcit, la seva gran ambaixada. Tot i que no estaria de més que animéssim una miqueta més, fins i tot que ho féssim quan les coses estan complicades...
Una hora abans del partit vam agafar el metro per anar cap a l’estadi. Un metro eficaç, que ens hi va dur, no sense unes quantes bromes amb tot el personal que hi anava.
El metro deixa aprop de l’estadi, del magnífic Allianz Arena, però no a tocar. Hi arribem a través d’una rampa que compartim amb la molt educada afició bavaresa. Allà ens trobem amb dos amics, simpatitzants de la penya que viuen a Alemanya i no s’havien volgut perdre el partit. Grans abraçades i cap a dins!
Com quan les aficions rivals venen al Camp Nou, nosaltres estàvem situats en les graderies superiors. Quan accedim a la grada, la cosa feia autèntic goig, una autèntica marea de banderes de símbols barcelonistes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.
El partit ja sabeu tots com va anar. Un duel intens, amb un Bayern que no es va rendir, i amb un Barça que va tenir alguns moments de dificultat, però que va acabar imposant el seu joc, la seva superioritat. I a semifinals!!!
La sortida de l’estadi, molt endreçada. Els autocars que ens havien de dur cap a l’aeroport estaven relativament aprop. A l’autocar, les últimes risses, històries i camaraderia.
Quan arribem a l’aeroport estem ja triturats. L’embarcament es fa amb més diligència que altres vegades. Tot i així, fins que no ens enlairem passa una bona estona. El viatge de tornada es fa llarg, i en la fosca de l’avió, ja ningú té esma per a res, excepte per fer les primeres clapades.
Un cop a El Prat el factor ocupant es torna a posar de manifest, i les jardineres per dur-nos a la terminal es fan esperar. Finalment abandonem El Prat, amb aquella íntima i especial satisfacció que sentim tots els barcelonistes quan anem pel món, i hem pogut lluir davant el món la nostra passió pel Barça i la nostra fidelitat a Catalunya, el nostre país.
A pel Chelsea… i a Roma!!!!
Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!
El dia va començar molt d’hora. A l’aeroport ens vam trobar amb els companys d’ICC que també hi anàvem. Les clàssiques cues del checking, les primeres birres i un ambient de primera. Es notava que érem, que som, l’autèntic exèrcit de Catalunya. Vam omplir un jumbo (prop de 600 places), tot ple de banderes del Barça, senyeres, estelades i creus de Sant Jordi.
Quan vam arribar a Múnic, la comoditat dels autocars esperant a la porta de l’aeroport. 45 minuts de trajecte fins al centre de la ciutat… i comença el festival.
Els de la Creu de Sant Jordi portàvem bons informes, i vam anar cap a un lloc recomanat, el jardí de l’Agustiner Keller prop de l’estació central. Un lloc sensacional, ple de taules enmig d’un magnífic jardí-bosc. El dia era esplèndit, una calor d’alta primavera, que contrastava amb els dies de pluja de Setmana Santa. Hi havia tot de gent gaudint d’una bona cervesa i bon àpat i d’aquell sol que suposem estrany en aquelles latituds. També hi havia força seguidors del Bayern… i cap turista. L’havíem encertat.Allà van caure les primeres gerres de cervesa, una cervesa magnífica, amb un servei molt amable, simpàtic i eficient. Més birres i… salsitxes, je je je.
En acabar el dinar ens vam adreçar cap al centre, cap a Marientplatz. Un ambient sensacional. Ens trobem amb els companys d’ICC en una de les grans cerveseries del centre, la famosa Hofbrau. També amb altres companys de Hammers BCN i altres barcelonistes de pro.Des d’allà, i mentre anaven caient les birres i les hores, vam començar un periple pel centre, fent aturades estratègiques per a refrescar-nos. A una hora prudent uns quants vam decidir menjar alguna cosa més, en previsió del que ja era un elevat consum de cervesa i d’una nit llarga.
Tot el centre era un aparador de barcelonistes, enaltint el nostre club i la nostra pàtria amb les nostres banderes. És en aquests desplaçaments quan més es posa de manifest l’autèntica ànima blaugrana, el genuí esperit barcelonista: un seguidor que estima tant al club com al seu país, i que defensa club i país pel damunt de tot. Catalunya, la nostra senyera, la nostra llibertat, té en l’afició del Barça el seu gran exèrcit, la seva gran ambaixada. Tot i que no estaria de més que animéssim una miqueta més, fins i tot que ho féssim quan les coses estan complicades...
Una hora abans del partit vam agafar el metro per anar cap a l’estadi. Un metro eficaç, que ens hi va dur, no sense unes quantes bromes amb tot el personal que hi anava.El metro deixa aprop de l’estadi, del magnífic Allianz Arena, però no a tocar. Hi arribem a través d’una rampa que compartim amb la molt educada afició bavaresa. Allà ens trobem amb dos amics, simpatitzants de la penya que viuen a Alemanya i no s’havien volgut perdre el partit. Grans abraçades i cap a dins!
Com quan les aficions rivals venen al Camp Nou, nosaltres estàvem situats en les graderies superiors. Quan accedim a la grada, la cosa feia autèntic goig, una autèntica marea de banderes de símbols barcelonistes, de senyeres, d’estelades i de creus de Sant Jordi.El partit ja sabeu tots com va anar. Un duel intens, amb un Bayern que no es va rendir, i amb un Barça que va tenir alguns moments de dificultat, però que va acabar imposant el seu joc, la seva superioritat. I a semifinals!!!
La sortida de l’estadi, molt endreçada. Els autocars que ens havien de dur cap a l’aeroport estaven relativament aprop. A l’autocar, les últimes risses, històries i camaraderia.Quan arribem a l’aeroport estem ja triturats. L’embarcament es fa amb més diligència que altres vegades. Tot i així, fins que no ens enlairem passa una bona estona. El viatge de tornada es fa llarg, i en la fosca de l’avió, ja ningú té esma per a res, excepte per fer les primeres clapades.
Un cop a El Prat el factor ocupant es torna a posar de manifest, i les jardineres per dur-nos a la terminal es fan esperar. Finalment abandonem El Prat, amb aquella íntima i especial satisfacció que sentim tots els barcelonistes quan anem pel món, i hem pogut lluir davant el món la nostra passió pel Barça i la nostra fidelitat a Catalunya, el nostre país.
A pel Chelsea… i a Roma!!!!
Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada