Crònica Creu de Sant Jordi a València

Són les 10:00 del matí de dimecres. Els 8 de la Creu de Sant Jordi que viatgem amb el tren especial a la final de copa de València ens trobem a les portes de l’estació. Alguns més ja són a València, i alguns altres han sortit amb l’autocar de la penya barcelonista Urpa un parell d’hores abans.

El dia és lletjot. En mini-Molina fa pinta d’haver-la encertat. Esmorzem una mica i ens adrecem cap al tren. L’organització és àgil, fluïda. Un cop a l’andana ens anem agrupant segons el vagó que tenim assignat. Quatre anem en el vagó 3 i quatre més en el vagó 6. Pugem. Hem quedat a les 12.00 de trobar-nos a la cafeteria.

La gent del tren és molt variada, però molt bona gent, molt amable i molt festiva. Puntualment el tren es posa en marxa. Són les 11:00. La primera sorpresa és que els tres vagons del cap i els tres de la cua no es comuniquen entre ells. Quedem “aïllats”. Els 4 del davant fem cap a la minicafeteria… però ai làs! No hi ha cervesa, ni res amb alcohol. Frustrats, tornem als seients.

El tren llisca més poc a poc del que voldríem pel nostre país, de nord a sud. A les 14:25 arribem a València. Tal i com havíem parlat sortim disparats cap a la parada de taxis. N’agafem 2 i ens adrecem cap a la Malvarosa.

Hem quedat al restaurant a les 15:00 amb els altres companys de la penya i amb uns colegues bascos, per fer un dinar de germanor.

En Basil, el nostre home destacat a València ha reservat a un restaurant que ha entrat per mèrits propis a la nostra llegendària passió gastronòmica i etílica: L’entrepà. El restaurant és petit, però acollidor. Hi ha dues altres taules, una de bascos i una altra de catalans, que no van amb nosaltres.

Els propietaris ens reben molt amablement i ens comencen a servir gerres de cervesa mentre esperem que arribi tothom. Els de la Creu som els més puntuals. Finalment arriben, pel fons de l’estret carrer del restaurant, la colla d’amics bascos, tots impecablement enfundats amb les seves samarretes de l’Atlhetic. Ens abracem i presentem els que no es coneixien.

Entrem al restaurant. Un d’ells porta un acordió, i comença a tocar la mítica cançó “borrokalari kalera” o “kalera kalera”. Tots, catalans i bascos la comencem a cantar a pulmó. L’hator hator euskadira retrona per les parets del restaurant i ens emociona a tots.

Comencem a dinar, unes bones amanides, una sípia farcida en la seva tinta i uns musclos. I llavors arriba l’orgia gastronòmica. En Bàsil ens va encarregar dos arrossos diferents: un de llamàntol i un melós de pop. Quan arriben les cassoles aplaudim. I quan acabem de menjar-los estem tots convençuts de que aquells són dos dels millors arrossos que mai hem tingut ocasió de menjar. Brutals, senzillament genials.

La tarda avança plàcidament, entre patxarans i càntics. Finalment ens separem, no sense abans cantar, al mig del carrer, Els Segadors (nosaltres) i l’Eusko Gudariak (tots, perquè ens el sabem…). Nosaltres anem cap a la zona del Barça, perquè hi actuen els Dijous Paella i els Dr. Calypso. Però quan hi arribem no ens acaba de fer el pes el muntatge i marxem. Ens dediquem a fer birres per la zona, a les diferents terrasses, tot buscant l’ombra.

Abans de marxar cap al camp fem un entrepà i la darrera birra, i cap a dins!

Quan entrem el camp presenta un magnífic aspecte. Però… observem astorats que ¾ parts de l’aforament l’ocupen seguidors de l’Athletic. Flipem. Aquí algú s’ha passat de llest. I algú a més a més, s’ha deixat enredar. Penso en tots els companys que s’han quedat a BCN perquè no havien aconseguit entrada. Una vergonya. Però en fi… algú caldrà que ho aclareixi.

L’ambient es va escalfant. La superioritat de l’afició biscaïna és important. Fem el que podem. El sistema de repartiment d’entrades fa que a més a més nosaltres estiguem molt dispersos. En grupets de 3-4. I així és impossible mantenir el to d’animació i càntics, perquè no som prou. Això el Barça ho hauria de revisar i admetre l’acumulació de sol·licituds amb entrada en una mateixa zona. D’aquesta manera tindríem més força per animar l’equip en tot moment, sobretot quan les coses estan dures.

Al lateral es desplega una pancarta genial: bye bye Spain. L’ambien s’escalfa. Surten els jugadors i finalment arriba el moment polític del dia: comença a sonar l’himne espanyol. La bronca és fenomenal, extraordinària. Gairebé no aconseguim sentir res. La xiulada és apoteòsica, descomunal.

És un gest que deixa ben a les clares quins són els sentiments nacionals de les dues aficions que estem en aquell estadi. És tan contundent que és impossible d’ocultar. I ja veieu la cua que està portant. Ens n’alegrem molt. No és el nostre himne. I és l’himne d’un país que ens matxaca. És normal que manifestem el nostre rebuig de manera contundent.

El partit ja el vau veure tots. Ens van aguantar quinze minuts, i fins i tot ens van fer un gol. Però llavors va emergir aquest Barça prodigiós. Aquest Barça excepcional, únic, amb una qualitat i una fortalesa anímiques indescriptibles, brutals. El Barça va fer un autèntic recital i ens vam emportar la Copa de manera clara, per 4-1.

A l’acabar el partit, enmig del deliri, va començar el bonrotllisme entre tots dos clubs i aficions. Va ser una estona prodigiosa, irrepetible, amb tots dos equips abocats a cel·lebrar tot el que s’havia viscut i totes dues aficions respectant-se i estimant-se. Allò era quelcom més que futbol.

Després va venir el lliurament de la copa, etc. I vam sortir escopetejats de l’estadi cap al tren. Metro i un nou embarcament diligent. Bravo per l’organització.

Al tren, tot cares de felicitats, d’incredulitat pel que estem vivint. Tots tenim consciència que és un moment històric.

Clapadetes… i a les 4:00 arribàvem a BCN. Avui ha estat un dia duríssim. Però aquí estem. A punt de cel·lebrar la lliga i de marxar cap a Roma.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!